Paris...

Era l'any ‘92, jo estava..no me'n recordo, nomes recordo el meu pare fer un salt i un crit al menjador, ma mare riure i plorar i ma germana abraçant-me, només tenia 7 anys però recordo a Bakero con ens va fer el favor més gran de la història del Barça.

És l'any '05, ara en tinc 21, estic al menjador, no sé que fan ni el meu pare, ni ma germana ni ma mare, només veig el passadís de casa meva, cridant i saltant com mai he fet, Giuly acaba d'escriure la primera frase de la nova era. No sé que dir, que fer, només ploro d'alegria i emoció... feia temps que no plorava d'alegria i menys amb el Barça. Paris està aquí, jo no veig la punta de la Torre Eiffel, jo ja estic a la Torre Eiffel.

No sé com aniré, si tindré bitllet per anar a Paris - si cal demano un préstec, que és el que haig de fer, no sé si trobaré entrada, però a Paris, estaré -.