Vigila que crema!

Definitivament no. Ja està decidit. No ho he decidit jo plenament, és clar que la seva opinió era bàsica, la seva opinió contribuïa en un setanta-cinc per cent de la decisió final. Encara que jo per mi sola també hauria pogut decidir que no. La veritat és que no és aquest el cas, no he estat jo qui he dit que no, tot i que així m'hauria estalviat la humiliació.
Em sento com una amant a qui el mal marit va mentint, dient que li ho dirà a la seva dona, i al final no ho fa mai. Amb la única diferència que el meu home no ha estat mai el meu amant, ni té intenció de ser-ho mentre estigui amb la seva estimada dona. Sóc, doncs, un patètic cas d'amor no correspost. I no és únicament això, sinó que a sobre sóc un típic cas d'amiga que s'enamora del seu millor amic. I no només això, sinó que per més inri, no només he perdut l'amant sinó que també he perdut l'amic. Bé, formalment no, però tots sabem que les aparences enganyen, i jo sé que ja no em pot mirar igual, i sé també que em deu avorrir una mica, ja, després de tota aquesta història. Així doncs, a part de ser un cas patètic i típic, a sobre sóc ridícula i estic increïblement sola. Tècnicament no hi estic, tinc molta gent que m'estima i em fa companyia, però sentir-se sol no exigeix forçosament estar-hi físicament.
Podria dir que estic enfadada, però estic convençuda que no és aquesta la paraula. Sé que s'acosta més a la decepció que a altra cosa, a l'esperança frustrada. Per altra banda és absurd, ja que jo ja sabia què hi havia, i tot i així m'hi he arriscat, i com podreu deduir, he fracassat estrepitosament. La decepció és un sentiment terrible. Pitjor que la pena. La pena sempre té motius aparents, sempre pots trobar-li una excusa, sempre pots culpar als altres de les teves penes. El meu cas és, a sobre, culpa meva. Sí, jo em vaig enamorar, jo li ho vaig dir, jo em vaig fer il·lusions, jo vaig viure amb l'esperança, jo li he demanat explicacions i... i ell m'ha dit que no. Sí, ja us podeu ben riure de mi. Que estúpida, que il·lusa. Hauria estat ben fàcil una frase semblant a "ostres, t'ho has cregut! Doncs era conya!", però no. Li havia d'expressar passionalment els meus sentiments. Sempre he estat molt oportuna.
Sabia, i de fet ho sé, que m'estima com a cap altra, i comptava que amb això ja en tindria prou. Una altra evidència a notar: hi havia algú per sobre meu, algú a qui ell estimava més... ella. La fantàstica "ella". L'"ella" que en realitat és tan "jo". Sí, em molesta increïblement que siguem tan semblants. Sempre que en parla amb gent que em coneix, la compara amb mi. Com d'alta és la teva companya? Com ella. Ostres, i és guapa? Sí, més o menys com ella. I com vesteix? Doncs l'estil s'assembla molt al d' ella.
Ell sempre havia estat enamorat de mi, i just quan no pot ser meu, és quan jo m'enamoro d' ell. Que injusta és la vida, eh? O que envejosos som els homes. Em vénen al cap tot de refranys que parlen del tema, però no és el moment de repetir-los, ara. De fet, francament, no sé de què és el moment ara. Representa que m'he de compadir? Que he de plorar i queixar-me de la injustícia d'aquesta món, i per intentar canalitzar la meva ira i la compassió que tan fortament sento cap a la meva pròpia persona, apuntar-me a algun tipus de ONG, o grup de companyia, o associació contra la matança de les tortugues marines a l' Antàrtida? He d'intentar oblidar el que acaba de passar i actuar amb ell com si res? O potser és el moment de reflexionar el que ha passat i enfrontar-ho amb valor? Sé que si faig això acabaré amb la moral per terra.
Em seria un bon recurs agafar l'ordinador i començar a teclejar frases sense sentit. O potser buscar-los un sentit i buidar la meva tristesa en forma d'ironia maldestra, enllaçant amb poca traça oracions principals amb les seves subordinades, ressaltant connectors i inventant-me part de la història, fent-la així menys dolorosa.
Aquest cop no hi havia marxa enrere. Aquest cop l'he posat entre l'espasa i la paret. La resposta ha estat confusa al principi, suposo que tampoc no volia fer-me mal. Però jo he insistit. I al final m'ha dit que no hi pensés més, que no la deixaria a ella per mi. Paraules textuals. Sé que no em volia fer mal, però sé que sap que me n'ha fet, entre altres coses perquè li ho he dit. Som tan diferents. Jo no sé guardar-me les coses, les he de dir, he d'expressar el que sento. Els mes sentiments estan per sobre de la resta de les coses, i si els tinc clars, no sé per què hauria d'amagar-los. Potser perquè després passen coses com aquestes. Però ell en canvi, sempre tan directe, tan fred, tan objectiu. Sempre deixant les coses tan clares. No costava res dir-ho de forma més suau. Em molesta que sigui així.
En realitat no hauria de patir, perquè el temps cura les ferides més fondes. Aquesta nostra, de totes maneres, sempre ha estat tèbia, mai no ha estat del tot concreta. Sé que no hauria pogut viure sense dir-li el que sentia. Tenia la necessitat que ell sabés que jo l'estimava. I per molt que no li ho hagués dit, ell ho sabia, i sempre en fèiem broma. I sé que el sentiment és recíproc, i això és el que em fa més mal, que si ella no existís, ara ens podríem estar estimant. Sabíem que el que sentíem era seriós, però fèiem com que no. Sabíem que ens afectava, però fèiem com que ens era igual. Sabíem que era possible, però no probable, i tot i així, seguíem jugant. Comprendreu que al cap d'un temps, jo ja no sabés on estava el nord. Em va marejar, i em va donar esperances. Em deia que tot era possible, que mai no em tanqués les portes. Ell feia temps que ho sabia, en el fons. També he de dir que no és gaire llest a l'hora d'entendre aquestes coses. Però ha estat injustament cruel. L'amor és un sentiment molt noble, perillós com el foc. Jugar-hi pot tenir conseqüències molt doloroses, que marquen a l'ànima tant com una cremada a la pell. No puc parlar-ne sense dolor. M'agradaria poder enfilar-me amb metàfores, poder endinsar-me dins del món de la retòrica i la poètica, i fer de tota aquesta història alguna cosa més que un conte com tants d'altres...