L'escala blanca

Un petit cotxe negre pujava per la carretera de corbes entre els arbres. El conduïa un home de mitjana edat, i al seu cantó seia una dona una mica més jove. Durant tot el tra-jecte de pujada no van creuar paraula. La carretera conduïa a un vell casalot a dalt de tot del turó, sobre la ciutat. S'albiraven altres turons arrenglerats fent una serralada, però aquest era l'únic que encara conservava l'arbreda intacta. Els altres estaven atapeïts d'edificis i cases fins a la carena.

En arribar a la muralla, el cotxe va travessar la gran porta de ferro i s'introduí dintre el recinte. Va arribar fins a l'entrada: una escalinata de graons grisos, desgastats, del ma-teix color que la façana del gran casalot, un antic edifici modernista adaptat per fer-hi una residència de gent gran.

- Has de venir a buscar-me en una hora. Si us plau, no triguis més d'una hora -va dir-li ella.
- No et preocupis, no m'entretindré com la setmana passada. Allò, ja t'ho vaig explicar, no va ser culpa meva, em van entretenir a la botiga.
- El mes vinent jo no podré, ja t'ho vaig dir, seré fora, ella ni se n'assabentarà.
- No ho sé, a vegades...
- No, a vegades no, ella mai s’adona de res.
- El que tu diguis, ja saps el que en penso.

Va sortir del cotxe, va tancar amb un cop de porta i abans de dirigir-se a l'edifici es va girar i va picar al vidre. Ell va accionar la finestra automàtica des de dintre. Semblava impacient. Ella va dir:

- Està bé, ja en parlarem. No se n'adona i tu no ho veus. Sempre t'has posat de part d'e-lla, i ara perquè repapieja i té el cervell fos com un gelat sota el sol, ho hem de fer tots. Li hem de seguir el corrent. Res de nou.

Ell la va mirar mentre caminava en direcció al gran edifici i pujava les escales. Després arrencà el cotxe, va sortir del recinte i es va perdre carretera avall en direcció a la ciutat.

La dona va entrar al vestíbul de l’edifici, un espai molt ampli, de sostres alts i terra enra-jolat de ceràmiques amb sanefes. Es va creuar amb un home gran que anava amb una cadira de rodes elèctrica. No el va veure venir, tenia tota l'atenció posada en l'escala del fons, que conduïa al pis superior. L'home li passà pel davant molt ràpid i poc va faltar perquè no xoquessin. Ella, que anava caminant distreta en direcció a l'escalinata, es va aturar de cop i per uns instants va semblar desconcertada. L'home continuà la carrera.

Passat aquell instant es recuperà i es dirigí a l'escala. Podia agafar l'antic ascensor del vestíbul o el modern del passadís que hi havia a la seva dreta, però va decidir accedir al primer pis per l’escala que pujava fent una gran corba. Era una àmplia escalinata de marbre que tenia els voladissos dels graons desgastats, com la barana i la balustrada de marbre. En el lloc del pom s'hi erigia l'escultura daurada estil Art déco d'una dona que, voltant sobre ella mateixa, mirava al cel.

Quan va arribar al pis superior es va aturar i va donar un cop d'ull pel forat de l'escala. Des d'allí dalt, la figura que presidia el pom s'alçava des del centre de l'espai buit del fons. Es va quedar allí uns segons, amb el mateix desconcert al rostre que quan havia tingut el petit incident.

Quan entrà a l'habitació va veure que l’anciana no estava sola. Una infermera l'acabava de vestir i en aquell moment seia a la butaca i es disposava a pentinar-la.

- No es preocupi, ja ho faré jo -va dir només arribar.
- Com vulgui, sí, li agradarà. L'altre dia quan vostè va marxar em va dir que algú li havia arreglat molt bé els cabells. Es nota que en vostè confia, en vostè i el seu germà. A mi em va costar una mica més. Ja sap. La senyora es fa valer! -va dir, mirant a la dona gran que seia a la butaca del cantó de la finestra.
- Ja, el meu germà també pensa com vostè. Jo crec que tant se li'n dona.

La infermera va recollir el paquet de bolquers que hi havia sobre el llit.
- Si vol alguna cosa, ja sap on soc -va dir mentre sortia al passadís.

Es van quedar soles. Feia un capvespre de tardor molt clar, lluminós. La llum del sol en-trava a raig per la finestra. La dona gran seia a la butaca sota la claror, amb els ulls tan-cats, i no deia res.

- L'escalfor del sol –va dir sortint del silenci–, sempre m'ha agradat torrar-me sota el sol. Sap? Jo una vegada vaig tenir un fill, i una filla també, crec, i quan eren petits els dú-iem a la platja. Ell mai volia sortir de l'aigua i son pare sempre el cridava enfadat quan havíem de marxar. El meu fill, Francesc es diu, ho sap això?, sempre ha estat molt es-pavilat. Ve cada setmana a veure'm, no falla mai. Ella no, es veu que va molt enfeina-da. A vostè la conec d'altres vegades, oi? -va dir abans d'intentar girar-se per obser-var-la, però no va poder.

L’anava pentinant des de darrere la butaca mentre la dona gran parlava, i de tant en tant deixava la mirada perduda en la visió de la ciutat emmarcada per la finestra.

- Què en sap d'ella? -va preguntar, mentre deixava caure el braç amb el raspall i sense deixar de mirar per la finestra l'estesa de teulades dels edificis del voltant que queien pels turons veïns.
- D’ella? No sé, no me'n recordo gaire. Sempre ha estat molt desmanegada, una nena menuda desmanegada. Al seu pare i a mi ens va costar molt. Ja sap, a vegades ve-nen els fills de cara i a vegades t'arriben de natges, i aquesta va venir de natges. Vos-tè l'hauria de conèixer, potser té la seva edat, no, que vostè sembla més jove. La nena ja li dic, és una menuda desmanegada, mai duria els cabells tan ben recollits com els du vostè.

Ella va tornar a raspallar-li els llargs cabells blancs. Durant una estona tan sols se sentia el brunzit que feien les pues del raspall passant una vegada i una altra per la llarga ca-bellera. Se li feien uns tirabuixons llargs amb cada una de les passades. La dona gran tancava els ulls sota el sol que entrava a borbollons per la finestra i semblava endormis-cada.

Ella quedà a peu dret a l'ombra de la paret, al cantó del forat de la finestra, i es mirà la dona des de dalt, darrere la butaca, sense dir res.

Va entrar una altra infermera per dir que el sopar seria a les set, com cada dia, al menja-dor principal del tercer pis, i va deixar a sobre el llit uns papers.

- Ompli'ls abans d'anar-se'n. No sé si ja li han explicat perquè soc nova. Hi ha de posar el seu nom, el de la seva mare i el nombre de l'habitació. –Va marxar i se'n va endur l'orinal ple de sota el llit.
- La nena, sap? A vegades ni me'n recordo d'ella. El nen no falla mai. Cada setmana, plogui o nevi, està aquí com un clau.
- Avui no ha vingut -diu ella-, avui sembla que se n'ha oblidat o que ha tingut alguna cosa més important que fer.
- Sí, és estrany, és la primera vegada que passa -va dir l’anciana obrint molt els ulls-, però no m'hauria de preocupar. A la meva edat em preocupo per tot. Segur que haurà tingut alguna cosa important a la feina. Treballa a una gran empresa, sap? Té un càr-rec rellevant i sempre treu temps per anar a veure la seva mare.

Li explicà sobre el fill empresari, sobre el marit que estava fent un viatge –això li havien dit–, i sobre una veïna de la residència que feia dies que no veia i que la preocupava. Aquella dona de l'habitació del cantó estava sola, mai l'anava a visitar ningú.

- Té una filla, sap?, la veïna té una filla, però no ve mai a veure-la.

Va voler girar-se per dir-li alguna cosa, però li costava molt d'esforç la torsió del cos i del coll que calia fer per mirar-la directament. Ella va sortir del darrere, va donar la volta a la butaca i es va aturar davant de seu.

- Saps? Hi ha una infermera que se t'assembla, aquí. Du els cabells recollits com tu, ben recollits, sempre l’hi dic, vostè s'assembla una mica a la meva filla. Li he dit que tinc un nen i una nena i que el meu marit està de viatge? Sap que el meu fill treballa per una gran empresa i que la meva filla és una mica desmanegada?

A través de la finestra es veia l'estesa de taulats que queien turó avall. Començaven a encendre's alguns llums a les cases, aquí, allí, desordenadament. Va marxar després que entrés la infermera. Abans de sortir de l'habitació es va girar i va veure com la cui-dadora ajudava la mare a aixecar-se de la butaca.

Va caminar lentament pel passadís de rajoles de ceràmica fins a arribar a l'escala que baixava al vestíbul. Es va aturar un moment i va mirar enrere, en direcció al fons del cor-redor des d'on havia vingut. La porta de l'habitació estava entreoberta. En va sortir la in-fermera que havia vist posant a la mare al llit, va tancar la porta al seu darrere i va entrar en una altra habitació.

Ella va girar cua i començà a descendir per l'escala de pedra blanca. Baixava a poc a poc mentre passava la mà per la barana de marbre. Arribant a baix va observar l’escultura daurada que feia aquella torsió, mirant cap a dalt pel forat de l'escala, s'aturà i la resseguí uns instants amb la punta del dit.