un jo sense tu

És bonic per la forma, precís per les escollides paraules i
PRECIÓS, per la gran i humil veritat que hi dius: "no sóc res sense tu".
No sóc res sense tu.
Gràcies!

l'amor
és la terra més fèrtil

Pel teu comentari, per descobrir-me, i deixar que jo et descobreixi a tu. La veritat és que no has anat gaire errada en la descripció que has fet de mi... Espero saber més de tu! Et continuaré llegint, ja que tu també demostres ser quelcom màgic i diferent.
M'ha agradat molt aquest breu poema, preciós, de debò.
Un petó carregat de màgia!!

Els teu poemes són punyents.

T'has desfet de la mètrica i de la forma amb elegància.
Optes pel missatge i per la cadència; i en això el teu vocabulari hi ajuda molt.
Certament, crec que ets tu que domines els versos i no ells a tu.

RES, dius.
Un jo sense tu.
Un res del qual en coneixes perfectament el significat.
Un res que vol dir ALGUNA COSA, o també un mot poderós per indicar una absència absoluta i anorreadora.

En els primer quatre versos no t'ha calgut ni posar interrogants perquè tothom, probablement, ho hagi llegit com a interrogacions (això que tu has escrit el perquè sense cap sentit d'interpel·lació!).

T'avances al lector, insisteixo, jugant amb una ambigüitat que en les dues estrofes següents fas desaparèixer.

Un altre exemple de la peculiaritat d'aquests quatre versos és el joc amb el sens i el sense.
Justament quan reclames que s'escoltin les paraules (que no s'ignorin) llavors escrius: sens més pròxim al sentir.
L'estructura Ni...ningú... també deu ser deliberada.

En tot cas en els versos següents hi ha un canvi de registre fort.
Talment com si hagués un salt en el temps.

Però no és ben bé així, perquè ara (la vista), un sentit que no havies tractat, fa acte de presència i agafa un protagonisme considerable.
...et miro
i amb la mirada...
orba...
em miris

I a propòsit de presència,
el tacte perviu:
et palpo, dits (abans: unes suaus mans).

Comencen a aparèixer elements de la natura que en la primera estrofa no existien:
aigua, núvol, pluja, terra, fins i tot respires, bleixes, assaones i flames nit i dia al peu d'un instant... (el canvi és evident).

La introspecció més sensual i personal s'esbalça perquè acabes de descobrir que sense els que ens envolten (com molt bé comentes) no tindria sentit RES.

Personalment aplicaria el teu estil final perquè la primera estrofa digués clarament:
Per què no hi pot haver un jo sense tu?
o
No hi pot haver un jo sense tu.
(el perquè, el motiu, ja ens l'expliques a la perfecció a continuació).

Enhorabona!
Es nota que tens belles persones que donen sentit a les teves precioses paraules.
I, això, de debò, abraço amb força.
:-)

bones,

l'he llegit quatre vegades i em copsa, em traspassa l'ànima de les paraules i no el comprenc. És per això que m'atrau aquest relat, que diu petites veritats d'aquelles fugiseres.
"perquè no hi pot haver un jo sense tu".
"Ni amor sense ningú a qui estimar"

És tan cert i tan simple que a voltes s'oblida.

Gràcies per recordar-ho.

Salut.

Pau