Cercador
Sargantana
Un relat de: RicVanEts una sargantana, diu la mare. Diu que tot el dia jugo a peu coix, que m'arrossego massa per terra, que recullo tot el que hi trobo; que deixo passar els dimonis que entren per la xemeneia de casa, quan el foc és ben apagat, i s'escampen per la casa i s'amaguen pels racons on va a parar tot el que és brut i lleig. Per això em mana que m'estigui dreta sense jugar, que tingui la llar ben plena, ben colgada de foc, que així els dimonis es queden a fora, a dalt la teulada, i es moren de fred.
No m'agrada anar a buscar la llenya que el pare talla a darrere la casa sota el cobert. Hi fa molt de fred. La mare em diu que en el fred hi nien els dimonis i que he d'anar ben tapada i ben calentona perquè no se'm posin a dintre.
El pare tot el dia talla la llenya darrere el cobert. A ell tampoc li agrada el fred i per això s'afanya i talla i sua tant. Diu que el pare del nen Jesús també tallava la fusta. El pare del nen Jesús es deia Josep i tothom li deia Sant Josep perquè era sant i ja sabia que la fusta cremava i feia escalfor. Era tan sant que feia créixer les flors en els bastons de caminar.
La mare diu que si els dimonis entren per la xemeneia, si no hi ha foc a la llar i veig al dimoni que es deixa caure de la teulada, me'n vagi corrents a la cuina i em faci amiga del foc. Diu que crema però que el fred del dimoni crema més de tant fred que és. I quan fa molt de fred i tornem del poble atapeïdes d'aviram, diu la mare que no podem deixar paraules soltes pel bosc. Als arbres, que són freds després que l'hivern se'ls mengi per dintre, hi nien els dimonis. I als dimonis els agrada molt les paraules que les persones diuen a la babalà. També els agraden les paraules que se'ns queden a dintre. Ho sé perquè a vegades si les deixo a dintre, els dimonis em diuen "molt bé sargantana tu ben calladeta". Jo aquestes coses no sempre les explico a la mare. Ella troba dimonis per tot de llocs. En troba darrere el mossèn quan camina pel poble i diu la paraula de nostre senyor. En troba colgats de la teulada de ca nostra, o parats a les branques dels arbres. La mare els veu tots. A mi em costa una miqueta més veure'ls a fora. Sembla que a l'hivern se n'hi fan molts, perquè els arbres viuen despullats de fulles i a ells els agrada penjar-se lliures de les branques. Si a un arbre no hi ha ocells, és perquè està farcit de dimonis diu la mare. Jo m'estimo molt els ocells. Sempre en busco quan tornem amb la mare pel bosc amb l'aviram.
A vegades tornem de missa cantant les cançons de l'església i així fem veure que anem entretingudes en les nostres coses i els dimonis es queden tranquils en les seves branques. Un dia que no cantàvem, la mare anava caminant molt en les seves coses i jo vinga a saltar a peu coix, i de cop i volta em va dir que havia vist com un d'aquells dimonis es despenjava i com una baba fastigosa es deixava caure i se m'enredava als cabells. Aquell vespre la mare va estar raspallant els meus cabells una bona estona i quan va acabar em va manar a buscar l'escombra i llençar a la llar els cabells que havien quedat per terra. Quan van fer crec crec entre les flames vaig respirar contenta de saber que els dimonis es cremaven. Aquell dia vaig anar a dormir molt tard, quan el pare entrava amb el cistell amb la llenya dins de casa.
La mare diu que haig de tenir les meves coses endreçades. Les coses han d'estar llestes, diu la mare, per quan Déu ens cridi. Deu nostre senyor viu en un lloc que té tant foc que els ulls no tenen temps de veure'l tot. La mare diu que a Déu li agrada el foc i que quan està satisfet en fa un de ben gran, i que els estels no són estels, són forats que Déu ha fet al cel perquè ens arribi la seva escalfor. A vegades quan jugo a peu coix acluco els ulls molt fort, com si me'ls volgués ficar més endins, on diuen que hi trobaré a Déu nostre senyor. Però Déu fa l'amagat, per molt que busco no el trobo per dintre.
Ahir em vaig fer gran. Se'm van omplir les calces de sang i el terra de la cuina va quedar tot tacat de roig. La mare va dir que ja ho esperava. La mare ho sap tot. Ja sabia que un dia em faria gran i ja no podria jugar més a peu coix. Jo sentia el cos cansat i pesarós i em vaig quedar adormida a la vora del foc. S’hi estava molt calenteta.
Em vaig quedar adormida i quan em vaig despertar el foc de la llar ja feia estona que no hi era. Tan sols quedava pols d'arbre escampada per la llar. Vaig anar corrents a la cuina però la mare em va dir que havia fet tard, que ja tenia el cos tot ple de dimonis. Jo ja ho sabia. Les paraules que em deien dintre feien molt de soroll, no paraven de cridar "calladeta, queda't calladeta sargantana".
Aleshores la mare va fer un foc molt gran a l'era i hi va posar tota la roba de la casa a cremar i a mi ben a la voreta. Perquè encara hi hagués alguna possibilitat. Però no, no hi havia res a fer. I llavors em va dur al mossèn per explicar-li el que m'havia passat amb la llar i el foc i la xemeneia i el fred que li havia omplert de dimonis la filla.
El mossèn al principi no s'ho creia. Volia enviar a la mare a fer penitència. Penitència és una cosa que la mare fa quan el mossèn li mana i que dura molta estona, i a mi em fa una mica de por perquè m'haig de quedar soleta al fons de l'església mentre la mare jeu i el mossèn li escampa aquelles gotes que estan beneïdes.
Després ja sí. El mossèn va posar cara de babau quan la mare em va fer dir totes les paraules que duia dintre. A l'església els dimonis tenen recança i fan muts i a la gàbia; ho sé perquè s'estan ben calladets i quietets. Em va costar molt que sortissin, però finalment es van escampar per l’església unes quantes paraules endimoniades. El mossèn anava fent el senyal de la creu mentre jo deixava anar totes aquelles paraules i quan les vaig acabar totes va dir que allò s'havia d'acabar.
Ara estic tranquil·la, aquí al cantó de la mare, ben neta i arreglada esperant que aquests senyors decideixin el que cal fer. Han vingut des de molt lluny. Són homes savis, diu la mare. I jo em deixo fer perquè res m'agrada més com quan la mare està tranquil·la i riallera i li sembla que tot està bé. Ja sóc gran, diu la mare, però encara hi ha coses que no les entenc i per això és millor quedar-me aquí callada i deixar-me fer.
A vegades es giren i deixen de dir-se coses i se'ns queden mirant des de l'altar. Duen unes barbes llargues i uns vestits llargs i a mi m'agraden perquè em recorden la història dels tres reis mags que el pare m'explica cada any quan tornem de la missa del gall. S'hi estan una bona estona i després fan portar tres nenes, encara que crec que fa més temps que són grans, i les fan seure a un banc darrere nostre. La mare em diu que ara el meu lloc és estar amb elles, asseguda en el mateix banc on s'asseuen elles, i se'm fa una mica estrany perquè mai havia vist a la mare mirant-me d'aquesta manera. Sembla ben neta per dintre.
Fem una filera molt ben feta. Totes quatre anem arreglades i ordenades fent la filera i caminem una bona estona. Vaig després d'una nena gran que dur les mans enllaçades al darrere. La mare em mira i plora una micona de tan feliç que està. Hi ha molta gent fora l'església i fan un camí ben llarg quan s'escampen a banda i banda. Duen torxes i la nit s'omple de llum i d'olor de llenya cremada. Aquesta nit hi ha una bona estesa d'estels; Déu estarà satisfet. Li ho diria a la mare si ella no s'hagués quedat allà baix, al cantó de l'ermita, parada al camí de l'església.
Ara diuen que cadascú ha d’anar cap al seu tronc. A mi em toca el que està a la dreta de la nena gran que duia les mans enllaçades a l'esquena. S'hi està bé aquí, amb aquesta pau i els ulls ben tancats. Cremarà una miqueta, la mare m'ha dit que cremarà una miqueta però que no haig de patir, que serà com les altres vegades que m'escampa el foc. És el que espero, no voldria que la mare pensés que m'estimo el fred.
No m'agrada anar a buscar la llenya que el pare talla a darrere la casa sota el cobert. Hi fa molt de fred. La mare em diu que en el fred hi nien els dimonis i que he d'anar ben tapada i ben calentona perquè no se'm posin a dintre.
El pare tot el dia talla la llenya darrere el cobert. A ell tampoc li agrada el fred i per això s'afanya i talla i sua tant. Diu que el pare del nen Jesús també tallava la fusta. El pare del nen Jesús es deia Josep i tothom li deia Sant Josep perquè era sant i ja sabia que la fusta cremava i feia escalfor. Era tan sant que feia créixer les flors en els bastons de caminar.
La mare diu que si els dimonis entren per la xemeneia, si no hi ha foc a la llar i veig al dimoni que es deixa caure de la teulada, me'n vagi corrents a la cuina i em faci amiga del foc. Diu que crema però que el fred del dimoni crema més de tant fred que és. I quan fa molt de fred i tornem del poble atapeïdes d'aviram, diu la mare que no podem deixar paraules soltes pel bosc. Als arbres, que són freds després que l'hivern se'ls mengi per dintre, hi nien els dimonis. I als dimonis els agrada molt les paraules que les persones diuen a la babalà. També els agraden les paraules que se'ns queden a dintre. Ho sé perquè a vegades si les deixo a dintre, els dimonis em diuen "molt bé sargantana tu ben calladeta". Jo aquestes coses no sempre les explico a la mare. Ella troba dimonis per tot de llocs. En troba darrere el mossèn quan camina pel poble i diu la paraula de nostre senyor. En troba colgats de la teulada de ca nostra, o parats a les branques dels arbres. La mare els veu tots. A mi em costa una miqueta més veure'ls a fora. Sembla que a l'hivern se n'hi fan molts, perquè els arbres viuen despullats de fulles i a ells els agrada penjar-se lliures de les branques. Si a un arbre no hi ha ocells, és perquè està farcit de dimonis diu la mare. Jo m'estimo molt els ocells. Sempre en busco quan tornem amb la mare pel bosc amb l'aviram.
A vegades tornem de missa cantant les cançons de l'església i així fem veure que anem entretingudes en les nostres coses i els dimonis es queden tranquils en les seves branques. Un dia que no cantàvem, la mare anava caminant molt en les seves coses i jo vinga a saltar a peu coix, i de cop i volta em va dir que havia vist com un d'aquells dimonis es despenjava i com una baba fastigosa es deixava caure i se m'enredava als cabells. Aquell vespre la mare va estar raspallant els meus cabells una bona estona i quan va acabar em va manar a buscar l'escombra i llençar a la llar els cabells que havien quedat per terra. Quan van fer crec crec entre les flames vaig respirar contenta de saber que els dimonis es cremaven. Aquell dia vaig anar a dormir molt tard, quan el pare entrava amb el cistell amb la llenya dins de casa.
La mare diu que haig de tenir les meves coses endreçades. Les coses han d'estar llestes, diu la mare, per quan Déu ens cridi. Deu nostre senyor viu en un lloc que té tant foc que els ulls no tenen temps de veure'l tot. La mare diu que a Déu li agrada el foc i que quan està satisfet en fa un de ben gran, i que els estels no són estels, són forats que Déu ha fet al cel perquè ens arribi la seva escalfor. A vegades quan jugo a peu coix acluco els ulls molt fort, com si me'ls volgués ficar més endins, on diuen que hi trobaré a Déu nostre senyor. Però Déu fa l'amagat, per molt que busco no el trobo per dintre.
Ahir em vaig fer gran. Se'm van omplir les calces de sang i el terra de la cuina va quedar tot tacat de roig. La mare va dir que ja ho esperava. La mare ho sap tot. Ja sabia que un dia em faria gran i ja no podria jugar més a peu coix. Jo sentia el cos cansat i pesarós i em vaig quedar adormida a la vora del foc. S’hi estava molt calenteta.
Em vaig quedar adormida i quan em vaig despertar el foc de la llar ja feia estona que no hi era. Tan sols quedava pols d'arbre escampada per la llar. Vaig anar corrents a la cuina però la mare em va dir que havia fet tard, que ja tenia el cos tot ple de dimonis. Jo ja ho sabia. Les paraules que em deien dintre feien molt de soroll, no paraven de cridar "calladeta, queda't calladeta sargantana".
Aleshores la mare va fer un foc molt gran a l'era i hi va posar tota la roba de la casa a cremar i a mi ben a la voreta. Perquè encara hi hagués alguna possibilitat. Però no, no hi havia res a fer. I llavors em va dur al mossèn per explicar-li el que m'havia passat amb la llar i el foc i la xemeneia i el fred que li havia omplert de dimonis la filla.
El mossèn al principi no s'ho creia. Volia enviar a la mare a fer penitència. Penitència és una cosa que la mare fa quan el mossèn li mana i que dura molta estona, i a mi em fa una mica de por perquè m'haig de quedar soleta al fons de l'església mentre la mare jeu i el mossèn li escampa aquelles gotes que estan beneïdes.
Després ja sí. El mossèn va posar cara de babau quan la mare em va fer dir totes les paraules que duia dintre. A l'església els dimonis tenen recança i fan muts i a la gàbia; ho sé perquè s'estan ben calladets i quietets. Em va costar molt que sortissin, però finalment es van escampar per l’església unes quantes paraules endimoniades. El mossèn anava fent el senyal de la creu mentre jo deixava anar totes aquelles paraules i quan les vaig acabar totes va dir que allò s'havia d'acabar.
Ara estic tranquil·la, aquí al cantó de la mare, ben neta i arreglada esperant que aquests senyors decideixin el que cal fer. Han vingut des de molt lluny. Són homes savis, diu la mare. I jo em deixo fer perquè res m'agrada més com quan la mare està tranquil·la i riallera i li sembla que tot està bé. Ja sóc gran, diu la mare, però encara hi ha coses que no les entenc i per això és millor quedar-me aquí callada i deixar-me fer.
A vegades es giren i deixen de dir-se coses i se'ns queden mirant des de l'altar. Duen unes barbes llargues i uns vestits llargs i a mi m'agraden perquè em recorden la història dels tres reis mags que el pare m'explica cada any quan tornem de la missa del gall. S'hi estan una bona estona i després fan portar tres nenes, encara que crec que fa més temps que són grans, i les fan seure a un banc darrere nostre. La mare em diu que ara el meu lloc és estar amb elles, asseguda en el mateix banc on s'asseuen elles, i se'm fa una mica estrany perquè mai havia vist a la mare mirant-me d'aquesta manera. Sembla ben neta per dintre.
Fem una filera molt ben feta. Totes quatre anem arreglades i ordenades fent la filera i caminem una bona estona. Vaig després d'una nena gran que dur les mans enllaçades al darrere. La mare em mira i plora una micona de tan feliç que està. Hi ha molta gent fora l'església i fan un camí ben llarg quan s'escampen a banda i banda. Duen torxes i la nit s'omple de llum i d'olor de llenya cremada. Aquesta nit hi ha una bona estesa d'estels; Déu estarà satisfet. Li ho diria a la mare si ella no s'hagués quedat allà baix, al cantó de l'ermita, parada al camí de l'església.
Ara diuen que cadascú ha d’anar cap al seu tronc. A mi em toca el que està a la dreta de la nena gran que duia les mans enllaçades a l'esquena. S'hi està bé aquí, amb aquesta pau i els ulls ben tancats. Cremarà una miqueta, la mare m'ha dit que cremarà una miqueta però que no haig de patir, que serà com les altres vegades que m'escampa el foc. És el que espero, no voldria que la mare pensés que m'estimo el fred.