Un tomb per la ciutat

La nena acabà d'esmorzar i la Quima va entrar, per la porta de la cuina, vestida per sortir al carrer. La Quima tenia seixanta-sis anys, que en aquella època era dir molt; duia sempre, el seu cabell blanquinós, recollit amb un monyo; els seus ulls eren marrons i brillants; la seva veu era fina però ja malmesa amb un to greu per la edat. Com a criada de la família, feia anys que treballava en la casa, molts més del que la petitona tenia, molts més i tot del que tenia el senyor i la senyora Silva. Perquè la Quima havia nascut en aquella casa i la seva mare es deia que també. Sempre que el senyor i el seu germà discutien sobre quelcom relacionat amb la família, era ella qui posava pau explicant, fil per randa, qui era exactament el personatge que era motiu de la disputa.

-Senyoreta Beatriu, voldria acompanyar-me a comprar? La seva mare no es troba gaire bé i li convé reposar; i amb vostè no sé si podrà ja que prou que la molestat aquesta nit. Ai aquesta filla de Déu que no fa bondat- va dir agafant un cistell de fusta de la prestatgeria.
-Que si que en faig, que jo sóc molt gran.
-Però si només té sis anys, senyoreta.
-Que no Quima, que jo en tinc sis anys i mig.I el papa?
-El seu pare ha anat a muntar a cavall i els de aquí casa ja em avisat al metge però necessitem que jo vagi a comprar per fer el dinar. No voldrà que ens morim tots desganats, oi?
La Beatriu de rínxols d'or negà amb el cap i se'n anà a explicar a la Marta que aniria a comprar amb la Quima perquè ella era una bona nena i volia ajudar per a que la mare es poses bona de seguida. La Quima cridà des de la entrada i a corre-cuita aparegué la filla dels Silva que es plantà davant d'ella.
-Doni'm la mà que no fos pas que us perdés.

En Vicenç estava netejant el cotxe i les saludà. La Quima i la senyoreta Beatriu, caminaren xino-xano entre les cases estretes dels voltants. De tant en tant algun carro passava i els nens del carrer corrien rere una pilota de drap. Elles dues, començaren a descendir per les escales de la catedral i, acabant de baixar per l'antic barri jueu, del carrer de la Força, i recórrer pels carrerons plens de botigues, es plantaren davant de l'església de Sant Feliu on la estàtua de la lleona, pujada a una columna, sobresortia entre la gent. Travessant el pon, la Beatriu s'aturà i, de puntetes, recolzà la barbeta sobre la barana i senyalant el riu digué:
-Ànecs, ànecs.
-I també carpes, senyoreta. Però vigili sisplau, no veu que es perillós? Baixi de aquí ara mateix. Que no s'enfili més li dic- li deia mentre li agafava pel canell.

I els ànecs continuaren capbussant-se sota els arcs aixecats sobre la fluïda vida que semblava del tot inesgotable.

Les cases enganxades, unes amb altres, fent una sola paret de centenars de finestres damunt el riu; brillaven solemnes amb la llum del mig dia. Les parades dels dissabtes recorrien el parc de la Devesa. La petitona Beatriu sempre quedava fascinada mirant amunt, amunt; però els arbres semblaven que no paressin mai de pujar cap al cel. Peces de caça, jerseis de llana, formatges, gàbies amb conills, espècies, gitanos tocant, cabres al mig del pas, captaires, peix, la ferum de peix, crits d'homes, xiscles dels petits riallers, mosques emprenyadores, gossos lladrant; els dimarts i dissabtes, la Devesa esdevenia el mercat de la ciutat, tant abundant i ple, que es sentia l'enrenou des de l'altre cantó del riu.
La Beatriu li agradava molt anar al mercat amb la Quima; i, de a vegades fins hi tot la Marta les acompanyava. La petitona Beatriu insistia constantment en anar al mercat perquè ella deia que li recordava a la festa major de sant Narcís que eren els dies quan no tenia que fer classes amb "aquella bruixa" i el pare la portava als cavallets de fusta que giraven i giraven. Però d'això només n'hi havia per la tardor, quan els arbres començaven a despullar-se i les pomes de caramel eren el berenar quan tot just tocaven les sis i ja era fosc.
La Quima tenia un ull sobre la petita senyoreta, de rínxols d'or, i un altre sobre la fruita que ella mateixa escollia amb les seves mans velles i de dits allargats. Portava un anell de casada, un anell d'or que simbolitzava el matrimoni curt però bell que ella tingué temps enrere.