OSSOS

Va arribar amb el seu títol sota el braç, il·lusionat i content de poder exercir després de molts esforços. Tant se val el lloc!, li va dir a la seva dona, quan va saber que se n'havien d'anar a un petit poble de només seixanta-dues cases. Venien de la ciutat, eren joves, lluitadors i amb tota l'esperança posada en aquell 14 d'abril que els hi havia portat la llibertat.

Tot i que des del primer dia es va adonar que el seu mètode pedagògic, innovador i respectuós amb els alumnes, basat principalment en els mateixos interessos dels nois, provocava recels, no en tenia cap dubte que aquell era el lloc ideal per aplicar les noves tècniques que l'escola republicana va promoure en aquells primers anys de llibertat.

Molt aviat també es va adonar, però, que això seria una tasca prou difícil, en un poble rural en què les famílies, d'una misèria aterridora, anteposaven les feines de supervivència a l'eliminació de l'analfabetisme.

- No els hi fa aprendre res de memòria, i els hi demana la seva opinió!
- Ja no estudien religió!
- Llegeixen llibres de poesia!

Va desaparèixer. Els assassinats es portaven a terme lluny de les poblacions i els cadàvers s'amuntegaven en qualsevol lloc, apilats com animals. La brutal repressió portada a terme posteriorment, va segellar boques i va anestesiar sentiments. Què devien pensar els seus alumnes? Segurament van cremar els seus quaderns.

Més de vuitanta anys després, l'impacte emocional que suposa obrir una fosa comuna és tan fort que els familiars esperen amb impaciència una identificació immediata. Davant una terra erma i vermella que els va vomitant ossos amuntegats, sempre superant les expectatives inicials, l'angoixa i el desconcert són indescriptibles. Es voldria intuir l'esquelet de l'ésser estimat, un senyal clar que aquells són els teus ossos.