Una situació inesperada

Encara no sé com vaig poder obrir la porta de casa. Anava molt begut però vaig aconseguir ficar la clau al pany amb relativa facilitat. Del que es tractava era de no fer soroll, de no despertar els pares, ni l’àvia, que estava passant uns dies a casa. Jo, el fill ideal, bon estudiant, esportista, exemplar en tots els meus comportaments, arribava a casa totalment borratxo.
Havia estat la primera sortida nocturna amb els nous amics de la Universitat. Què diferent era tot plegat! Quina manera de divertir-se més estrident, tant diferenciada de la dels meus companys de batxillerat!
Vaig poder arribar al bany sense obrir els llums del passadís. Em vaig treure la roba. Sense llum em vaig dutxar amb l’aigua freda sortint amb molt poca intensitat, per no fer soroll, com si fos el rajolí d’una font a l’estiu. A les fosques, vaig arribar a la cuina sense adonar-me que anava tot nu, sense tovallola. En el moment d’obrir la porta del frigorífic per treure la gerra d’aigua es va obrir també, simultàniament, el fluorescent de la cuina. Em vaig girar espantat. En front meu l’avia en camisó. Mirant-me fixament. Bocabadada. No sabria dir si enfadada, sorpresa o disgustada. El que segur que no estava era contenta. Les iaies dels vuitanta no eren com les d’ara.
La situació era per a mi inimaginable. El pudor era norma de la casa, ningú veia mai ningú en pilotes. I jo plantat davant l’àvia amb una gerra d’aigua freda a la ma dreta. Vaig optar per actuar amb total normalitat:
- Bona nit iaia. Vols un vas d’aigua? – Vaig dir-li mentre obria l’armari per treure dos gots.
Va començar a xisclar com si hi hagués un ratolí a la cuina.
- Agustiiiiiií!, Agustiiiiiií! Vine de seguida! – Agustí es el meu pare.
Mig minut mes tard tenia davant meu els pares, les meves dues germanes i l’àvia. No sabia on mirar. No sabia que dir.
Els pares mai no m’havien pegat, però la situació segur que els superava. Jo estava esperant la bufetada, especulant si arribaria per la dreta, del pare, o per l’esquerra, de la mare. O potser per les dues galtes alhora. L’Anna i l’Helena es tapaven la boca per dissimular que no podien aguantar el riure.
La situació, racionalment, no podia empitjorar. Però tot aquella nit semblava irracional. El que no comprenc es perquè l’alcohol va generar en el meu cos un efecte tan contrari a la naturalesa de les coses. Però el cert es que el meu membre viril, lluny d’acoquinar-se per una situació tant ridícula, es va envalentir i es va posar com una estaca. Potser va ser la conseqüència lògica d’una educació victoriana el que va provocar una reacció del cos tant inesperada i anàrquica. No ho sé.
- Ves a dormir la mona – em va dir el pare – sense cap mostra d’enuig.
Vaig enfilar el passadís fins a l’habitació i em vaig ficar al llit sense cap més preàmbul, ni cap peça de roba.
L’endemà tothom va actuar amb total normalitat. Ningú no va fer cap esmen al meu ridícul comportament de la nit anterior. Fins i tot vaig percebre un tracte més tendre per part de l’àvia. Vaig passar tot el dissabte amb una ressaca del quinze, del sofà al llit i del llit al sofà.
De matinada, però, va passar quelcom totalment inesperat. Vaig tenir necessitat d’un got d’aigua i d’un ibuprofè. Desprès d’abillar-me com cal amb un pijama, em vaig dirigir cap a la cuina. En arribar em vaig topar amb els meus pares, en integral pilota picada, prenent-se un got de llet.
- Bona nit – els vaig dir aparentant normalitat.
- Bona nit – em varen contestar.