UNA RESPOSTA ZERO

Seré i tranquil esmorza unes farinetes de cereals amb xocolata, amb una gana que no li conec, se les menja tot sol amb la mà esquerra i sense deixar caure gairebé res. Vestit com una persona i afaitat gràcies a un àngel que li fa de perruquera, barbera, podòloga o el que faci falta, baixem al bar de l'hospital a comprar el diari i a prendre un tallat. Me'l prenc mentre ell s'ho mira tot fullejant el diari, que segurament encara no entenc, però que em fa pensar que estem tornant a la normalitat.
Pugem en un ascensor estret i claustrofòbic on jo sola mai hauria pujat. Però hem pujat a tots els que ens han permès sortir a respirar aire. Passem una bona estona passejant pel parc que ens envolta. Mai ho havíem fet abans i realment són agradables. Penso que si algun dia puc deixar de visitar-los, no hi tornaré mai més.
El deixo amb una terapeuta i altres persones amb dificultats semblants a la seva. Com es deu sentir allà, amb gent que no coneix, fent puzles i jugant amb fitxes que el seu nét faria en cinc segons? Però diuen que molt bé, que ha millorat. Ell ens mira amb cara de "què esteu dient" si això és molt fàcil! Però no es pot expressar ni dir el que pensa, i jo crec que en pensa moltes de coses. Em mira amb cara de dir: "Mira el que m'estan fent fer" Jo ho sé, encara que em diguin que no, i també sé que ell s'adona de tot el que li està passant.
La nova valoració de la logopeda que l'ha d'ajudar a parlar de nou, i que en gairebé dos mesos només l'ha vist dues vegades, ens espera. Jo em quedo esperant que surtin una altra vegada amb la "Resposta zero". Però em diu que ha evolucionat, que han trobat un forat per on poden entrar en aquest cervell fet malbé per la maleïda lesió cerebral que un calorós dia del mes de juliol va canviar per complet les nostres vides. Però ell i jo sabem que això canviarà.
I esperar cada dia amb impaciència un petit gest, una petita millora que ens aporti esperança per poder seguir endavant i oblidar-nos de la "Resposta zero".