El llamp que toca.

La Sílvia feia mesos que entrenava. En unes setmanes tenia una marató i volia estar preparada per a quan arribés el moment.
Mentre corria fent el típic camí de terra de sempre, de cop i volta sentí un soroll molt fort muntanya amunt. Es va aturar i es fixà en com tot d'ocells començaven a volar en direcció contrària. En aquell moment tingué clar que els havia d’imitar. Havia vist prou pel·lícules per saber que no importava el que estava passant. Explorar, no era una opció. Faria marxa enrere i ja tornaria l'endemà. Si els personatges d'aquelles pel·lis haguessin fet el mateix, no haurien mort com els estúpids que eren.
Desfent el camí, però, sentí un soroll darrere seu, encara més intens que l'anterior. I aquest va ser respost per tot d'arbres caient a terra. Veient tot això, augmentà la seva marxa. Havia de continuar.
Però la Sílvia caigué a terra quan un porc senglar li passà pel costat. Es va donar un cop molt fort i es desorientà durant uns segons. Però no s’havia d’aturar. De cop, però, una llum intensa li passà pel davant i el porc deixà anar un crit. La Sílvia no s'ho podia creure. Acabava de caure un llamp sobre el porc? És que els animals estaven fugint d'una tempesta? Però no podia ser, era de dia i en el cel no hi havia un sol núvol. Passava quelcom estrany i la Sílvia no s'anava a quedar per descobrir que era. Es va aixecar i continuà corrent muntanya avall. Però quan portava uns metres, un llamp li va caure al costat i la tornà a llençar a terra. Així i tot, s’aixecà ràpidament i reprengué la marxa. No obstant això, cada cop era més complicat. Un a un, tot de llamps li queien al costat i arribà un punt en què no sabia com continuava viva. També podia ser que fos un somni, que realment estigués dormint i que res d'allò fos real. Però ho vivia tant i sentia tant dolor al cos, que per força havia d’estar desperta. Però era com sí els llamps tinguessin una orientació. Com si realment hi hagués algú que els estigués controlant. Què dimonis estava passant?





-Ei, ei, acabes de fer trampes. Havíem acordat que no podies fer-ho d'aquesta manera -digué un dels dos amics asseguts en els seus respectius trons.
-El llamp ha anat tan lent com havíem acordat. No es culpa meva que la noia es mogui més de pressa -replicà l'altre, donant un cop de puny a «l'espatlla» del seu company.
-Si sempre faràs el mateix... serà molt complicat jugar amb tu.
Ells dos havien invertit molt del seu temps discutint que fer. Els darrers anys foren molt avorrits i al final optaren per inventar-se un joc. El seu company li havia posat el nom de «El llamp que toca» i l'altre hi està d'acord. Com a déus que eren tenien poder absolut. Podien fer el que volguessin i això moltes vegades feia que tot fos soporífer. No podien morir ni patir. No menjaven i mai gaudien de res, per tant, s’hagueren d'inventar un joc per passar l'estona. I aquest va ser el del llamp.
Però clar, van haver de posar normes. Era impossible que algú pogués esquivar un llamp, i ells com a déus podien eliminar qualsevol ésser molt fàcilment. No tenia gràcia simplement eliminar algú. Per tant, començaren a parlar del joc i hi van instaurar unes normes. Es dictaminà quina era la velocitat a la qual havia d'anar el llamp i amb quina intensitat l'havien de carregar. Quants punts es rebien si es donava a un punt en concret, amb la intensitat que s'apuntava i altres qüestions per l'estil. I no era fàcil. Perquè no estaven acostumats a posar-se condicions a l'hora d'utilitzar el seu poder. Si volien fer alguna cosa simplement la feien. No es paraven a reflexionar com ho havien de fer. I això provocava que aconseguir punts fos realment complicat, perquè sempre es passaven o es quedaven curts en la intensitat. Però això, al més vell l'excitava. Per fi tenia alguna complicació en la vida. Es podria passar tota l'eternitat fent proves d'aquestes. I bé, si així havien de fer patir a un humà, doncs mala sort. No haver nascut.
I aquí estaven, els dos discutint sobre si l'un o l'altre havia fet trampes o quin havia d'aconseguir més punts. El que no havien acordat encara és què aconseguia el que guanyés el joc. Però ja tindrien temps de pensar-ho. Tenien tota l'eternitat per jugar i donar-li voltes al respecte.
La noia els va durar poc. L’eliminaren al cap d'uns deu minuts i la van deixar ben carbonitzada. Quan hagueren acabat de discutir qui havia guanyat, es miraren i van fer el que més s'assemblava a un somriure. El món estava ple d'humans. Tenien entreteniment per tota l'eternitat.


Els déus van resseguir la muntanya i van veure que acabava en un poble. Era petit i antic, i en mirar-se ho van tindre clar. Seria el seu lloc de pràctiques particular i depenent de com d’entretinguts estiguessin, anirien gradualment jugant en ciutats més grans.
Un dels déus va assentir a l’altra i el joc va tornar a caure. El poble era el seu nou taulell, i estaven segurs que s’ho passarien molt bé.