Somnis Tricentenaris / Relat de Carme Boronat / Viatge a l'Interior

VIATGE A L’INTERIOR

“Ara és l’hora de dir,
ara és l’hora de recordar que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem”
“Ara és l’hora de dir,
Catalunya persisteix
en tots nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l’essència mateixa del poble indestructible.”

MEDITACIÓ ÚLTIMA / MIQUEL MARTÍ I POL


Em vénen a la memòria aquelles cruels paraules que paeixo una a una i que revelen tot allò que m’encén per dins i a l’hora m’enlaira:
“ Aquesta, la meua dissortada i maltractada terra”
Quanta estima m’indueix!!! Quan em pregunto què sóc i pretenc analitzar la meva identitat, em sento ferida i enarborada. Dia a dia m’ adono que sacsegen el més profund de mi mateixa: la meva terra, sense ella perdo la meva raó de ser. Canto l’existència, canto el viure, canto el meu sí.
Quin és l’eix del meu pensar? Com faig entendre el que sento? Com proclamo la meva identitat? La paraula m’ajuda, la llengua m’encisa, l’expressió em mou a aixecar-me i dir:
- “Ja n’hi ha prou, d’aquest assetjament aferrissat! Deixeu-me ser allò que vull ser! Deixeu-me ser allò que sóc, perquè no vull ser una altra cosa!”
Tinc un país que és el meu! Tinc una llengua que és la meva! On em volen portar aquestes forces externes que ofeguen tota la meva riquesa ?
Sóc conscient de la petitesa dels meus actes i a la vegada de la grandesa i força del meu sentir. No estic sola, en som molts que viatgem junts, molts, molts, més dels que ells creuen i volen.
Instants de mort i de vida. Instants de ser i no ser. Instants de riure i plorar. Contradiccions emeses que em fan avançar. No és la mort la que m’ajuda, sinó la vida que m’espera. El no ser em mata, enyoro el ser de cada dia. Somriure és el que cal, no ploraré, encara que els ulls m’ho demanin.

CATALUNYA, TERRA AIMADA!!!
Tu ets tot allò que vull ser, perquè sense tu, no sóc ni allò que volen que sigui. Tens per penyora el meu parlar. No me’l prendran, perquè si així fos em fondria, me n’aniria a aquell espai del no res. Si m’allunyo de la terra et duc amb mi i no et deixo. Si a tu t’enterren m’enterraran a mi també. Si em prenen el meu parlar emmudiré, callaré i moriran les paraules:

CATALUNYA,TERRA AIMADA!!! De l’ Ebre al Pirineu, de la mar Mediterrània a les terres de Ponent... un bri d’esperança ens fa néixer cada dia. Enfilarem el cim i conquistarem la carena. Gent... la nostra gent enlairem-nos i no ens aturem! El nostre baluard és la convicció que ens fa ser qui som i l’estelada és el senyal que ens mena a construir el nostre país. Terra ferma, dolça contrada... Proclamem el poble, tots a una:
“Ens en sortirem...”
Caminem tots aplegats: tu, jo, els altres i els de més enllà. Escriurem la història pas a pas amb fermesa i alliberats. Amb estima i esforç, com deia Joan Maragall:
“Que el vent és fort i Catalunya és gran”


Carme Boronat i Cabré