Vestida dels teus records

Un relat de: DANA

Al fi has aconseguit dormir-te abraçat, tendrament com un nen, al meu coixí..., on encara s'hi poden trobar restes del meu perfum, aquell de roses que tant t'agradava i humides petjades de les teves llàgrimes.
Et miro m'entres acarono suaument els teus cabells i beso els teus llavis i el teu front i els teus ulls...tot intentant no trencar el teu son i esperant que els teus somnis et portin a gaudir de la mateixa felicitat en la que, en aquests moments, estic submergida tot contemplant el teu rostre i desitjant el teu cos.
Et voldria dir tantes coses... algunes de velles, d'altres de noves; voldria seca les teves llàgrimes i dibuixar en els teus llavis un etern somriure; voldria fer renàixer en el teu cor una nova il·lusió vestida de verda esperança.
La nostra història d'amor, la vida dels nostres anys i no pas els anys de la nostra vida, que ha estat sens dubte breu però realment intensa.
Recordes, amor meu, la nostra nit de cap d'Any? Ens van donar la millor suite d'aquell "hotel", amb un llit revestit de blancs llençols que feien joc amb el meu vestit, fent-me sentir com una autèntica núvia i embolcallant les meves nues espatlles amb aquell sedós xal de blaves i fúcsies tonalitats que tu em vas regalar per l'ocasió. Allí vam brindar tots dos amb un bon cava català, tal com estava manat, mentre m'omplies de petons i em recordaves la meva extraordinària bellesa, la que tu sempre m'has vist i pregonat per tot arreu. Aquella que jo mai m'havia reconegut fins que, al teu costat, em vas fer descobrir no la boniquesa del meu aspecte físic sinó la del meu interior, aquella que tan sols tu vas ser capaç de fer brollar de dins meu, amb una intensitat impossible de poder descriure amb paraules.
En aquelles quatre parets tot era excessivament irreal, aïllat, esterilitzat, desinfectat, endolls, tubs, sondes, medicaments, agulles...
Una finestra que, tan sols a través dels nostres ulls, ens comunicava amb el llunyà exterior i una porta per la que tu i tot el personal sanitari, hi podíeu entrar i sortir, però que restava hermèticament segellada per a mi.
També ens acompanyava un Pare Noël i un gran mitjó vermell disposat a rebre els regals que, ell o qui bonament pogués, tingués el detall de deixar-me. I les postals nadalenques de familiars i amics, plenes d'escrits i sobretot de bons desitjos pel que fa a la meva fràgil salut. Resumint...aquest ha estat el millor cap d'any de la meva vida, el primer que he compartit amb tu i malauradament l'últim.
A partir d'aquella nit els dies han passat en un obrir i tancar d'ulls fins arribar al 14 de febrer, tot just el dia dels enamorats, ves per on... quin encert!!! i va ser en aquesta matinada quan la meva hora va arribar i em va tocar "marxar".
De rés ens van servir les nostres queixes i rebel·lies, com tampoc totes les nostres il·lusions, esperances, lluites... tot va acabar en un trist desencís.
De cop i volta la llum del dia es va convertir en fosca nit i la calor del meu ésser es va fondre fins a convertir-se en un cos gèlid, sense cap tipus d'alè ni vida.
La meva ànima es va desprendre tota nua i ferma, decidida a volar tan alt com els estels i tan lluny com els països imaginaris, fins a retrobar-se un altre cop amb tu, a l'hora que es revestia tota ella, d'un resplendent vestit teixit de dolços records per cobrir tota la seva nuesa, a fi que et fos més fàcil poder-la trobar i veure-la en mig de la foscor. I va ser llavors quan et vaig oferir la meva mà perquè la premessis sense por i t'ajudés a caminar. Primer dubtaves de la meva presència, et pensaves que tot plegat era un somni, però ben aviat te'n vas adonar que jo estava allí, que no mor qui viu en el record i que per tant, tu i jo estaríem junts per tota la eternitat.
T'estimaré sempre, però no vull que el meu record et faci mal, sinó ans al contrari, que et doni forces per tornar a estimar!









Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de DANA

DANA

55 Relats

80 Comentaris

46684 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig nèixer a les acaballes de la tardor de l'any 1956 en un petit poble de la comarca de les Garrigues. Penso que la meva vida ha estat i continue estan plena d'emocions, de lluites, de contradiccions, de sentiments i sobretot d'autèntic amor. Continuo buscant la felicitat sense perdre l'esperança i la il·lusió en les petites coses que m'envolten a cada instant i ha estat precissament aquesta búsqueda constant, la que m'ha portat a escriure i a plasmar en els meus escrits tot allò que embolcalla el meu esperit fins aconseguir despullar-me de tot allò que m'oprimeix el cor i que m'ofereix la possibilitat de convertir-me en una petita flor de tardor, que quasí bé sempre passa desapercebuda per la majoria de la gent, però que en el fons és apreciada per les petites ànimes amb una sensibilitat especial.aquelles que et fan sentir plena de vida i revestida d'autèntica llibertat.