Cercador
Una terra nova
Un relat de: RicVan- Compartir:
La mare sempre diu que un dia caurem i se'ns endurà el corrent riu avall i que llavors tot estarà perdut. Diu que no podem moure'ns de l’arbre, que val més això que tenim que arriscar-nos a perdre-ho tot. El corrent té massa força fill, de res no et servirà saber nedar, m’hauries de dur a coll, i ets massa menut, no tens cos per ta mare, ens enfonsaríem els dos, i tu sol series com un branquilló perdut dins la immensitat de l’aigua.
La mare ara odia l'aigua, diu que tan sols és bona per beure i prou. L’aigua s’ho ha endut tot fill, les gallines, el matxo, les tres eugues, ton pare que es va entossudir a salvar alguna cosa, el Mas també. Sols ha quedat el vell roure de l’era, aquest arbre és l’únic que s’ha salvat. Massa aigua, fill, és el regne del dimoni. On abans hi havia terra, ara sols hi ha l’arbre, el riu i aquesta estesa de pantans que ho cobreixen tot.
La mare sempre diu que la vida que dúiem abans, quan treballàvem la terra amb el pare, tampoc era bona de viure, que aquest diluvi ha anat bé per fer net. Hem fet bugada i cal resistir a l’arbre, i quan tota aquesta aigua marxi, quan el mar l'hagi xuclada tota, quedarà una terra nova. Llavors potser encara hi podrem plantar alguna cosa. La terra on vivíem es moria, fill. La terra era erma, no era bona per treballar i les quatre parcel·les que teníem no eren res. El teu pare no va treure’n mai gaire cosa. Déu ens ha donat aquest arbre com una oportunitat i hem d’estimar-lo perquè és com al temps del paradís, quan al començament de tot Déu va plantar aquell pomer per fer-nos companyia i alimentar-nos.
Sembla que el diluvi i el riu a poc a poc s’enduguin alguna cosa d’ella, que sigui menys la mare.
Solament vol el seu tronc. Em mira amb els ulls perduts quan li dic que vull marxar corrent avall.
Diu que amb aquestes ganes de deixar-ho tot se’m posa cara de mort i el dimoni ho nota i fa que el riu s’arremolini sota meu donant voltes al tronc amb molt d’enrenou, xisclant per la gana que té de mi.
La mare diu que quan el sol marxa, el riu, fent via cap al mar, respira una mica, descansa i agafa alè, reposa com una serp sobre la sorra humida i deixa veure tota la sang que du a dintre. Al capvespre el riu és una serp de sang, fill, cosa del dimoni. Aquesta és la sang de tota la gent que l’aigua s'ha endut, i quan el sol es pon la sang sura perquè els que encara som aquí deixem de pensar en la nostra vida d’abans.
Ja quasi no queden fulles a l’arbre, cap ocell s'hi acosta, no hi ha cucs ni formigues tampoc per matar la gana perquè no hi ha terra d'on puguin sortir. Tot el que teníem per menjar quan vàrem pujar a l’arbre s’ha acabat. Tan sols queda l'escorça, aquest suro sec que costa tant d’estovar, de fer anar coll avall. Aquest suro que du febre a la nit i que la mare diu que és una febre bona perquè ens manté desperts i fermats al tronc. Sense la febre la son ens menjaria i cauríem al riu i ningú sabria mai més res de nosaltres.
Ella diu que és millor conformar-se amb aquesta vida que tenim, que és amiga de l’arbre, que arriscar-la deixant-nos dur pel corrent. Que hem d’esperar que passi alguna cosa, que el cabal baixi, que algú recordi que faltem, que Déu faci un dels seus miracles i ens llenci una corda des del cel.
Per fa setmanes que som aquí i ningú ha vingut a buscar-nos. Abans baixava pel riu algun arbre desfermat de terra o troncs o taulats de cases que el corrent s’havia endut, i a mi em venien moltes ganes de llençar-m’hi. Fa uns dies vàrem veure un gos, prim com una escombra, de peu sobre una teulada viatjant corrent avall. De tant en tant feia un lladruc afònic i la mare va dir, llàstima, si passés més a prop encara ens el podríem menjar.
Un altre dia vaig veure el cos d’una dona amb el vestit enredat a la branca d’un arbre. L’arbre i la dona eren màquina i vagó pujant i baixant per les muntanyes de l’aigua. Un cop vàrem veure passar una família enllaçats amb una corda, i la mare va dir, mira fill, Déu els ha cridat tots alhora.
També cavalls i vaques. Descendien pel corrent amb les potes enlaire, inflats com barrils, i picant de cap amb les pedres del fons del riu. A vegades es quedaven quiets un moment, es donaven la volta, treien el cap un instant de l’aigua i seguien submergits el seu viatge riu avall empesos pel corrent.
Per d’això fa molts dies. El riu ja ha fet baixar tot el que havia de fer baixar. Tot el que era viu i podia empassar-se. Fa temps que no veiem passar ningú, cap cos de persona o animal, i la mare diu que ara solament quedem nosaltres al món. Més enllà de l'horitzó, per on el riu entra al mar, a vegades om hi veu alguna cosa més, alguna cosa semblant a una oportunitat, per la mare diu que no em faci il·lusions, que són els morts que han baixat pel riu i fan muntanya els uns a sobre dels altres a la desembocadura.
Fill, allò que veus no és res que t'hagi de fer somniar. Tot això que passa, diu, el diluvi, els morts, la gana, és un senyal, hem estat massa deixats, fill, massa golafres, no hi ha res a esperar, ara toca fer dejú, mira’t, sembles un xaiet, quina desfeta, quasi no et queda carn i se’t maquen els ossos. Obre molt la boca, seca com una caverna al desert, i se li posa un llum estrany als ulls quan em diu això. I és com si la mare fos menys la mare, no sé, com si fos tan sols aquesta boca oberta i aquests ulls, com si jo fos només una cosa que ella mira.
La mare, quan surt el sol i enlluerna i tot s'esvaeix en aquest entorn incert, sembla una branca més de l’arbre, una branca seca i prima, i és com si s'hagués barrejat amb l'arbre, com si hagués nascut amb ell, com si fos aquí des de sempre. Diu que aquí és feliç, que aquest és el seu lloc i ningú no la traurà del seu tronc.
Cada cop diu menys coses. Guarda les forces. Les conserva totes per agafar-se a l’arbre. Ja no parla de Déu ni del dimoni, ni del Mas, ni del pare. De tant en tant se’m queda mirant i és com si veiés una persona morta, perquè diu amb un fil de veu, jo una vegada vaig tenir un fill que es deia Quim.
No serveix que li digui que encara soc viu. Em mira sense entendre i sembla que parli amb l’àvia Assumpció, que ja fa temps que és finada. Em diu, ai mareta, dugui’m alguna cosa per menjar que la seva filla es mor de gana.
Aquest matí quan m’he despertat i l’he vista la mare ja era una branca de l’arbre. Tenia els braços al voltant de la bressa, estirada sobre el corrent del riu que xisclava sota d’ella. No he volgut desfermar-la, el seu cos semblava un nodus del tronc, i és com si encara morta es negués a deixar-se dur corrent avall.
Passen els dies, cada cop m’assemblo més a ella, cada cop els braços són més prims, les cames més seques, cada cop queda menys moviment en aquest cos i a poc a poc em vaig tornant arbre jo també. Per jo no vull quedar-m’hi aquí. La mare sí, perquè ella no volia altra cosa que el seu tronc. Jo volia anar corrent avall, volia fer la meva.
Demà farà bon dia, quina estesa d’estels al cel! A voltes veig uns llums de colors que juguen a fet i amagar sortint i entrant de l’aigua. A vegades em criden, escolto com diuen “vine a jugar Quimet”, i és com si fossin nens com jo, sols i perduts pel riu, i que s’haguessin ajuntat per jugar. Ara canten, escolto les seves veus i em poso content, llavors fuig la por i em venen ganes d’anar-me’n amb ells.
Ara marxen, els llums i les veus, fent via pel corrent. Desapareixen i escolto de nou la remor del riu a sota que em crida. Caldrà decidir el moment de deixar-m’hi caure. Potser esperaré que el sol surti i llavors serà l’hora. És bonic de veure a llum de dia un tronc surant pel riu, corrent avall a grat de l’aigua.
La mare ara odia l'aigua, diu que tan sols és bona per beure i prou. L’aigua s’ho ha endut tot fill, les gallines, el matxo, les tres eugues, ton pare que es va entossudir a salvar alguna cosa, el Mas també. Sols ha quedat el vell roure de l’era, aquest arbre és l’únic que s’ha salvat. Massa aigua, fill, és el regne del dimoni. On abans hi havia terra, ara sols hi ha l’arbre, el riu i aquesta estesa de pantans que ho cobreixen tot.
La mare sempre diu que la vida que dúiem abans, quan treballàvem la terra amb el pare, tampoc era bona de viure, que aquest diluvi ha anat bé per fer net. Hem fet bugada i cal resistir a l’arbre, i quan tota aquesta aigua marxi, quan el mar l'hagi xuclada tota, quedarà una terra nova. Llavors potser encara hi podrem plantar alguna cosa. La terra on vivíem es moria, fill. La terra era erma, no era bona per treballar i les quatre parcel·les que teníem no eren res. El teu pare no va treure’n mai gaire cosa. Déu ens ha donat aquest arbre com una oportunitat i hem d’estimar-lo perquè és com al temps del paradís, quan al començament de tot Déu va plantar aquell pomer per fer-nos companyia i alimentar-nos.
Sembla que el diluvi i el riu a poc a poc s’enduguin alguna cosa d’ella, que sigui menys la mare.
Solament vol el seu tronc. Em mira amb els ulls perduts quan li dic que vull marxar corrent avall.
Diu que amb aquestes ganes de deixar-ho tot se’m posa cara de mort i el dimoni ho nota i fa que el riu s’arremolini sota meu donant voltes al tronc amb molt d’enrenou, xisclant per la gana que té de mi.
La mare diu que quan el sol marxa, el riu, fent via cap al mar, respira una mica, descansa i agafa alè, reposa com una serp sobre la sorra humida i deixa veure tota la sang que du a dintre. Al capvespre el riu és una serp de sang, fill, cosa del dimoni. Aquesta és la sang de tota la gent que l’aigua s'ha endut, i quan el sol es pon la sang sura perquè els que encara som aquí deixem de pensar en la nostra vida d’abans.
Ja quasi no queden fulles a l’arbre, cap ocell s'hi acosta, no hi ha cucs ni formigues tampoc per matar la gana perquè no hi ha terra d'on puguin sortir. Tot el que teníem per menjar quan vàrem pujar a l’arbre s’ha acabat. Tan sols queda l'escorça, aquest suro sec que costa tant d’estovar, de fer anar coll avall. Aquest suro que du febre a la nit i que la mare diu que és una febre bona perquè ens manté desperts i fermats al tronc. Sense la febre la son ens menjaria i cauríem al riu i ningú sabria mai més res de nosaltres.
Ella diu que és millor conformar-se amb aquesta vida que tenim, que és amiga de l’arbre, que arriscar-la deixant-nos dur pel corrent. Que hem d’esperar que passi alguna cosa, que el cabal baixi, que algú recordi que faltem, que Déu faci un dels seus miracles i ens llenci una corda des del cel.
Per fa setmanes que som aquí i ningú ha vingut a buscar-nos. Abans baixava pel riu algun arbre desfermat de terra o troncs o taulats de cases que el corrent s’havia endut, i a mi em venien moltes ganes de llençar-m’hi. Fa uns dies vàrem veure un gos, prim com una escombra, de peu sobre una teulada viatjant corrent avall. De tant en tant feia un lladruc afònic i la mare va dir, llàstima, si passés més a prop encara ens el podríem menjar.
Un altre dia vaig veure el cos d’una dona amb el vestit enredat a la branca d’un arbre. L’arbre i la dona eren màquina i vagó pujant i baixant per les muntanyes de l’aigua. Un cop vàrem veure passar una família enllaçats amb una corda, i la mare va dir, mira fill, Déu els ha cridat tots alhora.
També cavalls i vaques. Descendien pel corrent amb les potes enlaire, inflats com barrils, i picant de cap amb les pedres del fons del riu. A vegades es quedaven quiets un moment, es donaven la volta, treien el cap un instant de l’aigua i seguien submergits el seu viatge riu avall empesos pel corrent.
Per d’això fa molts dies. El riu ja ha fet baixar tot el que havia de fer baixar. Tot el que era viu i podia empassar-se. Fa temps que no veiem passar ningú, cap cos de persona o animal, i la mare diu que ara solament quedem nosaltres al món. Més enllà de l'horitzó, per on el riu entra al mar, a vegades om hi veu alguna cosa més, alguna cosa semblant a una oportunitat, per la mare diu que no em faci il·lusions, que són els morts que han baixat pel riu i fan muntanya els uns a sobre dels altres a la desembocadura.
Fill, allò que veus no és res que t'hagi de fer somniar. Tot això que passa, diu, el diluvi, els morts, la gana, és un senyal, hem estat massa deixats, fill, massa golafres, no hi ha res a esperar, ara toca fer dejú, mira’t, sembles un xaiet, quina desfeta, quasi no et queda carn i se’t maquen els ossos. Obre molt la boca, seca com una caverna al desert, i se li posa un llum estrany als ulls quan em diu això. I és com si la mare fos menys la mare, no sé, com si fos tan sols aquesta boca oberta i aquests ulls, com si jo fos només una cosa que ella mira.
La mare, quan surt el sol i enlluerna i tot s'esvaeix en aquest entorn incert, sembla una branca més de l’arbre, una branca seca i prima, i és com si s'hagués barrejat amb l'arbre, com si hagués nascut amb ell, com si fos aquí des de sempre. Diu que aquí és feliç, que aquest és el seu lloc i ningú no la traurà del seu tronc.
Cada cop diu menys coses. Guarda les forces. Les conserva totes per agafar-se a l’arbre. Ja no parla de Déu ni del dimoni, ni del Mas, ni del pare. De tant en tant se’m queda mirant i és com si veiés una persona morta, perquè diu amb un fil de veu, jo una vegada vaig tenir un fill que es deia Quim.
No serveix que li digui que encara soc viu. Em mira sense entendre i sembla que parli amb l’àvia Assumpció, que ja fa temps que és finada. Em diu, ai mareta, dugui’m alguna cosa per menjar que la seva filla es mor de gana.
Aquest matí quan m’he despertat i l’he vista la mare ja era una branca de l’arbre. Tenia els braços al voltant de la bressa, estirada sobre el corrent del riu que xisclava sota d’ella. No he volgut desfermar-la, el seu cos semblava un nodus del tronc, i és com si encara morta es negués a deixar-se dur corrent avall.
Passen els dies, cada cop m’assemblo més a ella, cada cop els braços són més prims, les cames més seques, cada cop queda menys moviment en aquest cos i a poc a poc em vaig tornant arbre jo també. Per jo no vull quedar-m’hi aquí. La mare sí, perquè ella no volia altra cosa que el seu tronc. Jo volia anar corrent avall, volia fer la meva.
Demà farà bon dia, quina estesa d’estels al cel! A voltes veig uns llums de colors que juguen a fet i amagar sortint i entrant de l’aigua. A vegades em criden, escolto com diuen “vine a jugar Quimet”, i és com si fossin nens com jo, sols i perduts pel riu, i que s’haguessin ajuntat per jugar. Ara canten, escolto les seves veus i em poso content, llavors fuig la por i em venen ganes d’anar-me’n amb ells.
Ara marxen, els llums i les veus, fent via pel corrent. Desapareixen i escolto de nou la remor del riu a sota que em crida. Caldrà decidir el moment de deixar-m’hi caure. Potser esperaré que el sol surti i llavors serà l’hora. És bonic de veure a llum de dia un tronc surant pel riu, corrent avall a grat de l’aigua.