Un petit núvol es va formar damunt nostre

Allà,
sola
entre les assedegades pedres d'aquell xafogós agost,
va durar ben poc.
De seguida va ser llepada per l'escalfor del calcari incrustat a la terra.
Hi va caure en aquell espectacular indret,
entre el pendís que duia al cel
i la cridòria dels nens jugant al riu.
Al bell mig de tot;
del camí,
de la passió,... de la bogeria.
Hi va caure com a prova física del pecat.
De seguida es va evaporar,
entre respiracions i robes que tornaven al seu lloc,
somriures farcits de màgia amb salsa de por
(mirades que anaven i venien recuperant el món);
l'única gota que va caure i no vas poder amagar
ben endins.