UN MÓN PER CAPACITATS

El seu pare recorda que va arribar amb l’eufòria de les olimpíades. Un nen va cridar l’avi, orgullós del seu cognom, va pensar en la continuïtat de la nissaga. Va ser un nen diferent des del primer dia. Tot li va costar. Un nen amb dificultats però mai etiquetat per la medicina. De la infinitat de síndromes existents cap li esqueia. Ha anat creixent en un món en el què no acaba de tenir el seu lloc. Ni ell està preparat ni el món per rebre’l.
Empreses i centres que ofereixen cursos i oportunitats per persones etiquetades amb un cert grau de discapacitats li neguen a la pràctica el seu encaix en una societat discapacitada emocionalment. El rendiment i la productivitat com a qualsevol empresa és el topall amb què s'ha trobat. Sense valorar el capital humà més important, la seva intel•ligència emocional que supera amb escreix la de la mal anomenada normalitat.
La seva obsessió el va portar a aprendre sense cap ajuda un nou llenguatge que desconeixia. Per ell era un joc. Descobrir cada paraula i convertir-la en un signe, amb les mans, amb la boca, sense necessitat de parlar ni de fer soroll. Sense que la seva discapacitat fos manifesta.
Assegut en una cadira de rodes, un home recorda com era la seva vida. Ho fa amb nostàlgia però sense pena. Ha estat sempre trist, solitari i malhumorat. És molt presumptuós i sempre s’ha cregut un savi. Ara, la malaltia l’impedeix moure’s, ni tan sols pot passar els fulls dels llibres que sempre han estat els seus millots aliats. Necessita ajuda per menjar, per vestir-se i per desplaçar-se. Ara, al final de la seva vida té algú al costat que no el jutja, que sempre calla, que obeeix les seves ordres sense queixes i que l’ajuda a comunicar-se. Les seves discapacitats han trobat un lloc en un món per capacitats. Els seus coeficients emocionals han superat amb escreix els límits de la mal anomenada normalitat.