Solia quedarme aturat
On les ombres perden el seu límit.
Ningú dins el seu arc de llum tancat
I jo sobre el seu eix d'un deix estúid.
Ara mofego en la nit:
En el marc vacil·lant d'un got de whisky
Llego el record intens del teu esguard,
Tot té el color del cel dels teus ulls verges.
Espero sempre el teu retorn,
Un impossible oblit al que m'obstino
Només per sobreviure a tant dolor
Omplint el temps de corbs i perjudicis.
Miro d'entendr etant de desconcert,
Ungla del vent que els teus cabells esbulla
Ni els teus llavis suaus ni suau la teva pell
Ara em poden servar de la desgràcia.
Vine'm tan pura com vas ser-ho ahir
En el teu nom només o en les paraules
Gastades que van dir-nos llargs hiverns
Anclats en un amor imperdurable.
Dissortats els meus clams
Apresen els contorns de la ignorànciaç
I trenquen el combat contra el demà
Ufans i adusts contra tota esperança.
No creguis que aquest crit és la buidor,
Àdhuc un gest per commoure't l'ànima,
Aquuest crit és uper conjurar la por
La por que mig se'm menja la nostàlgia.
Tracta de recordar qui vàrem ser,
Recorda que mai he volgut ferir-te,
A risc de perdre-ho tot en un intent
Sabudament en va de conquerir-te.
Escolta aquests meu mots insustituïbles
Marcadament cansats en una pàgina
Perquè els he escrit, tot ells, pensant en tu
Resignat i obligat només a escriure
En el nostre comiat irrenunciable.