Un públic animat.

Acaba de guanyar un premi literari molt important i ja està fins als pebrots. Sempre li havien dit que era molt bona escrivint, escrigués el que escrigués. Mai li llençaven cap mena de crítica negativa, i això que era més que obvi que res del que escrivia era original. El primer que va publicar?, una còpia barata de Els jocs de la fam que encara no sap com algú va estar interessat a publicar-li ni com cap lector li va cridar l'atenció. De petita ja li havia passat. Què era més que obvi que havia copiat en un examen? Era igual, els professors li posaven molt bona nota. Que a educació física havia fet les voltes fent trampes?, poc importava, al final acabava traient la mateixa qualificació que el noi o noia que ho havia fet a la perfecció. I el pitjor de tot és que aquests tampoc s'enfadaven. I mai li havia donat importància. És ara, havent publicat cinquanta llibres, que ha començat a veure un patró. A la vida sempre li ho han regalat tot, i ja n'està farta. Els seus amics i amigues sempre li han fet la pilota, mai li han discutit res. Es podria dir que ha tingut un camí molt recte, sense cap mena d'impediment, en què no s'ha hagut d'esforçar gens per aconseguir els seus objectius. I quan va veure això, ho va tindre clar. Escriuria una merda. Faria el mateix que el protagonista de "American fiction" i escriuria una obra aplicant tots els clixés. Però mentre ho escrivia va veure que havia d'anar més enllà. No només aplicaria tòpics, sinó que copiaria paraula per paraula. Estava cansada de sentir-se una impostora, una mentidera i que la resta de la gent no li digués res al respecte. Tot eren elogis per part d'absolutament tothom. No tenia ningú real al seu voltant. Ningú li llençava una opinió verdadera. I pel que ha pogut comprovar, després de publicar l'últim llibre, que és una còpia barata de Harry Potter en la que literalment ha copiat paràgrafs sencers i ha creat personatges idèntics, la situació ha arribat a tal extrem que s'ha situat davant del públic del teatre per parlar de la seva obra i ha començat a malparlar i a explicar-los tot. Que com pot ser que li aplaudeixin una obra que clarament és un plagi. Que com és possible que no vegin que és una farsa, que no és original. Com passa a "American fiction", a tothom li havia encantat el llibre tot i ser un plagi, i ella no pot més.
-Que no ho veieu? -els crida des de l’escenari del teatre. Havia reservat aquest lloc perquè podia concentrar perfectament a unes cinc-centes persones. Volia que tothom l'escoltés. Que entengués la seva ràbia. -que no teniu ulls? Aquest llibre és una farsa. Tots els meus llibres ho són. No soc ningú. Que no ho veieu? -l'escriptora agafa el seu llibre i comença a estripar-lo. Els focs l’il·luminen intensament des del sostre, per tant, tothom la pot veure perfectament. Amb els ulls encesos i amb les arrugues d'esforç marcant-se-li a la cara, arrenca les pàgines de la novel·la. Arriba un punt en què no pot més i simplement la llença a terra i continua cridant al públic. No deixa de repetir que és una farsa, i a part d'ella, no se sent res més. Es queda sense aire i finalment calla, fent que el silenci en tot el teatre sigui absolut. Al cap d'uns segons, però, la gent s'aixeca, i d'un en un, de manera coordinada, comencen a aplaudir-la i a victorejar-la. El soroll és eixordador. Molts deixen d'aplaudir i simplement agafen els seus llibres, els posen sobre el pit i comencen a plorar. Altres cauen a terra de la impressió i criden. És el millor moment de les seves vides. Estan davant de la millor escriptora de la història i així li ho fan saber.
L'escriptora ja no està enfadada. De cop, comença a tremolar. Intenta aguantar-se, però perd l'equilibri i cau a terra. La gent s’acosta a l’escenari estirant els braços. Ploren i somriuen, cridant el seu nom. Homes i dones pugen al seient del seu davant amb els braços estirats. Molts es barallen per acostar-se-li i n'hi ha alguns que intenten accedir a l’escenari.
S'obliga a aixecar-se, salta de la plataforma i, tot i reblincar-se un turmell i sentir un profund dolor, es mou, empeny la porta, surt de la sala i corre per tot l'auditori. Té la porta de sortida al davant, i tot de persones surten de tot arreu plorant i donant-li les gràcies. Finalment, arriba a fora i mira endarrere. Una turba de ploraners fanàtics s'estan acostant a ella cada cop més amb els braços estirats. Quan torna a mirar endavant, s'adona que està enmig de la carretera i que té els llums d’un far just al costat. L'impacte és dur i surt disparada uns metres.



Es desperta unes hores més tard en un llit d'hospital. No pot moure la cama, i quan obre els ulls s'adona que la té immobilitzada amb un guix. Tampoc pot moure el coll i cada cop que respira sent una fiblada increïble tant a l'esquena com a les costelles. Nota que té un aparell a la mà, probablement per cridar a una infermera. El pitja, i un segon després, una dona d'uns cinquanta anys vestida amb una bata blanca entra a l’habitació. Està seguida de dues noies molt més joves, probablement estudiants de pràctiques. Tenen les mans a l'esquena, i se les veu molt concentrades. La miren i ella els suplica si li poden subministrar algun calmant, que sent uns dolors terribles.
-Per a la nostra escriptora preferida? El que sigui!! -diu una de les noies joves i del seu darrer treu l'últim llibre que ha escrit. El seu somriure és molt ample i comença a plorar. L'escriptora contempla a la infermera, doctora o el que sigui, i veu que aquesta també està somrient.
L’escriptora intenta moure's però no pot. Mira a una banda i l'altra i s'adona que té les mans subjectades amb unes cordes les quals estan penjades a la paret. Els braços estan bé, com és que els té lligats? Com si li llegís el pensament, la infermera/doctora eixampla el somriure.
-No volem que intentis tornar-te a suïcidar. Vas tindre molta sort. El conductor del cotxe era un fan teu. Et va agafar al moment que et va atropellar, et va entrar al cotxe i et va portar directe a l'hospital. Però per sort -diu, acostant-se a la porta i posant la mà sobre el pany -la sala d'espera està plena d'admiradors teus. Estem segures que amb uns quants somriures, t'animaràs. -surt de l'habitació i anuncia ben alt que la seva estimada escriptora s'ha despertat, que tots poden entrar a veure-la. Al moment se sent un gran soroll darrere la porta i la doctora/infermera es empesa dins l'habitació i cau a terra. Tot d'homes i dones li passen per sobre plorant i rient i es planten davant l'escriptora. Ella intenta alliberar els braços però li és impossible. Al cap d'un moment, la sala és plena de gent, aixafant-se els uns als altres, aplaudint i plorant per la seva escriptora preferida, la qual, per la seva gran sort, està amb la cama enguixada, lligada a la paret i sense poder-se moure. L’escriptora tanca els ulls i nota com tot de gent se li comença a posar al damunt. Al cap d’uns segons, l’habitació està tan plena que ni tan sols es pot respirar.