Formes de complicar-se la vida, subjectes

Un relat de: ruth/angie

Formes de complicar-te la vida, diferents opcions, igual de bones totes elles. Podríem diferenciar-les per àmbits, sense semblar massa un tarot: economia, salut, sexe, i el que més m'agrada: amor. La inspiració divina, la sort i la fortuna te la poden jugar en molts casos.
Per la resta, però, tendim a tenir-ne la culpa els propis individus en qüestió. Sexe per sexe? Per amor? Amor sol, amor trist, amor sense sexe, amor no correspost... Amor paternal, fraternal, amor de veïns, amor de passada i amor d'amistat. D'amistat i d'alguna cosa més, d'amistat i d'alguna cosa menys, em mires, et miro, m'estimes, t'estimo, t'has confós, jo no busco això, no et parlo, no em parles, m'enfonso i tu tires. Tu tires, i jo què faig? Tiro també. M'obro a nous horitzons. Sabem el que hi ha i ho sabem bé, busquem ja fora de casa, un pas endavant, dos enrere, i anem fent. Avanço, la cago. Canvio. Nova porta, nou món, avanço, error. Què passa? No passa res, tot són pedres que a l'esquerra ens anem carregant, l'home no aprèn, però tampoc oblida. I aquí es queda. Ostres, què és això?
Històries paral·leles: subjecte A, després d'una estampada contra el terra, oh, llum! Un home diferent, nou, amb estil, amb glamour, m'atrau, el segueixo, l'estimo. Me'l miro, no em mira, però jo segueixo, cada setmana, cada vegada el vull més. Quin art té, quin estil, com es mou, com parla, com fa totes les coses, i totes les fa bé, i tothom l'admira. Decideixo buscar la forma d'acostar-m'hi. Toca música en un bar, descobreixo el seu nom, és pianista (i dels bons), moc fils, conec algú que el coneix, en realitat, molta gent que el coneix. Vaig on va, és del meu món, parlo amb ell. I que simpàtic, i quantes coses sap, però que fred, que cregut. I de cop, la llum, es delata. Per si no eren prou per un noi de vint anys el fet de dur els pantalons com a corbata, amb la camisa per dins, mocassins i un barret de copalta, a sobre, una expressió el delata: "que no". Però com pot haver dit això amb tanta ‘pluma'? Però a mi m'és igual. Vaig on va, em converteixo en la seva admiradora secreta, em conec la seva vida de memòria, potser millor que ell i tot, admiració i no obsessió, idealització, sens dubte. Però ja continuarem més tard.
Passem de pàgina, segona història, subjecte B. Després de mil enamoraments frustrats, et deixo, em deixes, banyes, nois per aquí, nois per allà, tots m'agraden però no me n'agrada cap, m'enamoro però no em fas cas, i tu que em fas cas, jo no t'estimo... Apareix un que és diferent. El que tots esperàvem, un que és diferent. Ho és de debò? Jo et miro, tu em mires. Tinc el cor trencat, tu ho saps i em fas cas, t'explico el que m'ha passat, em comprens, m'abraces. Saps que no el puc oblidar, però segueixes allà. Jo no ho entenc, tu no ho entens. Em caus bé, i jo a tu, sembla que tot va bé, m'estimes però jo l'estimo a ell. Què passa, què fem? Sóc egoista i et vull com a amic, però sempre et vaig fent mal, tu esperes que passi el que no passarà. Un dia et canses, te'n vas, no ens fem més mal, sóc egoista i a mi m'és igual, és més, és un descans, ja no t'he d'aguantar, tot i que ets el meu amic, però no cal que demostri el que no sento, ni que em guardi certes coses. Això passa, i ha passat. Tanquem la porta, marxem, tu fas la teva i jo la meva, no ens veiem, ni ens hem oblidat. Ens trobem pel carrer, pensem que ens enyorem, diem que ens trucarem, i quan tombem a la cantonada, ja no hi pensem. Quants com tu hi ha hagut? Quants n'hi ha i quants n'hi haurà?
Tornem al subjecte A. He fet mil passes endavant, tantes, que ja no sé per on vaig començar, i menys, com em puc aturar. Cada dia sé més coses de tu, el meu cor no descansa tranquil fins que no he llegit fins l'última línia que vas deixar escrita, en el seu moment, en una revista de relats. He parlat de tu a tothom, perquè et tinc present en tot moment, com és de lògica, quan estàs enamorat. Fins a tal punt, que cap dels meus amics desconeix la teva existència, és més, per tu és per qui em pregunten abans que per mi. Però... sospita confirmada. Algú que et coneix bé m'informa d'allò que jo em negava a admetre, i és que cantava a la vista, encara que em negava a acceptar les teves orientacions sexuals, però sense que jo pugui fer-hi res, tu, l'actual amor de la meva vida, resultes ser gai, homosexual... i ets tan adorable, que, inevitablement, encara t'estimo més, perquè això et dóna una dosi de tendresa extra. I m'odio, i t'intento odiar, i treure'm del cap tot el que he pensat, desitjat, sentit, escrit i plorat. Tot el que he assimilat de tu es canalitzava en un desig, llunyà, però fins ara possible... i tot a la merda. Ara mateix, tota l'alegria, els projectes i la il·lusió, se n'han anat a la merda, realment, amb tu no hi tinc res a fer. No és que em diguis que no, que em coneguis i no t'agradi, que ho provem i no funcioni, o que no vulguis, sinó que és que no puc ni aspirar a tot això perquè, com a dona, mai no seré un focus de possible atracció per tu, mai no sentiràs quan em vegis, ni una desena part del que jo sento o he sentit per tu. Frustrada, m'assec. No sé quan m'aixecaré. Feia tant de temps que no em posava de peu, que aquest cop pot ser una letargia increïblement llarga.
Subjecte B: no hi ha resposta a la pregunta. Potser simplement és que sóc un ésser sense la capacitat d'estimar, o no com ho fa la resta del món. Potser és que no em mereixo ser estimada, perquè directament, jo no sé estimar. Sempre he sabut que sóc enamorada de l'amor, que estimo sense fronteres, però que escullo bé. Sempre els pitjors. Sempre els que no puc, els que em fan més mal. Sempre sóc estimada en general, i tracto molt malament a aquells que ho fan, no corresponc, sempre aspiro a més. A més què? És que realment em passaré la vida esperant el protagonista d'una pel·lícula, o quin és el meu problema? No visc històries emocionants, necessito canvis i sorpresa, misteri i bellesa, necessito plorar i sentir-me viva, només així estimo una persona. I així no seré feliç, perquè aquestes coses no passen. No em passen. Sóc un personatge pla amb ànsies d'activitat passional, d'emoció, d'un sentiment del que tant he sentit a parlar, he llegit i he viscut sense viure'l, que he sentit sense haver tingut mai el gust de conèixer-lo en primera persona. L'he escrit, l'he pensat, i fins i tot m'ha semblat sentir que podia entendre el que era, però què vols entendre, quan no ho has viscut mai.
Subjectes A i B, es miren, desconsolats, pensant, gairebé amb enveja, quina sort té el del davant.

Comentaris

  • Un dubte etern[Ofensiu]
    EnricMadrona | 09-09-2011

    A, B i A en front de B. M'ha agradat molt la tensió entre el que represeten els dos nois i com la resols al final. El teu relat, ben expressat en primera persona, m'ha fet sentir l'esquizofrènia de la protagonista encallada en mig de l'amor-passió no correspost i l'amor-complicitat insuficient. La passió és un component imprescindible del veritable amor? O es el vel d'eros amb el que ens impedeix trobar l'amor de debò? Un dubte etern mentre hi hagi amants i qui en relati els seus treballs. Se m'acudeixen respostes, però son personals i no seré petulant. És difícil escriure bé sobre l'amor. El teu relat m'ha fet llegir-lo fins al final.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ruth/angie

6 Relats

5 Comentaris

4606 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00