Assaig sobre el meu primer llibre

Després de fregar el terra de la cuina, m'he disposat a anotar quatre paraules...


Mentre les últimes rentadores sorollegen al final d'un diumenge de cap de setmana d'oci i de treball, esperant la mitjanit per fondre el seu soroll dins el so dels estels que brillen enllà, jo espero la meva son, em dic bona nit, i em quedaré escoltant música i pensant en l'últim capítol del llibre que estic escrivint, ja a punt d'acabar. El llibre és un trajecte d'aproximadament una desena d'anys de sofriment, amb to surrealista i un pèl desfassat, però es pot entendre. Recordo que Henry Miller va dir que el seu primer llibre no li va agradar a cap dels seus amics, però que ell es va quedar molt satisfet doncs era el primer llibre que havia aconseguit acabar. A veure què passa amb el meu, LA CARTA. He util.litzat un català fluït i d'improvització anotant el nombre de les paraules de cada paràgraf i això m'ha facilitat comptar les paraules del text sencer, anotant-les cada deu, vint-i-cinc paraules,etc. Em vaig proposar entre dues i tres mil paraules, crec que he encertat al mig, aproximadament. Però l'últim capítol ha de ser curt, per assolir el que em vaig proposar dies enrere. I vaig a per ell, a veure si me'n surto i puc tenir el meu primer llibre a les meves mans.

Haig d'agraïr aquesta empresa meva al surrealisme de Dalí, al simbolisme francès, als meus passos per la vida recorrent el camí que m'ha dut a escriure el llibre, a la foscor de la nit i al Sol de muntanya, a les paraules de Nietzsche que m'han abatut, aixecat, i que deixo enterrades ara per ara i des de fa dies, a la gran saviesa que m'ha proporcionat des de la meva adolescència un gran mestre de la guitarra amb acords, armonies, diàleg que sé que mai trobaré enlloc on no hi sigui ell, el Palmito, a qui vull dedicar aquest llibre, i també al meu germà Aleix per haver-me regalat en una edició castellana la petita però gran obra del romanticisme de Goethe ( Las desventuras del joven Werther ), a la meva àvia materna per la seva constant preocupació per mi i a la qual li dec molt, a la meva germana per ensenyar-me com és la vida i al meu pare per proporcionar-me el que he necessitat quan ho he necessitat, i al qual li dec una lectura que tinc pendent de la poesia completa de Joan Vinyoli.

Però realment, a qui vull dedicar única i exclusivament el llibre és a la meva difunta mare, que em va saber comprendre com ningú mai m'ha comprès, i a la qual li dec esforç en els estudis, amor que li desitjo sigui on sigui, i mil coses més a les quals espero que la vida no hi aixequi un mur.

Al teu record, m.


Sergi