Vestit de drap

Arbres de gota blanca,
a la transparència d'un bosc
frondós per la seva vida natural.

El soroll metàl.lic
d'una carcassa
fa somriure els arbustos.

Al llit del riu
la roca és fina
i peixos i peixets
contemplen còdols,
algun de llançat
que era pedra en puntes,
ara també ho és, de còdol.

El va llançar
un enamorat antic
per una dama galant,
i ell vestit de drap
de refugi de fusta humit
per la dolça pluja,
d'eixa manera,
oblidava
en aquell temps,
somrient,
que aquella dona
no era un món per descobrir
a la mida d'un
suposadament qualsevol,
que amb dues llàgrimes,
de les que en mites verídics
eren de llàgrima també dolça,
va oblidar un somni
per recordar aquell vestit blanc d'ella,
amb rostre de deessa,
però martellejant, suaument,
qui no era a la torre
del seu castell de pedra,
perdut en algun lloc,
d'aquella contrada,
d'aquell bosc.

I el vagabund,
ric de vida
i d'aigua
d'aquell temps llunyà,
s'endereçà
de volta
cap a la seva vila,
de gent corrent,
on, donada la mandra
i el somriure regalat
de cors vermells com la son
dels més petits,
la companyia era senzilla,
i no s'havia de demanar res.

El treball de dia,
la música de nit,
els estels de matinada,
engranatge sens angoixa
ni pena, ni trasbals,
fornia i mullava
el refugi, la vila,
el poble, la pedra,
paraules
que quedaren allí,
per la bona voluntat
de l'estima natural
de la gent tendra
i emmirallada
en la llegenda
que va ser,
de veritat.