Una nit d'estiu qualsevol...

Mentre es descorda a correcuita l'últim botó d'aquella camisa que tant li agrada i tan bé li remarca unes corbes de per si soles notablement esveltes, es digna a permetre's un instant, un segon tan sols, per reflexionar en com ha arribat fins aquella situació.

Una música alta, monòtona, amorfa, com un ressó sorgit de la nit dels temps capaç de despertar la vessant més animal de l'essència humana, un crescendo embriagador, anihilador de la raó i magnificant dels sentits; el tacte llis, glaçat i humit, de la copa del seu "Gin tònic" de sempre contrastant amb la calor humida i en certa manera estimulant que, junt amb la dansa frenètica, li perla la pell d'unes diminutes i iridiscents gotetes de suor.
La gran sala resta atapeïda de gent, el ròssec dels cossos és continu i sembla que el món s'hagi de delimitar amb els quatre o cinc individus que ballen al seu voltant entelats per un vel de fum de tabac mesclat amb el mal dissimulat perfum de la Marihuana. Com una presa enmig dels lleons, recorda que ha pensat, divertida. Bé, doncs, així que ballarem amb la mort i ens en riurem quan despunti el dia.

El ritme s'intensifica, i ella es contorça sensualment tot prenent un manyoc dels seus preciosos cabells negres, uns cabells llargs i sedosos, recargolats en sí mateixos de manera natural, que, d'ésser el món un altre i el temps hagués romàs en els Bells Anys, haurien estat el motiu de cant per a gran quantitat de poetes amorosos.

No flirteja massa amb cap dels nois que se li acosten, però tampoc és que els esbandeixi a la primera. Somriu, coqueta, i llavors s'apropa un xic més, no tant com perquè la seva decència resulti ultratjada amb aquest lleu contacte però suficient com perquè l'afortunat pugui notar el contacte de les seves esculturals corbes cobertes només a mitges per la camisa vaporosa i la minifaldilla. Li plau de refregar el seu baixventre, tot realitzant un seguit de moviments que de tant sensuals no poden ésser titllats d'obscens ans sí de pràcticament divins, amb el del seu ballarí momentani, i somriu per sí mateixa en notar l'erecció d'aquest per sobre els pantalons.
Cinc minuts i llestos, pensa, divertida; i encara es diverteix més en refusar les cada vegada més lascives proposicions dels desenganyats pretendents.

Aquests jocs s'han acabat amb ell, avui.
No ballava, no bevia, no flirtejava, i pareixia estar a una gran distància en l'espai i el temps, solitari entremig de la gran sala, recolzat d'esquena a una columna tot fumant amb elegància, cigarreta en mà. I mirant-la, mirant-la fixament i intensa amb aquells ulls que pareixien despullar-la des d'aquell primer moment. Ni un gest, ni un assentiment, ni un somriure. Únicament, mirant-la. La promesa amagada rera aquells ulls l'ha fet sentir humida, l'ha excitat com les cent carícies o les mil paraules més ardents no podrien aconseguir. Un tremolor ha recorregut la seva espinada i la seva ment s'ha omplert d'una mescla d'imatges passades i somnis incomplerts que encara l'ha excitat més i més. L'interès ha donat lloc a la passió, i el simple joc s'ha abandonat en mans del desig, la seva humanitat ha sucumbit finalment a l'animal i s'ha adonat que en realitat els que la voltaven no eren lleons, sinó hienes: somrients, simples, obtusos... però el lleó, el veritable lleó, no somreia com un ximplet, no utilitzava fòrmules tantes vegades escoltades com un simple, no ho tornava a provar una vegada i una altra, intentant en cada moment posar la grapa damunt la seva atractiva pell olivàcia... El veritable lleó esperava, pacient, perquè ell es trobava per damunt dels afers mundans de les hienes, i, en el fons, s'adonava que ell sabia que la podria tenir a l'instant que volgués... Sí, ella no era una hiena, que mengessin carronya o es fotéssin una palla! Ella era una lleona i sabia quin era el seu lloc...

I després, boira. No recordava la presentació, no recordava les primeres paraules, ni fnis i tot que n'haguessin intercanviat cap, es preguntava a sí mateixa si no hauria estat només amb les mirades que s'havien entès i estimat en silenci davant tota la gernació, si les seves ànimes, traspuant els ulls i els llavis, s'havien unit ja en un llaç irrompible al bell mig d'aquella sala carregada de feromones. És més, en el fons ni li importava. Pot ser que fins i tot no sabés el nom d'aquell qui ara jeia nu al llit tot esperant-la delerós, i si el sabia, ja el recordaria l'endemà. Ara tenia un afer entre mans i no malgastaria el seu preciós temps en subtileses....

Finalment, l'últim botó de la camisa cedí, mostrant tot allò que prometia de bell antuvi i més. Avui la lleona havia sortit de caça i sadollaria la seva set de carn humana...