Vade Retro Satana

Tot va començar amb la visita escolar al monestir de Sant Bisbal de Capmaulet. Estàvem assentats als bancs de l'església mentre la nostra professora ens estava explicant els orígens del monestir. Poc a poc vaig anar caient en un son profund...

Ja no estàvem només nosaltres, els de l'escola, dins l'església sinó que ara teníem companyia, monjos resant les seves oracions, gent vestida de camperols per allà resant també, tot havia cobrat vida de sobte. El monestir ja no era una atracció turística, ara ja s'havia convertit en un monestir del S XXI. De cop, una boira espessa, amb forma humana, va entrar pel gran portal i es va anar endinsant per tota la planta del recinte. Tot es va convertir en un caos absolut, la boira s'anava empassant la gent, els atrapava entre els seus braços i desapareixien de cop. Anava veient com els meus companys de classe anaven desapareixent difuminadament. La resta de persones que estaven amb nosaltres des de feia relativament poc, estaven desesperats. Corrien amunt i avall, resaven a Déu, li demanaven una vida millor, pregaven per a vèncer la mort, que els venia a buscar. Tot eren plors i llàgrimes, com si fos el judici final. Les mares, desesperades buscant els seus fills, nens petits que no s'assabentaven del que passava, només veien que la gent desapareixia amb al boira. Aquella escena va marcar la resta de la meva vida, ho veia tot negre, gris, com si de cop tots els elements s'haguessin barrejat, com si el caos hagués tornat, la fi del món.

Vaig veure passar la meva vida per davant dels meus ulls com una estrella fugaç a la que li has de demanar un desig abans que desaparegui, se'm van passar milers de coses pel cap que encara no havia fet durant la meva existència. Jo, sempre que tenia un problema el superava pensant: sort en tinc d'existir en aquest món i d'estar viva. D'aquesta manera els problemes se'm feien minúsculs. Però clar, mai m'havia enfrontat a la mort, si no en sortia d'aquesta la meva existència desapareixeria, i això no ho podia permetre. Va ser en aquesta situació on vaig decidir que faria tot el que pogués per tal de salvar les nostres vides, la meva i la de la Laia, la meva alter ego, que estava amb mi, patint aquella catàstrofe inexplicable. No sé ben bé perquè, ni com, em va venir al cap aquella expressió al cap, Vade retro! En anunciar aquestes paraules, el rastre fantasmagòric que havia envaït l'església i que havia causat tantes "abduccions" es va anar retirant cap a l'exterior, fent-se cada cop més petit. De cop vaig tornar a respirar, vaig tornar a sentir, una sensació de puresa va envair tot el meu cos. Per sort la Laia, encara estava amb mi.

Encara ara em pregunto com vam arribar a sortir d'aquella situació, i més d'una manera com aquella. Però aquí no es va acabar tot. La gent singular, vestida de camperols. Els monjos que van aparèixer de cop i volta. Encara no sabíem d'on havien sortit. A l'església quedàvem ben pocs, la Laia, dues o tres famílies vestides de camperols, uns quants monjos i jo. Vaig mirar i remirar per tota l'estança, però no vaig trobar ni rastre dels nostres companys de classe i professors. Vist que estàvem soles, envoltades de gent desconeguda, vàrem començar a córrer per sortir d'aquell lloc tan tenebrós. En travessar la gran porta de l'església, que semblava ser un forat de l'espai temps, vaig tornar a la situació en que estava abans d'adormir-me, tot i que no era exactament la mateixa, ja no hi havia la resta de la classe ni la nostra professora fent-nos l'explicació. Només estàvem la Laia, jo i un guia turístic que ens estava explicant la catàstrofe que va patir el monestir de Sant Bisbal de Capmaulet. La història, evidentment, em sonava molt, era la que la Laia i jo acabàvem de patir.