Un moment plegats

Ella està sola, davant l'ordinador escrivint, desitjant crear quelcom bonic. No pot, es pregunta el perquè. Perquè no troba les paraules?, perquè no és capaç de transmetre si més no, alguna sensació perceptible a qui la llegeixi, a qui, d'alguna manera es comuniqui amb ella. No entén el que passa, no sap el que desitja, tot i que, molts cops sentir ja es torna esgotador. Potser sí, potser és això, és esgotament i resignació. Però no voldria caure en la mediocritat com per exemple aquest relat. No voldria que les paraules fossin sense sentit com la seva vida, possiblement aquest relat és com la seva vida..... Inacabada, en projecte, modelada i tornada a modelar un i mil cops. Però ara que hi penso, el relat és masculí i ella és femení, per tant, el paral·lelisme és inexistent, potser la sol·lució és que entre ella i el seu relat no hi ha més que complementarietat. L'un es fa a l'altre i així recíprocament, potser amb aquest pensament, ella podrà dormir avui, pensant que demà trobarà alguna paraula per utilitzar, per a que, el seu significat, ompli aquest buit que sent. No vol tenir por, això sí que ho sé jo, que la conec, que conec els seus relats. Però té por, no pot fer-hi més. Jo ja li dic, tranquil·la a tothom li passa, així que, dorm, dorm perquè demà, serà un altre dia i segur que que tot anirà bé. Ei, però no us creieu que ella sóc jo, només era per demostrar-vos que ella, tu, el relat i jo hem estat plegats el temps que ha durat.