Coses per explicar

A mi m'agrada molt fer el marcià. Sovint faig veure que vinc d’un altre planeta, parlo en l'idioma de l'espai i m’ocupo d’assumptes que només entenem els marcians. Faig tot de coses així. Em quedo en un racó de la meva habitació, per exemple, i m'estic molt quiet amb els ulls tancats i no contesto cap de les vegades que la mare em crida. Espero que ella entri i m'hi trobi. Llavors esguardo una estoneta, i quan la tinc just davant obro els ulls a poquet a poquet, me la quedo mirant i dic: "en Tonet no hi és, ha sortit disparat cap al cel". Ella s'espanta una mica, diu que semblo un extraterrestre, que quan la miro així sembla que li hagin canviat el fill.

Altres vegades m'estiro sota el llit dels pares i espero que s'adormin, i llavors xiulo com si hi hagués vent d’asteroides al quarto, o dono copets al somier per escoltar el buit, o em poso a cantar molt fluixet una cançó que em ve no sé d'on, amb una veu que em surt com si vingués de l'altra cantó de la galàxia. A vegades els pares triguen una estona a adormir-se. No ho fan fins que no acaben de fer uns sorolls estranys, com si juguessin al tenis, i que a mi em semblen molt avorrits.

Un dia vaig desaparèixer una tarda sencera i la mare i el pare em van buscar per tot el barri i més enllà, i no van parar fins que la mare va obrir l'armari dels llençols i m'hi va trobar a dintre, ben calentó i content. Content d'haver-m'hi estat tota l'estona en aquella cabina, calentó dins la meva nau espacial. Altres cops pujo dalt de l'armari del rebedor amb el casc de moto del pare, em poso una pinça d'estendre al nas, i els dic que soc el pilot de la nau Zarkov d’en Flash Gordon.

Els pares diuen que a l'escola els porto a tots de corcoll, però no és veritat. A la senyoreta Isabel li agradaven molt les coses que faig. Ho sé perquè em mirava amb cara d'algú que entengués les coses de la galàxia, de les persones que com jo estimem els marcians i els viatges per l'hiperespai. Al número 7 del Flash Gordon hi surt la princesa Aura que s'assemblava moltíssim a la senyoreta Isabel. Un dia, a l'hora del pati, mentre els altres jugaven com sempre al futbol, m'hi vaig acostar i li vaig ensenyar la pàgina de la revista on sortia, i em va dir que el dibuixant d’en Flash Gordon li havia fet un retrat on sortia massa afavorida. Jo li vaig dir que no, que ella era més maca encara, i que jo de gran volia ser en Flash per casar-me amb ella i així viatjaríem junts per la galàxia. Ella em va mirar com si també ho desitgés, i em va dir que res li agradaria més que fugir de la terra i escapar-se d'aquest ensopiment. M'ho va dir obrint molt els ulls i fent-los voltar del tot cap endins, fins que eren blancs del tot. I em va semblar que estava d'allò més marciana mentre ho feia.

A l'escola hi ha un professor que es diu professor Cipriano que es mirava molt a la princesa Aura, vull dir, a la senyoreta Isabel, i que a mi em recorda al malvat Ming el Despietat del Planeta Mongo. Un dia em vaig amagar a sota la taula de la sala dels mestres i vaig escoltar com el professor Cipriano li demanava a la secretaria del director, la senyoreta Matilda, l'adreça i el telèfon de la senyoreta Isabel. Vaig estar a punt de sortir de sota la taula i clavar-li una bona puntada de peu. El tenia a dues passes i no m'hauria costat gens fer-ho, però vaig preferir tenir estratègia i continuar amagat per esbrinar on vivia la princesa Aura.

Resulta que viu a dues passes de casa l'àvia Paquita i per a un marcià com jo que va d’amagatotis per la terra i que ha viatjat per l'hiperespai, l'àvia Paquita viu com aquell que diu, a la cantonada. Vaig sortir de casa sense dir res, amb el casc de moto del pare posat perquè no em reconegués ningú, i vaig arrencar a córrer. Vaig trigar tota la tarda del dissabte en arribar. Era de nit quan vaig trobar a la senyoreta Isabel davant del seu portal. S'hi estava allí parada amb un paio i com que jo encara anava d'incògnit darrere del casc de moto del pare, vaig passar pel seu cantó segur que no em reconeixeria. Però ella devia tenir visió de raigs X perquè em va reconèixer al moment i em va dir, "on vas Tonet amb aquest casc?".

Em vaig quedar parat davant d'ella, sorprès d'aquella habilitat, i estava d'allò més marciana amb aquella capa que duia i els guants que li arribaven als colzes i aquelles botes que li tapaven els genolls. El paio que estava amb ella duia un casc semblant el meu, però era més bonic, i a més portava un comunicador en forma de micròfon extern que em va semblar que era d'última generació. Darrere la visera del casc se li veien uns ulls del tot negres, sense cap cantó blanc, com de guineu emboscada, però de guineu emboscada marciana.

Com que era carnestoltes i feien una rua pel barri em van dir si els volia acompanyar una estoneta, que faríem tots tres una família de marcians. Al principi em vaig posar molt content, res m'hauria agradat més que acompanyar-la a passejar per la planura terrestre, però els vaig dir que no, que tenia altres coses a fer. No era veritat, em feia molta ràbia aquell paio amb l'intercomunicador de darrera generació que s'estava amb la princesa Aura i vaig girar cua per on havia vingut, una mica mosca. Vaig fer veure que me n’anava i en tombar a una revolada de carrer em vaig aturar a pensar.

A la princesa Aura, o senyoreta Isabel, com vulgueu dir-li, me la trobava amagada per l'escola algunes vegades -ja ho he dit, a les persones galàctiques ens agrada cercar llocs fora de la vista per fer les nostres coses-, i xerràvem d'alguns assumptes. M'havia explicat que no li agradava el contacte amb les persones humanes, que els semblen molt avorrides i entenimentades i que trobava molt a faltar fer la seva. M'havia explicat també que a vegades estava molt trista, i que es sentia estranya entre la gent i que li agradaria fer-se fonedissa. I l'últim dia, que ens vàrem trobar al quarto de la senyora que fa la neteja, em va dir que volia explicar-me un secret. Resulta que la senyoreta Isabel era d'un sistema planetari que es diu Klypson. Em va dir que havia trobat algú del seu planeta i que estaven arreglant les coses per marxar. Em va explicar que el dia de carnestoltes es produïa una espècie de comunió d'estels, una comunió d'aquestes que tan sols es donen cada cinc-cents anys, i que llavors fugiria de la terra.

I aquell dia, quan m'estava amagant en aquella revolada de carrer, vaig recordar el que us acabo d'explicar. Que no ho veus Tonet?, em vaig dir, aquest és el dia que la princesa Aura marxa de la Terra. Vaig treure el cap per la cantonada i al fons del carrer, sota la llum d'un fanal encès del carrer, hi havia la senyoreta Isabel que s'estava quieta, a peu dret i a un pam de terra. El paio aquell ja s'havia d'haver fet fonedís perquè la senyoreta Isabel estava sola. Flotava sota la llum del fanal i era estrany perquè la capa li anava fent voleiades, com si hi hagués un vent molt fort per tot de llocs. Llavors, com si sabés que l'estava guaitant, es va girar i em va fer un senyal així, amb la mà, i després va sortir disparada cap al cel.

I tot això ho escric perquè la mare m'ha dit que per explicar-ho a la policia el millor és fer una redacció com les que em fan fer a l'escola.