Una felicitat acorraladora, espaordidora, fatal

El senyor de la cantonada amb una mà oferia restes de menjar (pollastre a l`ast) i amb l`altra dibuixava una o circular en l`aire, una o que omplia amb tot el braç i que insinuava cada cop més grollera... el cul graciós, lleuger, de la nedadora becada cada cop atreia més adoradors.
Com les imatges diuen que alterades en el cinema amb el propòsit de captar clients subreptíciament, com una mena de propaganda subliminal, deien que estàvem tots hipnotitzats, idiotitzats, per aquella música tan encisadora, talment les noies fanàtiques escridassant-se histèriques amb els Beatles, per aquella música que sortia gratuïtament dels forats oberts de la infinita xarxa de clavegueres de la ciutat. A cops, sí, com hipnotitzats, ens posàvem a ballar tots alhora. Cantàvem transportats... “ no tenim gaires esperances, no tenim gaires ilusions”
El pensament (guiats sempre per les coloracions i diferents matisos que prenien davant nostre les zones de pell més castigades per la reacció solar i les galtes d`aquells beneits) era severament controlat, produït, afinat per cada ocasió. És a dir que era fàcil detectar la traïció senzillament interrogant a aquells tanoques. Aquells babaus, aquells ximples “cantaven” sense adonar-se, pobrissons... un cop on sé quin valent, no sé quin agosarat va temptar la sort... fins avui un fet sinistre com aquell sols ha passat el cop mencionat. Va ser executat sense pietat.
La felicitat era perfecta, inqüestionable, definitiva, nogensmenys, els nodrien amb arrossos tropicals i pinyes importades des de no sé on. Ben Lluny.
Una felicitat acorraladora, espaordidora, fatal. Trencant els motlles. Aquells “bufa-núvols”, aquells “baliga-balaga”....
L`home repenjat a la taula anava escurant la seva tercera botella de vi de garrafa. De sobte es va alçar de la taula i va començar a ballar. Als pocs passos va caure inconscient, el vam deixar dormint allà al terra sense més. Le onades semblaven poderoses, el mar n´estava encès, alerta, el soroll de l mar aquell dia, les ones d`escuma esquitxant-me la barba.
Els pobles a la vora de la mar les han vist de tots els colors, han patit condicions i situacions inhumanes. Malgrat el seu enriquiment concret i positiu, i alhora són les poblacions que aporten mes voluntaris per anar a la guerra.
Jo, vaig decidir amb determinació... Abans m`enrolaria o m`allistaria a la legió francesa amb els ulls clucs.
La nedadora de cul graciós és capriciosa i em complau amb les seves visites quan menys m`ho esperava. La seva companyia era profitosa, podria dir que, una nit amb ella significava i t`empenyia a recomptar els estels nocturns i esbrinar una explicació a l`amor en aquells temps tan bèsties i grollers. La nedadora era la única sobirana sobre el seu comportament, així la va reconèixer la junta de legisladors en un comitè especial.
Era al pis tranquil•lament escrivint quan he sentit com remenaven el forat de la clau des de fora , des de el vestíbul, semblava que forçaven la porta, m`he posat a cridar des de dins què redimonis passava i qui era el qui forçava el pany. Afortunadament era l`administrador que s`havia equivocat de porta, ensenyava la finca a d`altres veïns per llogar-la.