Versalles

Dissabte, plou, 6:30 de la tarda, lloc: Versalles, un bar de mala mort als afores de Barcelona. No és res de l'altra món, però és el meu bar, és el Versalles.

Com us ho podré dir, m'agrada caminar sol a les tardes, i més si son plujoses, perquè em toqui una mica l'aire i així esvaïr-me dels meus problemes, però l'únic que faig és donar voltes i més voltes a coses que no tenen sentit. Acostumo a comprar la premsa o alguna revista, per així mentir i entretenir el meu subconscient que tant em té col·lapsat.
Primera reflexió: deixar de fer cas al meu subconscient.

Ja hi sóc, el Versalles encara no ha canviat de lloc, ell mai em falla. Hi entro amb la mateixa apatia i desgana de sempre. Aquella olor, aquella olor a bar de mala mort em reconforta, encara em fa dir "ei!, que encara ets viu". Entro. M'assec on sempre, al costat de la màquina de tabac, ella tampoc no em falla.
Miro el meu pressupost; poc, com sempre. 5€. Suficient per a un cafetó i per passar la tarda, ningú no m'espera i la nit és llarga. No és el millor cafè del món, però la Su sempre sap com servir-me'l, i jo també sé com servir-me-la a ella. El mateix cafè de sempre, hi ha coses que mai no canvien, i millor que no ho facin.
Faig un cop d'ull a la premsa, res d'interessant; dos morts a Gràcia, descoberta una nova vacuna contra el càncer, i nou president a Rússia. Rés. Encenc una cigarreta, mig paquet ja està fumat i això que és d'aquest mati. El meu subconscient em recomana que deixi de fumar.
Segona reflexió: deixar de fer cas al meu subconscient.

Una cigarreta mig consumida de Winston a la meva mà. Un cafetó a la taula, sobre un diari de desgràcies. Sol. Mirada perduda. Ningú em mira, ningú sap que hi sóc. Jo miro, observo i veig que passa la meva vida sense poder-hi fer res.
Dues dones em criden l'atenció, d'uns cinquanta. Van amb bata de cuina. Al Versalles fan menjar?. Deuen estar explicant els últims esdeveniments del barri, o de la mort de les dues noies de Gràcia. Mai no ho sabré.
La meva mirada es torna a perdre entre el fum del tabac.
S'obre la porta i entren tres o quatre individus impossibles de catalogar dins d'aquesta societat. El subconscient em diu que es diuen punkis.
Tercera reflexió: deixar de fer cas al meu subconscient.

Última calada a la segona cigarreta. M'aixeco, agafo el diari. Pago. Deixo els 15 cnt. de propina de sempre, em pregunto perquè ho faig. La mateixa rutina de cada tarda.
Obro la porta. Últim cop d'ull al bar. Me'n vaig.

Quarta reflexió: deixar de fer cas al meu subconscient.

Vaig a veure l'Eva.