Víctimes.

Aquesta nit m'he despertat sobtat, intranquil, ple de pensaments que has de conèixer. No puc negar allò que em fas sentir, allò pel que perdo el meu ser.
Sol, en la foscor, et sento. Sento com les teves carícies fan morir el meu cos de plaer. Com la teva pell bruna i tensa besa cada racó del meu cos. Cadascuna de les teves paraules, cada moviment, cada somriure impregna els llençols d'erotisme i sol, en la foscor, vesso de pensaments impurs.
Sota la teva constant i atenta mirada, es deshiniveixen els meus desitjos i veure que entre nosaltres la innocència no es protagonista fa créixer en mi la intranquil·litat. Em sento teu, entregat al teu poder, sumís a les teves ordres. La teva respiració forta i precisa no em deixa viure, et sento present a cada instant que passa. No puc imaginar la meva vida sense la teva presència. Potser sóc boig?

Em fereixen les teves reflexions, m'atempten. Els dos som víctimes, però no del mateix joc. No ho veus, vius en la presó d'una passió sense mesura, però la meva cel·la es un amor que no té paraules. I ara me n'adono, no ets meu. T'he buscat i he cregut que et trobava però, ho se, no ets meu. He confiat en les meves il·lusions, he volat alt i tot d'una m'he trobat estesa a terra, amb les mans buides. Se que em donaràs tot allò que et pregui, per això no vull demanar res. No permetré que t' agenollis als meus desitjos, no vull enverinar-te amb sentiments inexistents. He obert la meva frontera i ara ja es massa tard per tornar a començar de nou. Ja he mort. La meva presència t'ha confós i el teu món es debat en l'incertesa. I es en el teu debat on jo trobo les respostes. Gràcies per fer-me somiar.