Un nom ple de presagis

Un estel va caure la nit que ella va néixer i estranys presagis omplien les ombres de misteri. Els gossos van udolar fins a la matinada i les aus nocturnes xisclaven neguitoses.
L'aire era espès i dens, gairebé es podia tallar amb un ganivet.
La petita plorava fort i contundent, com volent esfereir totes les pors que s'amagaven amatents, envoltant l'obscuritat.
Era el fruit d'un moment fugaç i no coneixeria els braços de cap pare. La seva mare, li havia agafat recel, des del mateix moment en que la va sentir créixer dins del seu ventre. Aquell ésser amb rostre incert que la va temptar una nit coberta de màgia i misteri, podia haver estat un deixeble del diable, una enganyifa del destí.
La petita va néixer, malgrat el poc interès de la mare, que més aviat la temia.
Era una nena preciosa, blanca com la llet i amb la cara rodoneta, però en els ulls hi tenia reflectida una estranya expressió, era com si penetrés dins les ànimes amb la mirada.
A l'espatlla duia dibuixat un petit estel. Un estrany símbol en una estranya criatura.
La mare no va sobreviure, es va anar dessagnant a borbolls, sense remei. Eren temps durs i precaris, on moltes mares morien en el part o poc després.
Es debilitava tant ràpidament que no semblava patir, els ulls oberts i vidriosos, la respiració gairebé inexistent, un riu de sang entre les cames.
Les dues dones que la van assistir, li van cloure els ulls, en els quals hi havia quedat una expressió de pànic que esfereïa i la van embolicar amb el llençol sanguinolent.
Cru destí el de la infortunada mare i el de la pobra filla, que quedava sense el recer de ningú. Les llevadores no s'atrevien a mirar a la petita als ulls, era com caure en un abisme.
Abisme, la van anomenar. Aquest seria el seu nom. Un nom que duria com un estigma.
Ningú va voler fer-se'n càrrec i van decidir deixar-la al mig del bosc. Tenien por de tenir prop aquella estranya força misteriosa, que vessava tràgics presagis.
Arribada la nit, els follets i les fades del bosc, van anar sortint dels seus amagatalls per tafanejar a la intrusa. La petita, mirava la lluna i no semblava tenir por.
Vençut l'ensurt de la freda mirada, que gelava fins i tot la sang dels màgics éssers, en van tenir cura i la van mimar com a una joguina.
Sobrevisqué alimentada amb fruits del bosc, herbes, mel, pol·len i arrels. Li van ensenyar un llenguatge sense paraules, llegint les imatges de dins dels cors.
Es va convertir en una noia preciosa, amb llargs cabells negres ondulats i un cos esvelt i blanc de setí. Tenia un rostre bonic, però sense vida, el somriure hermètic i en els ulls l'abisme negre de l'obscuritat total. Un eclipsi permanent que esporuguia.
Romania moltes estones sola, mirant l'infinit i sense parpellejar intentava perdre's en els estels.
Comprenia el vol dels ocells i els crits de les bèsties. Els llops la respectaven, s'acostaven a ella i udolaven llargament, envaint la nit d'instints saltatges i de misteris.
Ella els acaronava i en sentia els batecs que es confonien amb els seus. Corria veloç, entre els esbarzers i les branques trencades, udolant també de delir i dolor, el cos esgarrinxat per les punxes esmolades. Buscant amb desesperació el lloc que li pertocava.
Tenia els sentits aguditzats, l'oïda molt desenvolupada i el cor terriblement engabiat en un cos de dona.
Pregava formar part d'alguna cosa, del món màgic dels follets i les fades, de l'obscura nit, en forma d'estel o dels llops salvatges.
On estava el seu lloc? Res li omplia el cor i es sentia immensament sola.
L'estel dibuixat a l'espatlla, en arribar la nit cremava com un foc ardent, simbolitzant quelcom inexplicable.
Ressonava el seu nom, escrit amb la sang de la seva mare: Abisme...
Un estigma gravat amb foc a la seva pell i expandint-se cap al seu interior.
Va veure l'obscuritat profunda del món viva en el fons dels seus ulls, el pes de totes les ànimes penjant de les seves negres pupil·les i la mort amollant els seus negres cabells.
Comprengué tot d'una, que ella era la mort, la fosca nit, el pou de l'oblit on es perd el batec de la vida. Vagaria eternament sense trobar cap lloc concret, amb l'udol dels llops i els crits de les aus de la nit com a companyia.

"Sóc tot i res, el principi i la fi, la mare de l'obscuritat total i del silenci perpetu".
Un udol d'impotència i dolor ressonava en la nit, repetint incansable: el meu nom és Abisme...