Conte contat

Hi havia una vegada un conte mal contat, no era preciós, ni amb un final feliç, ni enginyós, però aquest conte era fet per un home sense dies.
A aquest home sense dies i sense nom, li quedaven poques hores, ho sabia i volia deixar alguna cosa per al món. Alguna lliçó que permetés encara que fos tan sols a una persona que aprengués alguna cosa de la seva vida. No volia anar-se'n sense que la seva vida hagués servit d'alguna cosa. S'afanyava, com qui sap que perdrà el tren, però continua corrent per si de cas, aquest, surt en retard. Li donava voltes a la seva història, repetia moments viscuts, pensava en la seva infantesa, però els records se li barrejaven incontroladament dintre de la seva ment, perquè cada hora que passava sabia que n'era una menys, per intentar buscar alguna cosa important. Pensava en la seva feina, la seva casa, la seva família, que no estava al seu costat perquè no el volien veure i perquè no sabien que estava en aquella situació, fins i tot, pensava en el seu cotxe, però res. El temps s'esgotava, el dolor d'aquella impotència per trobar quelcom resultava molt pitjor del que sentia quan respirava. Desesperat, no pel fet de la pròpia mort, sinó per sentir que no havia pogut deixar res que hagués valgut la pena, sentia pànic per anar a un lloc sense cap mena de trofeu i fins i tot això va entendre que era egoista, com quan va abandonar als seus fills per anar-se'n a treballar a un altre país, per una oferta, millor? es qüestionava ara ell ara, quan ja era massa tard.
Però entre un d'aquells records perduts de la seva infantesa, va recordar quan la seva mare es ficava al seu costat quan anava a dormir i li contava un conte, era un conte senzill i curt, però que a ell el tranquil·litzava molt. Va demanar com va poder que vingués una infermera i li va suplicar que apuntés el que ell li dictaria i li enviés al seu fill, que ara tenia 35 anys.
Deia així, "Hi havia una vegada un nen que es va perdre, al mig del bosc. Quan es va fer de nit, el nen sol i famolenc es va quedar arrecerat baix d'un arbre. Tot i la por, va aconseguir dormir. L'endemà, quan el sol ja començava a escalfar les fulles dels arbres i feia que aquestes fossin transparents com l'aigua, el nen es va despertar. Va començar a caminar i es va trobar una casa, solitària. Va decidir quedar-s'hi fins que algú el vingués a buscar, però ningú ho va fer. Es va quedar a viure allà, sol, però amb una casa que el resguardava. Va aprendre a caçar, a cuinar i a tenir cura d'ell mateix com va poder. Un dia, al cap de deu anys, quan es sentia més sol i trist que mai, va decidir començar a caminar bosc endins. Al cap de quatre hores va arribar a un poble ple de gent. Ell ja no era capaç ni de recordar aquell soroll. Es va quedar molt trist, perquè es va preguntar perquè havia esperat deu anys per a caminar quatre hores i trobar el poble?. Va decidir que mai més tindria por de buscar i es va jurar a sí mateix que caminaria el que fes falta".
L'home sense nom, va dir-li a l'infermera que afegís al final del conte un "Ho sento fill meu, jo he tardat 30 anys en escriure un conte i trobar-te".
I aquest conte, dintre del conte d'un home sense nom ni sense dies, va ser això, senzillament, un conte que va caminar fins que va trobar a algú que el va llegir.