Un país anomenat Llibertat

Sóc a classe, mirant per la finestra... Avui plou molt, i no es veu gairebé res. Només puc distingir uns quants arbres que es mouen amb el vent, i aigua. Molta aigua... El dia no convida massa a posar atenció a classe... Penso en les meves coses, em deixo endur pels pensaments i la meva imaginació. De fons, la professora: llegeix un text que penso que va de la llibertat. Llibertat? Uf, què podria fer si ara fos lliure? Si no hagués d'anar a classe? Potser també estaria mirant per alguna finestra, contemplant la pluja... Qui sap, potser estaria viatjant cap a terres llunyanes, indrets perduts en aquest planeta...
"L'home neix lliure, i ningú el pot privar d'aquesta condició. Ei nois, ara de veritat, si no m'escolteu us poso a copiar! No veieu que és un text molt interessant? Potser vosaltres penseu que no teniu llibertat perquè heu de ser aquí, però això no és veritat. Teniu sort de viure com viviu... Molta gent no viu així." La Mercè, la professora, segueix llegint.
Tinc sort de viure com visc? No ho sé… però a mi em sembla que estar aquí tancada no és una situació massa afortunada. De cop, s'apaguen els llums. Un tall d'electricitat a causa de la pluja? És molt possible...
Ja no sento la Mercè, ni veig res. On sóc? Hi ha molts barrots. Sento veus que criden, que ploren, totes amb un punt de desesperació. Em sembla que sóc en un vaixell, perquè tot es mou sota els meus peus. Què passa aquí? Només estic segura d' una cosa: No sóc a classe. Però com...?
Un soroll fort interromp els meus pensaments. S'obre una porteta i apareix un individu d'aspecte desagradable: Un ull tapat, cicatrius per tot arreu, i una pota de fusta.
- Hem arribat! Va, colla de dropos, descarregueu les caixes! Tothom cap a fora!
Sento queixes, però tothom va sortint d'algun lloc que queda en la penombra, i es fa una llarga fila que es mou lentament, cap a la sortida. Em trobo enmig de tota aquella gent, amb una cara de sòmines, suposo, perquè un noi que si fa no fa deu tenir la meva edat em pregunta:
- Que acabes d'arribar?
Sense poder articular cap paraula, assenteixo amb el cap.
- Suposo que no deus saber de què va això...
Aquest cop tampoc em surten les paraules, i nego amb el cap. Potser pensa que sóc muda...
- Ara no t'ho puc explicar, perquè hem de treballar sense entretenir-nos, però et prometo que quan tornem al vaixell t'explicaré de què va tot això. Ara, fes el que t'ordenin i parla com menys millor. Aquesta gent no suporta que els contradiguin...
Vaig seguir aquell noi i tota la gent, que anaven en fila cap a fora. Un cop vam sortir a la coberta del vaixell, l'aire suau que bufava em va reanimar una mica del xoc inicial. Vaig poder observar que tota la gent que anava en fila estava lligada, cadascú al de davant seu, per una cama. Llavors un home amb les dents negres i una cicatriu molt gran a la cara va somriure malignament, mirant-me, i va dir:
- Vaja, veig que tenim una nova incorporació... Molt bé, lligueu-la amb els altres!
Dit això van sortir dos homes enormes de no sé on i em van lligar amb els altres, darrere d'una noia d'uns vint anys, que em va mirar atemorida i amb compassió. Vaig sentir un parell de comentaris que deien: "Ui, ara li tocarà patir a aquesta..." i "El final de la fila, el pitjor lloc, pobreta..."
No entenia res. Vaig descobrir a què es referien els comentaris quan un home amb un somriure malèfic va treure un fuet i es va col·locar darrere meu.
No recordo massa cosa d'aquell moment. Només que vaig carregar una caixa molt pesada i se'm va caure a terra, i el del fuet em va començar a pegar. Tot i el mal que tenia a l'esquena de les fuetades, vaig poder seguir caminant una mica més, però llavors la fila anava molt lenta, no sé per què, i l'home de darrere meu es va enfurismar i em va pegar una o dues vegades més. Aleshores tot es va tornar negre.
- Mireu, ha obert els ulls! Porteu aigua...
Aquesta veu em sona... On sóc? Em fa mal tot… Algú em dóna aigua, ho agraeixo amb la ment, perquè no em surten les paraules.
- Pobreta, l'hauria pogut matar!
- A més, és nova! Aquells no són persones, no tenen escrúpols ni sentiments!
Veig que estic estirada sobre palla, i noto moviment. Ja me'n recordo... un vaixell, uns homes perversos i sense escrúpols, i fuetades... Veig que davant meu hi ha el noi que abans m'ha dit que m'explicaria el que passava... M'agafa la mà. Tota la gent que hi ha al meu voltant té cara de preocupació, i tothom fa ulleres. Es nota que ho estan passant malament. M'intento incorporar per veure-hi millor, però les ferides em fan tant mal que em fan tornar a estirar-me amb un crit de dolor.
- Què ha passat?- Pregunto, amb llàgrimes als ulls. Tinc por.
- T'han pegat molt, i t'has desmaiat... T'hem portat aquí i has estat una bona estona inconscient... Ens tenies preocupats.
- Qui sou? Què passa aquí? No entenc res! -Començo a plorar.
- Tranquil·la... El noi d'abans m'abraça, i ploro desesperadament.
- Som esclaus... Esclaus, privats de llibertat, tractats com animals... Un bon dia, a tots ens va passar el mateix que a tu: érem feliços als nostres pobles, però no se sap com, vam anar a parar en aquest vaixell, amb aquests monstres. Hem deduït que la causa principal de les nostres aparicions aquí era la imaginació, el desig de ser lliures quan ens pensàvem que no ho érem... Però ara que hem descobert què és realment viure mancats de llibertats, ens adonem que érem ben estúpids de queixar-nos de la nostra situació. Però si érem les persones més afortunades del món! I ara hem vingut a parar aquí, no sabem com, però suposem que aquesta gent capta esclaus a través de la imaginació.
- Quant de temps fa que sou aquí?- Pregunto, horroritzada.
- Els que fa més temps, uns sis mesos. Jo porto dos mesos. -Em diu el noi d'abans. -Per cert, com et dius? Jo sóc en Nil.
- Em dic Meritxell... Però tothom em diu Txell… Vaja, la gent d'on jo era abans… -I torno a tenir un esclat de llàgrimes. -Però hi ha d'haver alguna manera de sortir d'aquí! -Crido indignada, enfadada, preocupada, irritada.... Sentia tantes coses, m'envaïen tantes pors, dins meu... Per què fa res era segura, en un lloc que m'estimava, amb gent meravellosa, i ara de sobte tot el que tenia s'havia fet miques? Per què?
- Fem tot el que podem, però és molt difícil…No sabem gairebé res de tot això!
S'obre la porta, i apareix l'home que feia estona ens havia dit de posar-nos en fila.
- Tres esclaves... A veure...-M'agafa a mi i a dues noies més, i ens treu a fora. Ens porta a una mena de cuina, on ens dóna roba per posar-nos.
- Ràpid, poseu-vos això i aneu a servir menjar i beguda als homes. Jo de vosaltres ho faria bé...-I se'n va rient.
La següent hora per nosaltres és un no parar: de la cuina al menjador, del menjador a la cuina, portant coses, prenent nota, netejant taules, i aguantant l'humor estúpid d'una colla d'homes que no em són gens simpàtics però als que no puc contradir, per por que em tornin a clavar una pallissa com l'anterior... Quan estava servint-li el vi a una taula, però, sento un tros d'una conversa que em sembla prou interessant: "Sí, el dijous arribarem al port de Fantasia... Allà ens espera la festa de la ciutat, per passar-ho bé i fer tractes amb altres pirates i traficants d'esclaus... Hi serem uns dos dies, tothom té ganes de baixar a terra…"
Amb això en tinc prou per fer diverses deduccions ràpides, que una estona després explico, entusiasmada, als meus companys esclaus.
- Estarem sols al vaixell un parell de dies. -Dic, amb els ulls brillants d'emoció.
- De veritat? No te'n refiïs gaire, d'aquesta colla... Segur que estarem sols? No crec que siguin tan estúpids de deixar el vaixell sense vigilància...
- Sí que estarem sols, que ho he sentit! Penso que potser deixen algú per vigilar-nos, però ja ho heu sentit, tothom vol baixar d'aquest maleït vaixell! És la nostra oportunitat! Ens hem d'organitzar bé, i és molt possible que ens en sortim.
- La Txell té raó, ens hem d'organitzar bé!- Diu en Nil, esperançat .- Hem de preparar una estratègia prou potent com per ajudar a sortir tothom d'aquí. Som cent esclaus, hem de trobar un pla entre tots!
Els dies següents van ser molt intensos: tothom estava preparant el pla que ens ajudaria a fugir d'aquell infern. Jo vaig anar coneixent molt millor tots els esclaus, una gent meravellosa, i em sentia indignada de com els havia estat arrabassada a la força la seva llibertat, igual que la meva. En Nil i jo ens portàvem molt bé, anàvem junts sempre que podíem. M'explicava les coses que feia abans d'arribar al vaixell, com hi va arribar, i també em parlava de la seva família i els seus somnis. Jo feia el mateix.
I finalment, el dijous tan esperat per tothom va arribar. A les sis del matí aproximadament arribàvem a Fantasia, una ciutat costera capital del país de Llibertat, segons m'havien explicat. Un cop vam haver arribat, es va obrir la porta i va aparèixer en Junk, un dels homes que ens turmentaven sempre que podia.
- Esclaus, baixeu a descarregar mercaderies! -I tots vam obeir, com de costum. Molts pensàvem el mateix: "Obeïm, però per últim cop!". I vam anar a descarregar les caixes. Després de fer la feina, ens van tornar a portar a les nostres cel·les, i en Junk ens va dir:
- Ara us quedareu tancats aquí dins una bona estona, però no us lliurareu de nosaltres.- I dit això se'n va anar, deixant-nos una mica de menjar i beure.
- Però què s'ha pensat, deixant-nos aquesta misèria per dos dies?- Va bramar en Marc, un esclau de trenta anys, revolucionari i anticonformista.
- Tranquil, que aviat serem lliures!- Vaig dir.
- Què bé que sona aquesta paraula, llibertat...- Reflexionava en Nil. -No te'n adones del valor que té fins que no la perds...
Poc després, posàvem el nostre pla en marxa. Un esclau, que havia exercit de soldador durant molts anys, i havia robat un bufador d'algun lloc del vaixell un dia mentre anàvem a descarregar caixes, va començar a fondre la porta metàl·lica que ens tenia empresonats a tots. Va trigar una mitja hor
a, però finalment, la porta va cedir. Aleshores, silenciosament, en Martí, un altre esclau que havia estat escalador professional, va pujar al màstil del vaixell i va poder observar Fantasia, en aquells dies de festa, i la situació exacta dels pirates i traficants d'esclaus gràcies a uns binocles que un altre esclau havia robat en una altra parada que havíem fet feia uns dies. També va veure que només hi havia una petita vigilància a la cabina del capità i al Port, just com ens pensàvem.
Després, la Núria, una esclava molt intel·ligent, juntament amb en Quim i en Víctor, dos esclaus molt hàbils, llençaven a l'aigua una mena de "persona" feta per nosaltres amb palla, fang i pedra. Va fer força soroll, i per si encara no ho havien sentit els vigilants, van tirar un parell de trets amb un trabuc robat posteriorment. Aleshores els tres van anar cap al port, on van repetir la mateixa acció. Quan tots els guàrdies estaven mirant a l'aigua, per darrere uns quants esclaus els van empènyer, tirant-los al mar. Vam sortir tots corrent de les nostres cel·les i vam sortir del vaixell. En Martí anava al davant, dirigint-nos cap als carrers més allunyats d'on havia vist els pirates i traficants. Vam recórrer un llarg camí, allunyant-nos cada vegada més de Fantasia. Al final, vam arribar a un petit poblet anomenat Somia, on vam passar la nit.
- Bé, ara ja hem fet el pas més difícil- Em va dir en Nil, encoratjat.
-Sí... Però no sé com ens ho farem per sortir d'aquest país, que està en un altre món que no és el nostre, i tornar a casa.
- És ben curiós tot plegat... Aquest país es diu Llibertat, per què deu ser?
- Potser és perquè tothom s'hi pot escapar i ser lliure? Vés a saber.
- No ho sé...
Vaig tenir un calfred. En Nil em va preguntar si no em trobava bé, però li vaig dir que només tenia una mica de fred. Em va donar la seva jaqueta i em va abraçar. La veritat és que em trobava molt bé amb ell.
A mitjanit, em vaig despertar. En Nil tampoc dormia.
- He tingut una idea. -Vaig dir- Potser sé com podem sortir d'aquí.
- Com? -Va preguntar, sorprès i molt interessat.
- Vam venir a parar en aquest món quan desitjàvem ser lliures d'alguna cosa que no ens agradava i crèiem que ens "esclavitzava"... Per què no provem de desitjar el contrari? Podríem provar d'admetre que les condicions en què vivíem estaven molt bé i que no volem viure com ho estem fent ara.
- Podria funcionar...- Va dir en Nil.
Poc després els cent esclaus ens vam reunir, i els vaig explicar què havien de fer. Em vaig posar molt trista en pensar que m'hauria de separar de tots, i sobre tot, m'esgarrifava la idea de no tornar a veure mai més en Nil. Abans de fer l'experiment, ens vam abraçar per última vegada, amb els ulls plens de llàgrimes d'emoció i tristesa alhora. Llavors, tots ens vam concentrar al màxim i vam pensar en les nostres llars, en la llibertat de què gaudíem allà, i en com n'érem, de feliços, abans d'anar a parar aquí.

- I aquests són els deures per demà. Una redacció sobre la llibertat. Però nois, que us conec, no copieu la que he llegit! Expliqueu com l'enteneu, i què en penseu, d'ella. També podeu posar exemples de situacions en què no es té llibertat, i com seria aquest món si tothom en tingués, en quins aspectes milloraria.
Sento el timbre de l'institut.
- Txell, has dormit bé?- Em pregunta rient la Mariona, la meva amiga de l'ànima, d'aquelles que són inseparables i comparteixen tots els seus secrets amb tu.
- Què?- Dic jo, estranyada.
- Dona, veia que dormies tan profundament que em feia pena despertar-te! Portes més de mitja hora fent una vacaina, i, fins i tot, m'ha semblat que començaves a roncar... D'acord que la redacció que llegia la profe no era gaire interessant però pobra, ho feia amb bona fe, i tu aquí dormint...
Així que només ha estat un somni...-Penso.- Semblava tan real...
Baixo les escales capficada, amb la Mariona al costat, que em parla de moltes coses que no m'arriben al cervell ni processo, perquè estic submergida en un mar de pensaments, al voltant de l'aventura que acabo de somiar. M'estranya molt que només sigui un somni, juraria que ha passat de veritat si no fos perquè la meva companya m'acaba de dir que fa un moment estava dormint...
Quan surto al carrer, algú em toca l'esquena. Al girar-me, se'm queden uns ulls com unes taronges.
- Nil!- Crido, i m'hi tiro a sobre.
- Txell, que em vols matar?- Diu ell, rient.
- Com...?
- No ho sé. De cop m'he trobat aquí i t'he vist.
- És meravellós!
Marxem junts a passejar, i parlem de la llibertat, de com ens sembla d'important i de què podem fer per ajudar la gent que no en té. Tenim tota una vida per davant!