La calor i altres jocs del destí

Un relat de: somniseva

Aquell dia era com un altre. El començament de la història, segurament igual que una altra. Però què els podia fer diferents als dos?. Potser els personatges? No crec, més o menys, tenien sensacions semblants a qualsevol dels milers de persones que es passejaven, amb rumb fix o no, per aquella ciutat grisa. Però, d'acord, hauria d'haver un indici de diferència, quin?, aquesta seria la feina del narrador d'aquesta història. Parlar d'amor? D'encontres sexuals? Potser sí, però no. Aquell encontre fou diferent, per si sol. Ja no es tractava de química entre dues persones, només es va tractar d'una simple revolució interior. Solament això. Una revolució de les vísceres de l'amor.
Ella, senzillament vestida, texans amb una camiseta blanca de màniga curta, fet que deixava imaginar-se la seva figura suaument esculpida de porcellana blanca. Ulls mullats d'aigua de mar. Llavis carnosos acabats de modelar per un pastisser llaminer. El seu cabell l'havia imaginat el Déu del vent i el sol, eteri i lluminós. Les mans, dolces com la mel que acaricia la primavera.
Ell, tímid i silenciós.
Ella va decidir aturar-se i entrar a fer un cafè. Mentre ella se'l bevia poc a poc, sentia com la primavera se li enfilava per les cames fins parar en aquell lloc resguardat pels texans apretats, i mentre es bevia aquelles sensacions, va entrar ell. Tímidament i silenciosament, tant fort com podia, era així com cridava la seva figura. I es va asseure a la barra. Ella el va observar, lluny, però semblava com si la seva dolça escalfor, l'hagués fet presonera.
Va ser ràpid, ell es va prendre una aigua i va sortir sense haver vist a ningú de dintre de la cafeteria.
Ella va decidir que el seguiria. El seu cor, es va començar a accelerar com mai ho havia sentit així. L'escalfor de les seves cames li havia passat a les galtes. Aquestes ressaltaven com dues fresses fresques enmig d'aquella porcellana blanca.
Ell no se n'adonava que el seguien. Van arribar al metro. Ell es va asseure i ella més enllà. Poc a poc, ella va decidir acostar-se. Li quedaven deu minuts. Ell continuava sense veure-la. El metro corria, com mai o potser era el seu cor?, no ho sabia distingir. O potser la seva ment?, imaginant-se que recorria amb les mans de mel, la seva pell jove i tímida.
Al final quan ja feia falta poc per arribar, ella va veure que ell la mirava fixament. Es va sentir immensament avergonyida, imaginant-se que ell sabia el que ella havia fet. De cop, se'n va penedir, no entenia què li havia passat. La seva bellesa, però l'aclaparava i va pensar que mai seria per a ell, ell mai la desitjaria. Va decidir baixar tant aviat parés el metro. I així ho va fer. Ja no sentia escalfor a les cames, ni a les galtes, ni el seu cor corria, més aviat, la pitjor tristesa que mai havia sentit li havia envaït tot el cos.
Necessitava un cafè, així que va entrar a una cafeteria, tímidament i silenciosament.
Quan es va aixecar per anar-se'n, es va girar, i el va veure allà assegut, mirant-la.
Ell la va seguir i ella ho sabia.
Van ser tres carrers més enllà quan van arribar a casa d'ella i així silenciosament i sense més soroll que les seves pròpies respiracions d'estimar-se poc a poc, suau i tímidament, i així va ser com la revolució del joc de l'amor els va posseir per sempre.
Un final com tant d'altres, però diferent, perquè?, perquè això no va passar mai.
En realitat, quan ell va entrar a la cafeteria per primer cop, ella no hi era. Havia anat al lavabo de dones, per desfer-se'n d'aquella calor entre les cames.

Comentaris

  • Potser...[Ofensiu]
    entortilligat | 01-05-2008 | Valoració: 10

    ...no va passar mai...però, perquè no pot passar?
    Hi han cafes, que sols cal posar-hi una mica de sucre ...


    Una historia molt maca, somniseva.
    Ets una gran escriptora, hagin passat o no.

    Felicitats

  • Cruïlles[Ofensiu]
    franz appa | 19-04-2008

    Cada dia es creuen les vides, els cossos que ocupen un espai material, mòbil, transicions, ocells llarguíssims, com diu el mestre Estellés, en els espais urbans -més atapeïts omenys- o rurals també -menys imenys atapeïts-. i cada dia, possiblement tan fràgils i subtils com les ombres dels ocells que solquen el cel, es creun també els pensaments, els desitjos, les fantasies, els presagis insensats i les fulminants aparicions d'un intuïciço rveladora.
    Cada dia es materialitzen trobades que l'atzar ha prescrit -o potser el déu del caprici?-, i cada dia s'aboquen a la vasta taca fosca de les coses no materialitzades milions de pressentiments no acomplerts.
    Ironia final inclosa, aquest relat és una penetrant exploració en els paisatges secrets de les fantasies íntimes que es creuen en un punt de l'espai-temps.
    Un petó,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de somniseva

somniseva

38 Relats

54 Comentaris

37345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vull ser una noia senzilla, amb paraules senzilles, però que la senzillesa tingui el poder de la maduresa.
Vull viure aprenent.

Us deixo el meu mail, per si em voleu escriure somniseva@hotmail.es