Viure en el teu puny tancat

de la llibertat és una de les més habituals de l'ésser humà, i tal volta aquesta carta-poema a la Llibertat és un cant més, davant aquest desig, aquest anhel de sentir-se lliure.

Quantes vegades no l'hem buscada entremig de les paraules ("t'he cercat en les paraules)?

Quants cop no l'hem somiat ("entre els somnis més bonics")?

En quantes ocasions no ens hem embadalit en la contemplació de la natura, sentint, per un moment, una compenetració que ens alliberava ("en les llargues ombres dels arbres / i un esquitx de cel infinit")?

Però d'aquest cant teu a la llibertat, em quedo amb els darrers versos, l'última estrofa:

"Sé que crides el meu nom,
ressona entre quatre parets.
Visc en el teu puny tancat
i amb el meu cor entreobert..."

Perquè en ella em sembla entreveure una guspira d'aquesta llibertat, una lleu esperança d'aconseguir-ne potser tot just un bri, però el suficient per mantenir-se viu i amb esperit de lluita.

Salut!

I una abraçada,

LLIBRE

PD.- Rosa: tornant al tema que ens ocupa... Abans potser no m'he explicat. No parlava d'amagar-se rere els mots per mentir. No em referia a les pors a manifestar els sentiments. Jo crec també en la necessitat de que la poetessa expressi la veritat. Si més no, evidentment, la seva veritat.

Em referia a aquells jocs de paraules, a aquells simbolismes que de vegades utilitzem.

Buf! Se'm fa difícil explicar-me sense exemples, però també em costa trobar un exemple entenedor. Així, de bones a primeres.

Ho provaré, però:

Suposem que jo vull escriure un poema, en el qual parlo, per exemple, de l'amor que sento per una altra persona. Però resulta que aquesta persona, per exemple, no em pot correspondre amb total llibertat, perquè, per exemple, posem per cas que ja té una altra parella.

Deixant de banda qüestionaments morals sobre aquest amor, i tornant a la meva suposada necessitat de crear un poema, diguem que, per exemple, jo escric una cosa com:

"tu ets com la fulla
que la branca no deixa caure".

Ok?

Amb el prefaci que t'he exposat, tu captes perfectament el missatge. Però si no saps de què va allò de què parlava, la història real que s'hi amaga, hi ha la possiblitat de que el significat de les meves paraules no sigui entès.

Perquè "una fulla que la branca no deixa caure" pot tenir multitud d'interpretacions. Des de la que seria correcta en aquest cas, que la fulla no té llibertat perquè està enganxada a la branca, a, per exemple, considerar que la unió entre branca i fulla és tal que és impossible que se'n desenganxi, perquè formen un tot, formen la unitat.

Aleshores, jo no he mentit, jo no he enganyat, però "amagant-me" rere jocs de paraules que embelleixen el poema, recurrint a sistemes poètics per donar força als versos, he... embolicat la troca.

En tot moment, quan jo rellegeixi els meus versos, sabré de què estava parlant en el moment d'escriure'ls, però potser un altre lector o lectora mai no entengui el missatge despullat.

I la pregunta continua sent: és això lícit? Els recursos de la poetessa es converteixen en un llenguatge críptic?

Tot i que, malgrat aquestes apreciacions de "perepunyetes", el sentiment més pregó, el més íntim, aquell que mou el poema, estic convençuda que sí que queda reflectit.

Aleshores... ens hem de conformar amb el sentiment profund... o cal també mostrar el detall?

Noia! Disculpa aquest rotlle que t'estic donant, però és que fa dies, tot llegint poemes dels que tenim per RC, que m'estic plantejant aquests dubtes. És el poeta críptic per voluntat, o per circumstàncies?

Una altra abraçada!

quin bé més preuat, però com diu el JO poètic
estic lligat a la cadena del temps i som relfexos d'aquesta llibertat. Hi ha, però, els últims versos que, deixant de banda, la bellesa de la imatge visc en el teu puny tancat/però amb el meu cor entreobert és del tot veritat el cor sempre està obert a volar, a sentir-se lliure i, en aquest cas, és la part visceral del pensament: la llibertat ens la reclama el pensament.

Com sempre, Rosasp, m'ha agradat llegir el que hi dius i sàpigues que les ànsies de llibertat m'han donat un xic de rebel·lia que no m'ha abandonat mai.


Molts petons i què bonics que són els teus comentaris, noia!!!