Ell i Ell

A en Pau li passava quelcom ben estrany, però no sabia ben bé què. Vaig intentar-ho dia rere dia, però el noi, capficat, deia que no era res. És clar que, abans de dir-m'ho li diria a ella, a la Clara. per això va ser a ella a qui li ho vaig preguntar. La resposta va ser ben clara i concisa: "és que porta una vida estressant". Excusa més barata, impossible. Vaig deixar-ho estar durant un temps, no creia que fora bo insistir. Al cap d'uns dies, però, el Pau continuava igual. Apàtic. Sense ànim. No és que m'hi anés la vida però com a amic seu creia convenient preguntar-li què li passava. Llavors em vaig adonar que era només amb mi que estava d'aquella manera. Inexplicable. Ja no podia més, un dia el vaig agafar per banda i, molt encertadament, el vaig matar a preguntes. Diguem-ne que la conversa va ser fructífera, però forçada, incòmode, l'última cosa que volia era estar d'aquella manera amb ell. Primer li vaig preguntar, de manera rutinària, la causa del seu davallament emocional. No responia. Vaig continuar fent preguntes més concretes, com estan els teus pares, la teva família, els amics… I vaig acabar fent la pregunta del segle: "és mal d'amors?" Bingo! Resposta explícita: sí. Aquell sí, però, no em va agradar. Qui era capaç de despreciar un home com el Pau, tan tendre, amb aquells ullets, tan bon home, tant galant. La primera persona en qui vaig pensar va ser en la Clara. Es passaven el dia junts, no es separaven, eren com carn i ungla, no m'hauria estranyat gens que ell se n'hagués enamorat i ella, sent com és, no se n'adonés o passés d'ell olímpicament. Però, sorpresa! No era ella! I en pau no em va dir pas una mentida. La conversa va ser dura, sí, confusa en algun moment, però vaig captar les seves paraules, sabia que no em mentia. Vaig anar dient noms de gent que coneixia: l'Alba, la Júlia, l'Anna, la Marta… però no. No era cap d'elles. Diguéssim que ell no estava massa parlador, per tant, era jo qui havia d'arrancar-li les paraules de la boca. Les seves respostes eren: no, què va!, ni de la finta, etc. Però en un moment donat, va dir una frase que em va sobtar però em va resultar interessant alhora: no és aquest tipus de mal d'amor. Aquí em vaig quedar completament desconcertat. Si no era aquest tipus de mal d'amor quin era? Que algú estigués enamorat d'ell i li hagués sabut molt de greu haver-la rebutjat. Era emocionalment sensible, però no crec que arribés a aquests extrems. Continuant amb l'interrogatori, que va haver de canviar de direcció, vaig arribar al punt clau:

-Però si no és aquest mal d'amors quin és?
-N'hi ha gaires més?
-No, per això. Tio, em tens completament desconcertat.
-No és tan difícil.
-Aviam, alguna noia t'ha declarat el seu amor?
-No.
-I t'agrada una noia?
-No.
-Però si abans m'havies dit que sí. Aclareix-te.
-Abans t'he dit que sí, que m'agradava algú.
-I ara em dius que no. Et contradius.
-No pas.
-Doncs llavors, no entenc res.
-Tu ets tonto!
-Tio, expressa't, parla més clar!
-Què més vols que et digui?! M'agrada algú però no és una noia.

Touché! No li agradava cap noia. Per què? Perquè és gay! En aquells moments la conversa havia arribat a un to surrealista. El que hom no es podria imaginar és el que sentia jo per ell. Doncs sí. Devia ser a 4t d'E.S.O. o 1r de Batxillerat, diria que va ser l'estiu d'entremig. En fi, dades innecessàries. Un dia de les festes de Gràcia, ell va acabar el concert que havia fet a la plaça del Sol amb el seu actual grup de música. El vaig anar a felicitar, però em va ser impossible, ja que una gran massa l'envoltava, estava tothom felicitant-lo per la seva gran actuació. I quan va haver acabat d'atendre tots els seus admiradors se'n va anar amb la Clara i uns amics. Un sentiment estrany. Sentia enveja. Per què? En un primer moment vaig pensar, "és que és molt bon tio, i em cau molt bé, per això em fa ràbia que ara passi de mi." Però les setmanes anaven passant i jo només pensava en ell, tenia ganes de tornar a l'institut per poder veure'l. Vam quedar algun dia abans de començar les classes, poc a poc vaig començar un procés d'idealització envers la seva persona. No el coneixia suficientment com per enamorar-me'n. Quan va començar el cole, el veia cada dia, vaig descobrir, certament, que m'agradava. I al cap de dos anys, el tenia davant dient-me que era gay! Surrealista. Doncs vaig continuar amb les preguntes:

-O sigui que estàs així perquè acabes de descobrir que ets gay?
-No, ja fa temps que ho sé.
-Tant de temps com el que portes deprimit, o apàtic, com li vulguis dir?
-No ho sé.
-Però estàs així perquè hi ha hagut un canvi a la teva vida o per què t'agrada algun noi?
-Una mica per tot.
-Doncs posats a sincerar-nos t'explicaré jo també quelcom semblant al que et passa.
-No crec que res em pugui consolar.
-M'és igual, jo t'ho explico. De fet no hi ha gaire a explicar, de fet és més o menys com el que et passa a tu.
-Ets gay?!
-Doncs de fet no ho sé.
-Com?
-Doncs que m'agrada un noi, però les ties també m'agraden.
-Llavors no serà que ets bi?
-Podria ser, però últimament, reflexionant sobre l'assumpte, m'adono que em tiren més els tios.
-Algun en especial?
-A sobre seré jo qui t'acabi explicant les desgràcies, no et fot! He començat jo, per tant, contesta tu primer!
-Què més vols que et digui? Això no ho sap gaire gent.
-Qui més ho sap?
-La Clara i tu.
-I a mi per què m'ho dius?
-Doncs perquè aquests últims anys t'he agafat més confiança.
-Ah, vaja. Doncs moltes gràcies. I qui és el teu enamorat?
-És que, em fa vergonya. El coneixes.
-Anava a l'institut?
-Sí.
-I suposo que el segueixes veient.
-Doncs sí.
-I sap que ets gay?
-Ho acaba de saber no fa gaire.
-I com ha reaccionat? - No era per ser cregut ni res, però com es pot veure, semblava que parlés de mi. Em vaig fer moltes il·lusions. Li vaig continuar fent preguntes.
-Doncs bastant bé...
-I llavors, per què estàs tant trist? Si als dos us agraden els homes...!
-Però que li agradin els homes no vol pas dir que li agradi jo.
-Cert. Però potser et sorprens.
-De veritat que és millor que no ho sàpigues.
-Com tu vulguis.
-Merda. Si us plau no et riguis de mi.

Aquella conversa va acabar com mai m'hauria imaginat. En Pau em va besar! Surrealista, sorprenent. Inexplicable. Com podia ser? Poques vegades m'havia enamorat, de la Paula, i de la Clara en el seu temps, però cap de les dos em va voler, i ara va, m'agrada un noi i aquest sí. Realment la vida dona moltes voltes. Però no tot va tenir un final feliç. Pobra Anna. Era una noia que vam conèixer no fa gaire i que estava completament enamorada d'en Pau. De fet, la vam conèixer un dia, en un concert seu, en el qual en acabar, ella va anar a felicitar-lo i van estar parlant sobre música (no vaig entendre gaire cosa), i coses per l'estil. La setmana passada li va declarar el seu amor, i ell li va dir que s'esperés. El que mai no hauria pensat és que el que en Pau esperava era la meva resposta.