Unes memòries

Vaig treure el cap un matí de primavera, a punta d'alba. La fresca del matí i la rosada em van acompanyar en les meves primeres hores de vida. Els meus germans i altres familiars que m'envoltaven em van donar la benvinguda al mon. Vivíem al camp, tranquils, la nostra única preocupació, que el cap i ala fi no ho era, era créixer i fer-nos forts i espigats.
Vam prendre les primeres pluges amb emoció i alegria, l'aigua fresca ens vivificava i ens ajudava a fer-nos grans.
Mai no es parlava dels pares, alguna vegada havia sentit comentaris sobre la seva mort l'estiu anterior, però ningú me'n va donar detalls ni d'altra banda, ni els meus germans ni els meus cosins semblaven donar-hi massa importància.
El pagès que tenia cura de nosaltres, sovint ens acaronava amb les seves mans i mirava com anàvem creixent amb satisfacció. La vida al camp era això, viure i créixer.
Només recordo amb angúnia la passa. Gairebé tots vam estar malalts, ens ho devíem encomanar els uns als altres, érem joves i la malaltia ens va debilitar tant que gairebé no ens aguantàvem drets. Per sort, un eficaç tractament ens va guarir i vam poder continuar la nostra creixença sense més entrebancs.
Sense adonar-nos-en va arribar l'estiu, i els raigs del sol i la calor ens va anar enrossint a tots. De fet, la vida a l'aire lliure t'obliga a adaptar-te a les condicions climàtiques i aquell color entre ros i daurat ens ajudava a suportar millor la calitja del migdia. Al vespre, mentre vèiem com es ponia el sol ens deixàvem acaronar pel vent i enmig d'un agradable murmuri ens adormíem feliços.
A finals d'estiu, vaig notar una mena de rebombori general, es comentava que aviat ens portarien a la ciutat i que veuríem moltes coses. Es parlava de màquines extraordinàries i canvis i transformacions dels que no ens en sabríem avenir. I així va ser.
Quan encara el dia s'havia decidit a començar el pagès que ens havia fet créixer i uns altres homes que no havíem vist mai ens van aplegar i va començar el nostre curt però interessant viatge cap a la civilització. Ens van ajuntar a tots plegats i en un camió impressionant vam viatjar i vam veure uns paisatges i carreteres que mai havíem imaginat. Vam arribar a una mena de magatzem on ens van despullar i ens van netejar i treure tota la brutícia que dúiem del viatge. Al vespre ens vam adormir feliços coberts per uns fantàstics llençols de cotó. Vertaderament estàvem una mica amuntegats però aquella aventura ens satisfeia molt. L'endemà al matí, a primera hora, uns senyors vestits de blanc ens van acompanyar fins a una nau on hi havia una d'aquelles extraordinàries màquines que alguns m'havien anunciat que veuria. La vam poder visitar per grups, vam veure el seu interior i la veritat es que impressionava. Magnífics engranatges giraven al nostre voltant coordinats i en perfecte harmonia. A la sortida tots ens sentíem més lleugers, més nets, blancs.
Desprès de fer la migdiada ens van portar a una altra sala on ens van banyar amb aigua neta i cristal·lina, fins i tot ens van posar sal i unes pólvores molt fines i agradables. Ens tractaven a cos de rei i ens sentíem més units que mai, com si fóssim una sola cosa. Sortint del bany, vam tenir una sessió de massatge. Poderoses mans ens tractaven amb energia però amb delicadesa alhora i finalment, en petits grups vam reposar en lliteres, a les fosques, amb una humitat ambiental que convidava a somniar.
Encara de matinada, ens van portar a una sala més petita però més càlida i acollidora, no sabria dir-vos quanta estona hi vam estar, però després de tota l'activitat del dia anterior, aquella escalforeta ens va fer reviure i vam sortir de la cambra estofats i satisfets com mai.
Ens van repartir en furgonetes i vam continuar el nostre viatge cap a la civilització . Jo, vaig anar a parar, per fortuna meva, a un esplèndid restaurant. Caram quin luxe!!! Estovalles de fil, cristalleria de Bohèmia, coberts de plata i ambient selecte. De la taula estant ho mirava tot amb admiració, quan de sobte, van arribar els comensals. Semblaven homes de negocis, ben vestits i acompanyats amb elegants dames que parlaven en veu baixa i que lluïen magnífics vestits, potser algun massa escotat pel meu gust. Va venir el cambrer a prendre nota i tots van demanar el que van voler, allò era xauxa!!!
He de reconèixer que ja no recordo res més, només que mentre el cambrer marxava cap a la cuina, unes mans em prenien, m'esquinçaven una mica i mentre una part de mi entrava a una boca plena de dents, vaig tenir temps de sentir:
En aquest restaurant s'hi menja molt bé, però el pa, una cosa tant senzilla com el pa, s'ha de reconèixer que és extraordinari.
Després, ja a les fosques, em va caure al damunt tota mena de viandes, vins i licors d'admirables olors i textures i em vaig adormir, feliç per sempre, mentre feien la digestió.