L'endevinalla inabastable

Si un déu cridava,
ella no l'escoltava;
si algú remugava,
ella se n'anava d'aquell bar podrit.

En ésser ella,
va pensar.

En pensar ella,
va existir.

I a l'existir,
va descobrir un arc
de fletxes innocents
que abans la punxaven,
i llavors van ser només ja,
figures imàginàries
d'antics amics que la rodejaven.

Després d'una recerca,
qualsevol es pot sentir malament
a l'adonar-se
que aquesta li ha estat manada.

Però la d'ella
no era una recerca formal,
en tots els sentits
que imperen aquest mot de la forma.

Era una recerca
per alliberar-se
de la història
que l'havia mantinguda
atrapada.

Ella i només ella
coneixia, ja, la seva
pròpia veritat.

I al percebre
que en temps passats
era el que l'envoltava
el que tant la fatigava,
així se'n va deslliurar,
prenent com a escut
el seu propi cos
per a mostrar una imatge
de la qual mai ningú va sospitar
que era rere una mentida que punxava
al seu voltant,
la que ella util.litzava
amb un carnaval
de quatre mil cares.

Ella vivia per ella
i per ningú més.

I l'efecte que
sentia ella,
fos bo o pervers,
era un èxtasi
dins els seus secrets,
fàcils de guardar,
per la lògica d'ella i la seva persona,
que mai s'acaba ni s'acabarà.

I en els nostres dies,
i en els que vindran,
i entre glaceres, deserts i biologia
on la humanitat ja no existirá,
i més i més enllà,
sense mai acabar,
ella domina sempre la seva arma
que ningú va poder,
que ningú pot,
que ningú podrà,
ni tan sols en paratges inassimilables
que són fets d'ella i per a ella,
endevinar.

Doncs si una endevinalla
consisteix
en evocar fets inabastables
a l'ésser humà,
a qualsevol ésser viu,
a qualsevol roca morta,
l'endevinalla torna al seu origen
i és impossible encertar
una resposta
a una pregunta
que mai ningú s'ha plantejat,
en un planeta de zombies
on el temps va ser creat
per desaparèixer
amb el seu propi artifici,
i aquest és el que anomenem
humanitat.


Sergi
5-juliol-2.010