Company

T’aixeques quan ell t'ho mana, camines davant les seves passes, balles si ell ho vol. T'ajeu i fa que acaronis la nina caiguda sobre l'estora, després t'alça i aneu junts pel passadís fins a la sala on et presentes i saludes abaixant el cap i fent una gran reverència. Tots ho celebren, tots et diuen que sembles una persona viva. Mentre, ell, seriós quan es dedica a la tasca, subjecta els comandaments amb professionalitat, tal com ha vist fer a Geppetto un munt de vegades a "Pinotxo". Després de fer que saludis, que facis la reverència, que et treguis el capell, fa mitja volta de sobte i tu t'has convertit en algú sense gràcia, un ésser que tan sols gira per l'aire subjectat pels fils que t'uneixen a ell.

Torneu a l'habitació i et deixa en un racó, assegut a la cadira que va fer el pare per a tu. Ell es deixa caure sobre el llit i agafa un llibre i a poc a poc s'endormisca perquè es va fent de nit. Escoltes la seva respiració pausada -a vegades el xiulet que fa l'aire en passar pels seus pulmons-, i no penses res. Tan sols ets a la teva cadira, ben acomodat, amb el cap de cantó i la mirada perduda als peus del llit on dorm.

No saps que ell et somnia viu. Que mentre el sents respirar amb dificultat, correu un al cantó de l'altre pel parc, a l'escola, a l'hospital. Que també et posen les injeccions, que us treuen sang als dos, que us deixen junts a dintre d’aquell túnel obscur on fan les fotografies del vostre cos. En el somni tens un cos autònom, semblant al seu. Les teves mans són vives, els ulls se’t mouen amb desig, al teu rostre també hi puja un suau rubor quan arriba la infermera i us diu que allò s'ha acabat.

Quan et despertis i ell et vegi a la cadira on et va deixar ahir, t'agafarà i et durà a rentar dents, a pentinar i a esmorzar perquè és hora d'anar a l’escola. Passaràs després el dia a la teva cadira, o millor, assegut al llit, reclinat contra la paret on ell t'ha col·locat. Se't veu content, expectant i amb la mirada atenta, sense perdre de vista la porta de la cambra per on entrarà quan torni.

Es fa llarga, l'espera. Són moltes hores a la cambra, dins una casa on tothom ha marxat a fer el que fan les persones que viuen soltes pel món. I a poc a poc sembla que t'endormisquis. Els ulls se't comencen a tancar i el teu cos no aguanta i vas lliscant per la paret. Primer imperceptiblement, però després la caiguda s'accelera fins que caus de cop sobre el cobrellit, on el teu cos deixa a penes una imperceptible rugositat.

No treus els ulls de la porta, finalment no se t'han tancat. Potser l'ensurt ha fet que se t'obrin de nou i que tornis a tenir l'expressió resplendent que ell espera. I passes les hores que resten així, com pots, amb aquesta expressió fixada a la cara, caigut al llit contra la paret. Fins que el sents tancar la porta de casa i escoltes com la mare el crida per anar a fer els exercicis respiratoris i les nebulitzacions, i com li recorda la pastilla que ha de prendre amb el berenar. Però ell no contesta a la mare, ell corre pel passadís i es presenta a la cambra. Fa la seva aparició a la llinda de la porta i et diu "ja soc aquí, què fas estirat sobre el llit?" I llavors t'incorpora i et posa les mans sobre les cames. No sents l'escalfor del seu cos, de les seves mans que bullen, quan t’alça per sota les aixelles.

Correu junts pel passadís. Ets un repic d'articulacions de fusta i llautó que ell subjecta sota el braç. Però continues content, a pesar de tot, i conserves la teva mirada viva, la teva rialla, i tens les rodones de les galtes vermelles, com sempre. Entreu a la cuina, fas les nebulitzacions, inhales l'aerosol, fas veure que et prens la pastilla. I ell et mira content. Tots dos sabeu que això no és possible, que tu no en faries res de la pastilla. Per a ell li és igual això, li agrada que l'acceptis sense dir res, sense protestar, li agrada la teva complicitat.

Després anireu a la cambra i vindran amics a jugar i a tu et faran anar d'un cantó a un altre i et deixaràs fer, i se't veurà content i disposat. Caldrà que ell s'enfadi, que cridi perquè et fan anar de cap per avall o t'enreden els fils o et taquen la jaqueta vermella de xocolata. Els amics no ho saben. No saben que et fan mal, que quan et fan anar de qualsevol manera, sense els moviments que saps fer quan aneu junts, quan t'embruten o et despentinen o et deixen la jaqueta mal posada, a ell li fa mal també. I alhora és com si fossis una mica menys tu, com si fossis un qualsevol que pot fer anar qui vulgui.

Marxen perquè la mare diu que ell està cansat i a tu ja t'està bé. Rius amb la teva mirada resplendent, de bocaterrosa, i esperes amb les cames contra l'espatlla i els fils enredats. Està bé que ell tanqui amb un cop de porta la cambra i que corri a aixecar-te. Se't veu satisfet quan t'alça i et recompon la roba, quan et pentina llepant-te amb la seva llengua aspra, quan et deixa assegut a la cadira i es dedica a desfer els nusos dels fils, d'aquests fils que no saps si formen part del teu cos o bé són una extensió del seu.
Estarà cansat, avui, quan acabi de fer la feina de recompondre't. Es disculparà als pares i als germans per no sortir a fer la funció a la sala com cada vespre i dirà que vol anar a dormir, que avui ha estat un dia llarg per a tu, que se't veu esgotat i necessites aïllar-te del brogit de la gent, que necessites recol·locar el teu cos. Abans t'haurà tret la jaqueta per tal que la mare la posi a la rentadora i t'haurà posat la camisa vella, la que duies el dia que et va trobar a la botiga tornant del metge. Quan ho fa pensa que te'n passa alguna: t’observa el tors de fusta nu, despullat com una sala d'hospital. Pensa que passes fred i s’afanya a abrigar-te. Li tremolen les mans mentre ho fa. I en acabat dormiràs amb ell. Ell a dintre del seu llit i tu al cantó, estirat sobre el cobrellit, sota una tovallola que la mare li ha donat perquè no passis fred.

Demà serà un altre dia, hauràs d'esperar moltes hores que ell torni de l'escola; i després en vindrà un altre, i un altre i finalment l'escola s'haurà acabat perquè serà cap de setmana, i si fa bon temps i ell es troba bé i la mare el deixa, sortireu junts a passejar pel carrer. Anireu al parc una estona. Però si hi ha nens com aquells altres que et van tractar tan malament, ell girarà cua i se t'endurà a caminar pels carrers. Potser anireu a la plaça i se situarà al bell mig perquè tothom et vegi, perquè tots vegin el que saps fer.

Estàs més viu que mai quan es concentra tant i es dedica de ple a fer que somriguis, que t'ajupis, que saludis, que et treguis el barret. Sí, sembleu més vius els dos. Ell està més animat que mai, de res inquiet a pesar de la munió de gent que s'hi ha ajuntat per observar-vos. Sou dos éssers diferents, cadascú fent la seva tasca, i ell et mira fent tot el que fas. És un espectador més que veu fascinat aquest qui ets: un ésser que per un instant conquereix l’existència i entra a la vida sense pagar-ne el preu.