Vicis del s. XXI: El meu tresor

És desesperant. Terrible. Tràgic i abominable. No hi ha res que em posi els nervis tant tensos com això. No puc més però alhora he de continuar, fins al final. Acabaré amb tu, encara que deixi tot el demés per demà, per passat demà, per després de vacances. Oh, horrible presagi quan em fereixes d'aquesta manera, fent-me perdre punts a la barra verda de dessota el meu ninot!
Són les 21:00, porto exactament vuit hores intentant-ho i, encara que sé que ho aconseguiré (ho sé? Ho sospito? Ho espero?) torno a témer un final dramàtic. Havia de trucar en Roger, ho faré demà. Havia d'anar veure la iaia, ho faré el cap de setmana següent... No, que me'n vaig de vacances, ho faré entre setmana... Té fletxa d'elf que produeix dany continuat, monstre del dimoni, no difunt! He dinat? Sí, em sembla recordar que sí. Hem fa pal el dit gros de la mà dreta de tant apretar la X de disparar, dec tenir els ulls quadrats i en comptes de vidre a les ulleres ja deu haver-hi el reflex teu, rei dels morts, mentre intento acribillar-te amb fletxes que a penes et molesten.
He superat la fugida de les aranyes, l'entrada al castell i el túnel amb orcs i ogres i bèsties inmundes que m'atacaven sense pausa i sense pietat. He devastat muralles i poblats, he cremat teranyines del tamany del meu bloc de cases, he destrossat més dels teus fidels en un terç de dia que idees en tota la meva vida... Tu no seràs qui em derroti.
I de què m'ha servit comprar el maleït escut protector si cada cop que te m'acosto em prens mitja vida? I aquestes combinacions de botons que han de fer atacs letals que no em surten mai, són una trampa? Una mentida? Si m'amago rera les roques no em pots fer mal, i jo a tu tampoc, però et surten deixebles de sota les pedres i jo estic sol, acorralat i amb poques armes. Se m'acaben les municions? On és el meu escuder fidel? Per què no ve mai quan el crido? Sort que, de tant en tant, quan amb un cop fulminant d'espasa, després d'esquivar un atac de traidoria, mato un dels esperits que invoques per ajudar-te, aquest deixa caure l'ampolleta verda, que amb tanta ansietat recullo i bec per recobrar-me una mica.
Dos vegades el quadrat, un cop el triangle i un cop la X... O era el botó lateral dret del fons, el R2? Una nova envestida, estic a punt de morir per enèsima vegada. Ni els gats et sobreviuen amb les seves set vides. Sort que vaig comprar la tarja de memòria, no m'imagino haver de començar de nou. Perquè en el fons tots dos fem trampa. Jo no em moro en realitat, reneixo amb la mateixa força, com el fènix, la barra verda de vida plena fins al capdemunt, totes les fletxes sobre l'esquena i sense patètics moviments d'abatiment.
Un dissabte sencer tancat dins de casa intentant matar éssers inventats per una ment genial, o malalta. No em posaré a avaluar qui està més malalt, doncs hi soritiria perdent. De ben segur que això no pot ajudar a que la febre em baixi. La febre que m'ataca, sempre que m'ataca, cada maleït divendres i desapareix, oh màgia, el diumenge a la nit. Però fins i tot en la meva pseudoagonia febril et derrotaré, mestre dels difunts. Si he arribat fins a tu és perquè estic predestinat a fer-te caure, sagnant, als meus peus... Mort.
Descanso els ulls mentre una pregunta es passeja pel televisor, riallera, sap què contestaré: <> I per més broma si dic que no surt una segona pregunta, que et titlla de covard, de poc tenaç, de falta d'astúcia. I estàs al nivell fàcil, pallús, imagina't el nivell Extrem. Extrem? En comptes de 20.000 orcs en sortiràn 50.000? En comptes d'aranyes verinoses de 2 metres seràn de 3? <> Està bé, tu guanyes, aquest cop et derrotaré.
O + X + X + O = devastació total? I una merda! Quan apreto la O deixo d'apretar el triangle i quedo desprotegit, aleshores m'ataques clavant-me les afilades ungles de mort a la pell de mag. Vell mag que no fa màgia, només després una llum blanca potent... Què pretens maleït vell? Matar els morts enlluernant-los? Fes alguna cosa? Digues ALAKAZAM o DIBI-BADI-BUM o el vulgar ABRACADABRA! No, un cop de vent em tira contra les roques i torno a tenir la línia de la vida taronja, preludi del vermell. Em desespero, intentaré un atac suïcida... Un cop d'espasa, una fletxa, una patada, llum blanca, una altra patada i una segona fletxa al mig del ventre i...
I ara què? L'he mort. He guanyat. Són les 22:30. Per fi. Sento que em suen les mans i el llavi inferior se m'ha inflat de tant mossegar-me'l. No sé com ho he aconseguit. Estic com el moment abans d'un exàmen, tens, tons els muscles a flor de pell... Un moment? Què vol dir això? Cauen pedres del sostre, tot es desmorona, un missatge a la pantalla: <> I com volen que surti si els titelles del rei mort resurgeixen d'entre les runes i no paren de frenar-me a cops de martell? Línia de color vermell clar. Corro entre pols i pedra trencada perseguit per desenes de dolents (dolents? Només defensen el seu territori). Tan valuòs és el meu cap? No veieu que us he matat el rei?
Són les 22:45, davant una terrible porta de pedra em vacil·len cinc enormes cadàvers de soldats que pretenen no deixar-me passar. No em queden forces, noto la durícia al dit gros de la mà dreta i el canell esquerra, el que mou el joystick de direcció es comença a queixar. Té! Entoma-la! Menja-te-la! I tu aquesta! I ara em surt una combinació i me'n carrego tres de cop: "Cop del Martell de Helm" i abans perquè no? "Canvi de nivell" Més dificil encara? Ah, no, que em faig més fort. Ara seré invencible, em regalen una empolla grossa en matar-los els cinc.
Música. Una imatge de vídeo i el locutor narrant que he sortit de les coves dels difunts i puc enfilar el camí cap a la fortalesa de l'ull que tot ho veu. No veus que jo no tinc l'anell, estúpid? L'anell el té el ximple dels ulls blaus que aquí ni tans sols sap lluitar, li fa tot l'amic gras. Per mi que són gais. "El meu tresor".