LES MIRADES DE LES PARAULES

... proposa aquest curt poema, tan dens, però, d'idees. Realment, resulta sorprenent, perquè ens embolica sense quasi adonar-nos en una paradoxa. Els primers versos semblen conduir-nos a un cert silogisme lògic, però es trenca en el darrer vers de l'estrofa, quan introdueix la negació, que com que nega la'ordre en negatiu, surt en positiu. No sé si m'explico: és evident en llegir-ho, vaja.
D'aquí que la mirada ha d'acompanyar les paraules. I, tanmateix, encara una volta a la clau ens fa saber a la segona i última estrofa de només quatre versos, que les mirades poden anar més enllà de les paraules.
Deixant que la vida ens deslligui, i dient el que les paraules soles no diuen: cal l'ajut de la mirada.
Es veu, sí, la subtilesa... és clar que aquí ens falta la teva mirada, somniseva, però ens arriba el missatge.
Una abraçada,
franz

Ara si k no se k fer, glup. glup. glup!!!!!!!.

...ni k dir, glup...

però, es un poema genial!!!