Un experiència entre la vida i la mort

I
La conserge em va cridar quan jo anava cap a les escales mentre s´acostava amb unes claus. Me les va donar tot dient-me – té puja amb l´ascensor. Llavors vaig prendre consciència plena que alguna cosa greu se m´arrapava: Anava de gairell i em costava força pujar les escales. Amb tot, quan entrava a classe, encara em mantenia dret davant la pissarra i procurava avançar l´explicació de la unitat didàctica alhora que controlava l´atenció dels alumnes amb un èxit limitat.
El curs estava a les acaballes, però faltaven exàmens trimestrals i finals, recuperacions, telefonades a la desesperada a uns pares per salvar algun alumne del suspens, correcció, tercera avaluació, avaluació final, entrega de notes, documentació i reunions de tutoria, visites dels pares i tota la pesca... Tot i que el meu cos anava de mal borràs i jo de bòlit, no podia agafar la baixa en aquell moment i vaig desestimar la idea. Aguantaria fins al final – vull acabar- em vaig dir.
D’ençà d’aquell xut a les fosques a la joguina de la gossa, quan la sola de la sabata va ensopegar amb el terra irregular, ja no m´havia recuperat. Només uns quants dies del mes de maig en què va semblar que el dolor desapareixia.
El petit accident m´havia succeït a Ulldecona, poble on havíem llogat una casa per retirar-nos amb la Lluïsa quan arribés la jubilació, ja propera. Durant aquells dies d’abril encara vaig fer algun toc de pilota fent cercle amb els alumnes en una sortida. Em va agradar.
Feia anys que sabia que no tornaria a jugar partits de futbol, la lesió al menisc que m´havia fet de petit en caure de genolls sobre una pedra, va manifestar-se juntament amb l´artrosi dels anys. Havia provat algun partit escadusser, però acabava amb el genoll inflat per pèrdua de líquid sinovial i passava dies amb dolor fins reabsorbir-lo.
Feia uns sis anys, arran d’una campanya d’anàlisis preventives, em van detectar un càncer de pròstata. Jo havia notat que la força de la micció havia minvat, però no notava cap altre símptoma manifest. El doctor de l´hospital comarcal em va proposar d’operar-me i en un primer moment vaig acceptar, però quan em va posar en antecedents sobre els possibles efectes secundaris, incontinència i impotència, vaig decidir esperar i provar altres vies. Quan li vaig comentar al doctor em va engegar dient que no em seguiria més, atès que no feia cas a les seves recomanacions i per tant no es podia responsabilitzar de mi.
El metge de capçalera es va avenir a anar fent seguiment de l´indicador PSA que determina de manera orientativa la virulència de la malaltia. Vaig cercar altres vies terapèutiques, per una banda vaig provar una teràpia que em van recomanar, la isoimmunologia, desenvolupada per un metge de l’escola homeopàtica. El tractament es presentava en forma de pastilles semblants a les de l’homeopatia. També vaig acudir a un centre a la Gascunya francesa, on una amiga ens va dir que havien aconseguit èxits per al guariment del càncer amb l´alimentació macrobiòtica.
Era una mena de casalot tradicional amb grans jardins on acudíem amb la Lluïsa per vacances i salut. El fundador era un jueu francès molt carismàtic, llarguerut, esprimatxat i amb un bon nassarrot. Era d´aquella gent que havia sobreviscut a la França de la segona guerra mundial, fets a tot, com el meu avi exiliat. Gent extraordinària, lliure, poques manies i amb empenta de viure un cop superat l´horror. A mi em fascinava. Aquest referent, segon avi, se´m va morir dos anys desprès.
Com que no m´havia begut l´enteniment, jo anava seguint el meu PSA. Havia baixat i mai va superar el quatre de referència. Aquest comportament de l´indicador em va fer descuidar-me completament de la malaltia.
En pocs anys havia anat a uns quants enterraments, la meva mare, l´oncle de la Lluïsa, el seu pare. Durant aquells dies de maig va morir el meu oncle Esteve, l´únic germà del meu pare que restava viu. La relació amb la família era escassa, nul·la, de fet. Una de les meves cosines em va dir amb pena a l´enterrament – Ara ja no ens veurem més - jo li vaig contestar – És possible. Com si fos una pèrdua inexorable i acceptada.
Em van impactar aquestes paraules. És com que des d’un nucli ample de relacions familiars més o menys estable i solidari, la família extensa, que alhora compartia un entorn geogràfic limitat, en la vida actual, la família nuclear crea un marc geogràfic i de relacions de poc abast. Finalment els individus també es dispersen, generen famílies nuclears o vides solitàries i, a la fi, tot el patrimoni de vivències i relacions compartides es dissol.
La solidaritat i la companyia en les dificultats només pot esperar-se en aquest nucli reduït. I encara molt limitada, gairebé forçada, perquè el patrimoni s’organitza en l’àmbit nuclear o individual. Pel demès tot són presses. L’actuació de proximitat es transfereix a l’àmbit neutre, fred, omnipresent, omnipotent i alhora distant de l’estat i la seva maquinària especialitzada. Òbviament molt necessari, però no n’esperis un manyac.
Durant la meva vida havia experimentat talls radicals, canvis d’etapa volguts o inesperats, canvis de món a la recerca de no se sap què. Sempre amb una incomoditat profunda i contradictòria en la civilització.
Passada la cerimònia, ens vam asseure a un bar amb el meu germà Joan, jo em sentia bé físicament. Va ser una estona agradable, un retrobament familiar, un breu aturar-se i recuperar mentre ens fèiem cinc cèntims apressats d’una vida dispersa i d’individualisme radical, però, malgrat tot, atenta al món i a la realitat social.
Dies desprès, mentre esmorzava amb companys i companyes a un bar, va reaparèixer el dolor i vaig prendre consciència que em sentia físicament debilitat. Una sensació estranya, un calfred, un avís clar del cos que envaïa la consciència. Vaig copsar vagament que alguna cosa desconeguda em passava i que m´havia ficat sense remei de peus a la galleda.
Passats un parell de mesos, havia superat el tràngol del final de curs. A l´endemig, vam tenir la notícia que a la dona d’un company del departament, molt estimat, se li havia manifestat un càncer. A començament de curs, el professor de filosofia, una persona afable, optimista i de gran capacitat de reflexió, ens va informar que deixava les classes atès que s´havia de tractar d´un càncer d’estómac.
L´havia conegut com alcalde d’Arenys de Munt quan vaig ser regidor de Sant Iscle de Vallalta. Recordo que vam organitzar una xerrada sobre la felicitat segons la filosofia al casal de la gent gran.
Un dia ens vam veure a l´institut, ja li havien tret bona part de l´estomac i se li estava reproduint la malaltia, Vam comentar sobre medecines alternatives que jo coneixia i que volia provar. Va ser el darrer cop que el vaig veure.
Durant la meva convalescència, vaig accedir al seu web i estava tancat. Vaig fer una cerca i vaig trobar la notícia del seu òbit.
L´any abans, un amic de la infantesa, l’Álvaro, havia patit un ictus del que se’n va sortir afortunadament força bé, tot i que amb alguna seqüela lleu en la part dreta del cos.
La malaltia i la mort havien començat a envoltar-me i finalment em van arreplegar sense miraments.
II
Jo sóc persona introspectiva, poc abans del xut maleït, havia reflexionat sobre la mort. Feia uns anys n’havia escrit un poema: «Enllà de mi la mort». Sentia la por de deixar d’ésser i, al mateix temps, la consideració de la mort m´alleujava. De manera no racional, em va emergir un pensament – La mort és la meva aliada – els ulls em feien pampallugues. Jo mateix era incapaç de comprendre aquest missatge, però la sensació no era de pànic, sortia de mi sense aturador. Tampoc era cap pensament suïcida, jo vull viure, per ara, només que no era la meva enemiga, era la meva aliada.
Fa una trentena d’anys vaig passar un cicle de depressió, una vella coneguda que des dels disset anys, de tant en tant s’acostava o s´esvaïa. Havia maldat per trobar-ne una solució permanent, perquè la depressió és molt dura; t’inhabilita per a la vida, et sembla portar a les espatlles el pes de la història i avances amb cames de plom i el fre de mà posat, t’arrossegues pel mar de la vida com un vaixell embarrancat i, pateixes com un llop malferit de dues potes, i ets més infeliç que madama Butterflay.
Cal un esforç enorme per surar un mínim sobre l´aigua sempre a punt de capbussar-te en el fosc definitivament. Vaig prendre les pastilles receptades per psiquiatres i cercar ajut psicològic en diverses escoles i tècniques, convencional, humanista, conductista, anàlisi transaccional... Fent treballs individuals o en grup.
Vaig fer unes sessions amb una psicòloga força atrevida, que utilitzava l’anàlisi transaccional, aquest considera la interacció entre tres estats del jo, nen, adult i pare (localitzables en tothom a poc que s’hi posi) i alhora la biopsicoenergètica, la qual cerca les estructures individuals consolidades entre les dimensions, físiques, emotives i intel·lectuals. Totes constituïdes sobre una base energètica. Podem dir que l’energia diversament estructurada és la vida i, per tant, l’humà. L’adequada estructuració i fluïdesa dels canals energètics és la salut. Interpreto que la inadequació de l’estructura rígida amb la necessària fluïdesa de l’energia vital; sigui mental, emocional, o física, acaba en que la teva energia enlloc d’expandir-se en l’expressió i l’acció torna contra tu alhora que reforça la teva rigidesa. Un col·lapse existencial duríssim.
Cercant solucions, vaig assistir durant uns dies a una activitat de la comunitat nova era Arco Iris. En deien marató. Desprès vaig saber que la Lluïsa també havia acudit a aquesta activitat, fins i tot havia anat a Lizaso, la seu d’aquest projecte. Durant uns dies et sotmeties a una activitat emocional i físicament molt i molt intensa que certament aconseguia vorejar els teus límits físics i psicològics. La potència d’un grup nombrós generava una voràgine que trencava l’ordre de la normalitat individual i generava catarsis molt potents i alliberadores.
En el meu cas, la resistència natural del meu físic suportava la pressió extrema sense esclatar. Però, afortunadament, el darrer dia, quan tot es suavitzà i cercàvem el contacte amorós des d’una personalitat nova, acomboiats per una música suau, vaig ser posseït per una emoció intensa que esclatava en amor. Un amor que em superava i em posseïa mentre jo queia al terra pres d’un plor dessolat. Mentre tothom s’abraçava en l’esclat d’alegria final, jo jeia al terra posseït per l’amor i la tristesa.
La meva parella de llavors va acudir a recollir-me i em va dir: Ja ho sabia.
Suposo que per l’efecte de l’explosió natural de l’adrenalina, allà en el límit de la capacitat d’alerta, tornaves a la civilització flotant en una altra consciència sense necessitat de cap droga i eres incapaç de tancar-te novament a la gàbia de coloraines de la civilització.
Vaig llegir força sobre la qüestió i vaig acabar com a seguidor gairebé fanàtic d´un psiquiatre austríac, Wilhem Reich i la seva elaboració bioenergètica de la psicologia, un precedent de la biopsicoenergètica. Reich havia fugit als Estats Units arran de l’annexió d´Àustria per l´Alemanya de Hitler. Wilhem. Reich posava com a expressió i condició de la bona salut mental l’orgasme lliure, aquell que permet la plena entrega que és alhora alliberament. La seva teràpia començà essent la detecció dels bloqueigs musculars que manifestaven una rigidesa patològica, els quals eren causa i manifestació de la personalitat neuròtica.
Aprofundint en la seva investigació va estudiar l’energia universal que anomenà orgón, la qual podríem relacionar entenimentadament amb el prana iòguic.
En entendre que la patologia estava vinculada a la manca i poca fluïdesa de la corrent d’orgón en el cos, i de la relació també poc fluida entre el cos i l’energia universal, crea una màquina que l’acumulava i en la qual banyava al pacient en orgón.
Seu darrer invent va ser una màquina que era capaç de concentrar l’aigua atmosfèrica i provocar la pluja.
Relacionada amb la qüestió del desbloqueig muscular va aparèixer una teràpia que havia desenvolupat una mare per resoldre greus problemes morfològics del seu fill. No recordo el nom. Consistia en desfer les malformacions actuant amb les mans sobre el teixit conjuntiu, i, efectivament el treball et deixava nou i lliure en poques sessions. El problema fou que en poc temps tornaves a quedar tan estructurat i bloquejat com abans. No puc dir altra cosa que per a l’objectiu que em proposava fou un fracàs.
No havent trobat encara cap solució definitiva, vaig acudir a un rosacreu que aplicava tècniques d’aquest moviment secular. Utilitzava una semi hipnosi conscient i procurava detectar conflictes ocults, cremar-los i finalment portar-te a un entorn plaent. En el decurs del tractament em va aparèixer insistentment la figura d’un mongol. Era un home molt robust i bel·licós. Mai vaig poder cremar aquesta figura que em va quedar marcada per sempre.
En una sessió va enviar-me el missatge d’abandonar tots els conflictes familiars infantils. L´ordre es va instal·lar com una pressió molesta al cap, com un element estrany perfectament localitzat, desprès feu camí per la clepsa i va acabar espetegant als ulls i el front amb moviments musculars i nerviosos intensos, alhora que s’activava el tercer ull del ioga i el missatge va desaparèixer.
Amb tot, la depressió i l´angoixa ocasional anaven fent el seu curs ara amagat adés present. Si alguna cosa m´havia quedat clara desprès de la recerca, era que jo estava construït de manera molt consistent, això es manifestava tant en el meu cos com en la meva psicologia, no era gens fàcil alleugerir el pòsit interior i aconseguir una interacció més solta entre l´ésser profund i l´entorn. La meva incomoditat en la cultura havia existit sempre i n’era plenament conscient.
En aquesta nova fase depressiva ja havia decidit ajudar-me de fàrmacs, per exemple per dormir, però abordar l´etapa amb els meus instruments personals. Cercava moments d’introspecció en pensaments, emocions, desitjos, i vaig acabar en la filosofia primerenca. Més que un sentit cercava el que les coses són, cosa que n’és el sentit.

Vaig considerar que si la principal por que tenim és la mort, calia aprofundir en aquesta por i no fugir-la. Així, em recordo nits mirant d’experimentar la no existència ni que fos mentalment – No existeixo- em deia, - no existeixo-, aquest pensament era impossible d’assolir, en el punt màxim de contracció, el «no existeixo» rebotava en existència. La ment no podia abastar el no existeixo, del mateix no existir en sortia l´existència i aquell punt màxim de contracció conté potencialment tota l’existència. Ho vaig provar moltes vegades, sempre amb el mateix resultat. Vaig deduir que es pot ser en part contingent, però no deixar d’existir d’alguna manera. Tanmateix aquest era un pensament, una consciència, que no em va transformar pel simple fet de ser-ne conscient, jo era ara i aquí, amb tot l´embalum complex i suportat en la vida i la mort que jo sóc.
Tossut i curiós, amb tot l´après vaig acostar-me als corrents de la nova era, l´hinduisme, el budisme,el ioga, l´esoterisme, la protohistòria, la història sagrada, i, encara que sembli contradictori, la ciència física avançada. I puc dir que no ho és gens de contradictori, al contrari, la concepció social actual no depassa la física de Newton. Va ser una descoberta fascinant, difícilment assolible i incòmoda per a la nostra civilització.
Stephen Hawking i Thomas Hertog han explicat com del Big Bang es generen diversos universos en expansió sempre que el conjunt mantingui els equilibris bàsics de la física. En el Bhagavat Purana, text de la filosofia hindú de fa 1.200 anys, es fa menció repetides vegades d’ innombrables universos: "Existeixen innombrables universos a més d’aquest, i tot i que són d’una magnitud il·limitada, es mouen com àtoms en tu. Per això se’t coneix com il·limitat" (Bhagavata Purana 6.16.37).
Arran del meu simple experiment sobre el ser i el no ser i aquestes lectures vaig elaborar-ne una explicació útil per a mi i sense pretensió que ningú més se la cregui,
En l´experimentació del ioga vaig constatar la duresa i la consistència de la meva estructura corporal. Jo fent ioga era un desastre irremeiable per manca de flexibilitat. Recordo un dia, en una xerrada, que vaig adonar-me’n de fins a quin punt era rígid i em va agafar un calfred - quina feinada - vaig pensar, un munt inabordable.
Vaig abandonar amb la sensació que aquesta limitació era un condicionant bàsic de la meva vida i de la meva personalitat, però que, malgrat tot, en aquella duresa de la meva matèria, s´amagava un camí llarg que consistia en anar descobrint i manifestant l´ocult de mi mateix i que aquesta experiència era la vida mateixa.

III
En aquesta etapa de recerca hi vaig incloure l’alliberament del sexe. Ja hem vist i és prou sabut des de Freud la influència d’aquest en la conformació del caràcter i també en les patologies mentals. Tot i que Freud només obre la porta i hi ha multitud de treballs més avançats posteriors, algun ja esmentat.
Tot i que el sexe sempre havia estat present en el meu ser, des de tendre infant, com en tothom, puc assenyalar els meus quinze anys com els de la plena manifestació de l’empenta adolescent. Crec que l’activació de les hormones impacta òbviament en l’àmbit del desig, però la nostra estructura psicofísica, i afegiria transcendent, també és completament remoguda i activada.
Per a la investigació directa del sexe vaig acudir a un centre de psicologia humanista que en feia uns cursos. Vam experimentar els diversos tipus de tacte, d’atracció sexual, d’atracció amorosa, res estava prohibit. El bloqueig sexual pel que fa a l’alliberament de l’orgasme era més habitual entre les dones que entre els homes, cosa que he pogut constatar en les relacions amb les dones.
Pel que fa a la relació física amb els homes la veritat és que l’excitació sexual no tenia parell a la que sentia amb les dones, no hi havia cap dubte. Quan dic això no faig cap valoració, és simplement la meva condició, que no és única. Però en una relació amb un home primet i no gaire corpulent, vaig experimentar un amor intens, va ser mutu, i era indiscutible que l’amor fluïa càlidament.
Jo puc sentir afinitat, amor, admiració... Per un home, també puc considerar-lo més o menys atractiu, però en la clau de volta del desig la meva orientació és diàfana. Quan dic això no faig cap valoració, és simplement la meva condició, que no és única.
IV
El conjunt de dimensions conviuen en l’humà estan extraordinàriament reflectides en el budisme i l’hinduisme en el seu estudi dels xacres, centenars. Completada amb el seu anàlisi de l’humà vinculat al cosmos, en considerar-lo el que és, part d’aquest.
Per a l’exposició, resumiré la meva manera d’entendre-ho a efectes pràctics: Vincle amb la dimensió còsmica, coroneta; Intuïció, saber més enllà dels sentits i raó, tercer ull; expressió, gola; amor, cor; passió i impuls d’acció, baix ventre; desig, entrega total, sexe.
I ho exposo per tal de comprendre les meves relacions i l’evolució d’aquestes.
Òbviament, en la meva adolescència tot això es presentava en un garbuix indefinit que, en el meu cas, hi predominaven amor i sexe.
VI
El darrer dia de juny, l´equip directiu va muntar una festa força animada amb presència de gairebé tot el professorat. Encara vaig tenir ànims per fer alguna ballaruga. Atès que la cama dreta no em servava, em suportava en la cama esquerra i sobre ella anava girant amb lleus impulsos de la dreta adolorida. A l´hora dels acomiadaments, la cap d´estudis em va demanar si encara passaria per allà algun dia, li vaig dir que no. L´endemà mateix ens traslladàvem a Ulldecona amb la Lluïsa, desprès d’un llarg procés de pujades i baixades que vam portar a terme completament sols amb algun ajut ocasional. Una de les darreres baixades que volíem fer de nit, la vam haver de posposar perquè el dolor em superava. Recordo estar sopant en un bar d’Arenys de Munt i haver de sortir per intentar distreure el dolor amb el moviment. Cosa impossible.
Com més passava el temps més difícil se´m feia traginar trastos o simples llibres o papers. No era només el dolor, també em debilitava. El pes del trasllat el va haver d’assumir la Lluïsa, estant com estava afeblida pel tractament de la SIDA.
L´endemà vam descarregar i fer una primera instal·lació d’embalums, estris i mobles i al dia següent ens vam presentar a l´hospital de Tortosa.
Anteriorment havia fet algunes visites d’urgències a l´hospital comarcal del Maresme, no vam acabar d’esbrinar res, em feien radiografies i em donaven calmants, però no vam aconseguir un diagnòstic clar. Recordo un metge que va sospitar de segur la possibilitat del càncer: M´estava a la llitera del box esperant les radiografies i vaig sortir ranquejant a buscar la Lluïsa; el metge em va mirar com dient-me: on vas i què fas? Però no va acabar de treure l´aigua clara del meu mal. M’havien donat hora per fer una ressonància al setembre. Passats dos mesos de l´accident jo sabia que no era només un problema traumatològic; cert que quan vaig fer el xut vaig notar com el cap del fèmur es movia sense arribar a sortir, però el dolor es generalitzava i ja no podia definir-ne una localització exacta. Vaig pensar en l´obstrucció de l´aorta que havia patit el meu pare, també amb forts dolors a la cama, i, a més, en el càncer.
Mentre esperàvem, el dolor es començava a fer insuportable. La doctora de rebuda ens va fer passar, jo la vaig posar en antecedents i per acabar li vaig dir amb convicció – Crec que tinc una cosa greu. M´entens, oi?.
Em va fer una observació acurada i em feu injectar un calmant. Una altra estona a la sala d’espera i nova visita juntament amb un traumatòleg. Van decidir dues sessions de radiografies i, a la fi, detectaren unes ombres sospitoses al fèmur. És clar que el doctor no m´ho va voler confirmar encara. Però jo ja ho tenia clar.
L´impacte de la notícia em va fer assumir la contingència, el que més em dolia era no poder acompanyar la Lluïsa, tenia la necessitat instintiva de protegir-la i besllumava la incapacitat de fer-ho. Durant un parell o tres de dies em vaig enfonsar emocionalment, no sortia gaire del llit i una nit em vaig posar a plorar amb ella força estona.
Amb tot, mentre s´aclaria tot l´abast de la malaltia, m´esforçava en recórrer el territori acabat d’estrenar amb el meu vell Mitsubishi . Un dia vaig intentar penetrar els Ports pels rodals de la Sénia i vaig trobar un camí de muntanya assequible. Desprès vaig saber que era un lligallo, un camí de transhumància de bestiar que passava a la vora de l’indret dels Tres Castells, tres ressalts rocallosos espectaculars. Vaig endegar l´ascens. A mida que avançava s’anava estrenyent i tornava un pedregar cantellut. Va arribar un punt en què l´estretor del camí abandonat em va fer aturar, el corriol avançava per la vora dels Tres Castells. Un centenar de metres endavant, el camí feia una corba i es perdia de vista. Quan vaig saltar del cotxe vaig veure que en un vessant més suau que havia deixat enrere s´estava observant-me un pastor amb el ramat. Els vaig fer una foto amb el mòbil.
No volia avançar més amb el cotxe fins avaluar que hi havia més enllà de la corba, atès que no tenia més remei que anar marxa enrere si volia recular i això implicava un cert perill. Vaig començar a caminar amb el meu dolor i la meva coixesa. Quan vaig arribar a la corba vaig veure que el camí no millorava i el territori es podia fer encara més hostil. Vaig anar reculant i quan vaig arribar a l´altura del pastor, que no m'havia perdut de vista, ens vam saludar.
Aquesta petita aventura de quan encara mantenia l’ànim i la força, contrasta amb una altra pels vorals d’Ulldecona poc temps desprès: Camps i camí planer, al costat d’un tractor em vaig aturar per passejar amb la gossa. De cop i volta vaig sentir una por que es va convertir en pànic davant del tractor aturat, com si fos un monstre ancestral. Em vaig sentir incapaç, sense forces per seguir endavant; vaig deixar córrer a la gossa i vam tornar a casa. Havia caigut.
IV
Arran de les radiografies, l´hospital creà un equip responsable del meu seguiment; medecina interna, traumatòleg i oncòloga. Van decidir una primera actuació que seria inserir un clau al fèmur atès que el tenia buit i perillava de trencar-se.
El traumatòleg m´havia posat en la llista d’espera com a preferent, però estàvem al juliol i em van donar dia per al novembre. Els dolors continuaven i vam decidir amb la Lluïsa trucar a la metgessa de medicina interna. Ens va rebre aviat i, vista la situació, em va dir - ets massa jove per anar coix- vaig agrair l´atribut de jove i hi vaig estar totalment d’acord. Em va fer ingressar per fer una prospecció completa del meu estat amb la coordinació d’una oncòloga. Entre les moltes proves, un dia em van enviar en ambulància a l´hospital de Tarragona per fer-me una gammagrafia. Vaig sentir amb claredat com els raigs penetraven com una força densa i estimulaven les zones malaltes del meu cos, el dolor va ser considerable i molt ben localitzat. Van ser dues sessions, a l´endemig vaig sortir a fer una cigarreta, sí, encara m´atrevia, i em vaig marejar com mai. Mig de canto, vaig entrar entre els retrets de la infermera, i em van allitar. En tornar a Tortosa, la metgessa em va veure la cara i em va preguntar com havia anat – no gaire bé – li vaig dir – . T´han fet mal. afirmà i sí, m’havien fet mal.
Un dia es va presentar l´uròleg, i em va informar que el tractament era hormonal i afectava la capacitat sexual, no va ser pas una bona notícia, però, vistos els meus antecedents, el metge em va posar entre l´espasa que era una injecció activa durant mesos, acompanyada de la paret d’unes pastilles. Amb tres injeccions, quedes definitivament castrat.
Durant les nits llargues d’hospital em dedicava a intentar avaluar l´estat del meu cos i el que se´m feia més impressionant era notar com si el fèmur sortís de lloc, es despengés i la cama em caigués cap a un costat. Preocupat vaig demanar la visita del traumatòleg. En van venir dos el mateix matí i vaig procurar explicar les meves sensacions. El cap va respondre amb certa duresa – Tens un càncer greu, el fèmur està molt malmès i t’haurem de posar un clau perquè es pot trencar en qualsevol moment. Si no fas el que et diuen estàs en perill, has de fer la teràpia hormonal. Fote’t.
El diagnòstic global era càncer de pròstata, metàstasi al fèmur i possiblement a les lumbars. Arran de la informació vaig començar a fer un tractament intensiu amb un producte oxidant de medicina alternativa pel meu compte i sistemàticament, també vaig buscar ajuda addicional en un metge de medicina integrativa d’un centre de Tortosa, el qual vaig saber que també és metge de l´hospital. Va ser ell qui va determinar el tipus de limfoma que patia.
L´oncòloga tenia pressa per començar el tractament, em va receptar els medicaments complementaris a la quimioteràpia, entre ells corticoides. Els corticoides em van produir una reacció espectacular, jo encara tenia força i la voluntat de viure va contribuir a instal·lar-me en un estat hiperactiu. Vaig passar dies i dies sense dormir ni tenir-ne ganes. Em dedicava a anar comprant per internet estris i materials per al taller que volia muntar a un garatge magatzem que teníem a casa, força gran. Allò per a mi no era només una il·lusió, era una manera d’agafar-me a la vida.
Jo encara anava coix arran de l´operació de fèmur mentre la Lluïsa provava d’organitzar el magatzem, tanmateix no estava gens interessada en el meu projecte, de manera que efectivament organitzava, però desprès no em sabia dir on eren les coses perquè senzillament les desconeixia.
Un dia em va pujar l´adrenalina com mai i se´m va desencadenar una esbroncada descomunal, forassenyada. Ella em va agafar por, no se´m volia acostar i volia marxar de casa. A més, estava profundament ofesa, sempre ha estat molt reivindicativa i els retrets se´m feien insuportables.
Jo no sabia bé quina actitud prendre, crec que no vaig fer cap súplica, tot i que si que em sembla recordar que vaig prometre no tornar-hi. Era conscient que el meu comportament no era ni normal ni correcte i ella em tenia realment por; això sí que em dolia. Estava disposat a acceptar que marxés com amenaçava si no volia quedar-se. Per sort, els metges li van dir que era habitual en el tractament, la hiperactivitat havia esdevingut un brot psicòtic.
El metge de medicina integrativa quan va avaluar els resultats de la gammagrafia, un TAC i una analítica, ens va fer notar que l´activitat del tumor de la pròstata era molt limitat, i que no explicava la severitat dels efectes. Jo havia notat ja una reducció considerable dels dolors arran del tractament amb l´oxidant, però hi havia alguna cosa que no s´acabava de resoldre. El metge em va aconsellar una anàlisi més específica, un PET. Li vam demanar a l´oncòloga i hi va accedir. Fa uns anys per fer el PET havies d’anar a Bellvitge, ara també es fa a l’hospital Sant Joan de Reus.
Vam anar amb la Lluïsa a Barcelona i vam dormir a casa la seva mare. Bellvitge no es precisament agradable, però si eficaç. Arran del PET vam descobrir un nou càncer, sobrevingut inesperadament o no detectat anteriorment, un limfoma, càncer del sistema limfàtic, prou estès. Aquest càncer ataca, les defenses i els òrgans. Per sort el tractament de quimioteràpia sol ser molt eficaç.
La intervenció de la coordinadora de medicina interna va avançar l´operació urgent del fèmur a l’agost i va demanar un raspat de matèria orgànica per avaluar la metàstasi.
A la sala d’espera d’operacions de l´hospital Verge de la Cinta jo estava força animat, passejava amunt i avall, i no parava de xerrar. Em van posar la pidoral i la part inferior del cos va quedar totalment insensible, era com un bloc de marbre inamovible.
Escoltava el soroll dels mecanismes i la serra sense tenir cap sensació, com si estès en un taller mecànic eficaç i sofisticat. Reparada l´emergència em van portar a l´habitació. En pocs dies vaig tornar a casa. Em movia amb carosses i seguia els meus preparatius per a la vida lliure. Ja no tenia dolors de càncer, però si els pertinents a l´operació.
Mentre es determinava com s´havia de continuar el tractament del quadre clínic, prou complicat, va aparèixer un nou embolic: Em van donar cita a l´hospital de Jesús de Tortosa i em van proposar fer unes sessions de radioteràpia suau. Tot i que en el raspat de l´operació no havia aparegut cap rastre de càncer, consideraven necessari fer el tractament per seguretat. Cosa que va començar ben aviat. un parell d’infermeres em situaven dins la màquina i aquesta anava maniobrant sense gaire sorollam. El tractament em va semblar força còmode,fins i tot innocu, però no era així. Mesos desprès, en un ingrès, m´aparegué una incontinència urinària com a conseqüència de les sessions, , no controlava l’esfínter i havia d’anar amb bolquers. Encara els tinc receptats, però unes pastilles permeten controlar la bufeta hiperactiva.
VI
En un segon PET s´observava un avenç accelerat del limfoma que afectava nombrosos ganglis d’arreu, especialment massiva a la zona dels engonals, i afectava òrgans vitals com la melsa, el fetge i els pulmons.
Es va reunir un comitè mèdic de tumors per determinar l´ordre d’actuació mèdica i va dictaminar que era prioritari el tractament amb quimioteràpia del limfoma. L´hematòloga em va dir -m´has de donar permís perquè sinó això se t’endurà pel davant-. Què li has de dir?
La sessió més dolorosa per avaluar l´abast de la malaltia va ser una punció per extraure líquid raquidi. La intenció era fer-ho sense anestèsia local, però no hi havia manera que el líquid brollés. Vaig arribar a pensar que ja no en tenia. Desprès d’uns quants intents em van posar anestèsia i potser al desè aconseguiren extraure’n una minúcia. Amb tot vaig aguantar estoicament.
La bona notícia fou que el líquid no presentava cèl·lules cancerígenes, cosa que hagués agreujat molt possibles seqüeles.
Em van ingressar un dia sencer per fer-me la primera sessió de quimioteràpia. Vaig passar moltes hores rebent unes quantes bosses de gota a gota sense notar gaires efectes i l´endemà vam tornar a casa.
A mida que passaven els dies, ara sí que m´anava debilitant, em queia el cabell i, el pitjor, m’agafaven uns mareigs molt potents i sobtats que començaven amb una intensa angoixa al baix ventre que es disparava cos amunt fins a espetegar al bell mig del cap. Llavors perdia tota la força i queia angoixat i tremolant. Passaven hores fins a recuperar-me.
Vaig caure unes cinc o sis vegades, La primera enmig d’una fira a Alcalà de Xivert. Després de fer un vermut i mentre la Lluïsa comprava unes coques en una parada, em va agafar l´atac i vaig caure de cul arrossegant lentament l´esquena per la paret. Instintivament em vaig estirar i immediatament vaig rebre l´ajut de la gent. La Lluïsa estava espantada, per sort van aparèixer una infermera i una metgessa que em va aconsellar i acompanyar. Tot seguit, demanaren una ambulància i vam anar a parar primer al CAP del poble i desprès a l´hospital de Vinaròs. Allà la metgessa em va detectar anèmia.
Si fins llavors encara havia mantingut una certa empenta per mantenir la normalitat, se´m va fer cada vegada més evident que entre una cosa i l´altra i embolica que fa fort, estava molt malalt.
Aquells superatacs d’angoixa són de les coses pitjors que he passat en ma vida. El neguit era inenarrable, sortia de l´entranya més profunda com si hagués estat allà instal·lat esperant del moment per manifestar-se. Perdia tota la força, tot el cos em tremolava, la respiració entretallada, la impotència i desconcert més absoluts. La Lluïsa no podia aixecar-me, i, una nit arran d’un atac d’aquests, va trucar l´ambulància que em va entrar a l´hospital per urgències. Allà hi havia una noia amb una tos molt profunda i bronca. Vam esperar força estona i jo m´havia anat refent de mica en mica. La petita sala d’espera era escassa per al nombre de malalts.
A la fi, m’allitaren en un box i va venir un metge que em va auscultar. Em feu força preguntes amb atenció, es veu que tenia febre. Va decidir que passés la nit allà. L´endemà va tornar a venir. Em va sorprendre una mica l´atenció que mostrava. Vaig passar el matí al box i a la tarda em van ingressar en planta. Era la tercera vegada que entrava amb febre a l´hospital.
Radiografies, analítiques i , a més, un suport d’oxigen per via nassal. Jo estava tranquil i còmode, si fa no fa menjava , només que aquella pròtesi nassal em molestava una mica. Tranquil i còmode mentre em moria dolçament.
La realitat era que estava molt baix de defenses i tenia una pneumònia. Segons m´explicà la Lluïsa, per fi em van començar a medicar per refer el sistema immune. Jo no era conscient de res, allà estava, una altra vegada deixant-me fer, com si l´hospital fos una segona casa.
Un dia qualsevol em van venir a buscar i em van entrar a l´UCI. Jo no entenia perquè, tan tranquil com estava. No sé si ni tan sols sabia que tenia la pneumònia, crec que no. A l´UCI seguia amb el suport d’oxigen i molt controlat. L ´equip mèdic i d’infermeres havia canviat, la Lluïsa no podia estar-se gaires hores i jo em preguntava que era tot allò.
Un bon matí m´ho van explicar. Segons em va comentar posteriorment la Lluïsa, venint a la visita va trobar-se un cercle de metges davant un ordinador. Estaven seguint el meu cas força preocupats i una metgessa va decidir fer una aposta desesperada. Una metgessa bruna molt decidida, se´m va presentar i, amb una veu profunda i en to molt suau, em va dir: M´has de donar permís per adormir-te i intubar-te perquè el teu cos pugui dedicar-se només a enfrontar la malaltia. Però pot ser que no et desperti´s. No et preocupis que jo estaré amb tu.
Li vaig preguntar: I si no, què?. -Llavors com fins ara- em va dir.
Estava força clar i vaig dir que sí. El romanço amb la mort, dur, començava.
Aquella nit m´ho vaig prendre amb calma, reconec que tenia una estranya confiança i suposo que el meu cos no donava prou com per posar-se nerviós ni manifestar gaire por. Tampoc em vaig fer cap pregunta transcendent, potser perquè si alguna concepció tinc de déu aquesta no és altra que l’univers del que formo part. Aquesta convicció tan elemental no em situa ni abaix ni a dalt, m’insereix en un esdevenir en el qual tinc una certa capacitat d’elecció i d’acció, però també em condicionen un munt de circumstàncies, començant per les del meu temps històric.
Aquesta actitud té la dura contrapartida que deixa la meva consciència nua, sola i desproveïda de guies acabades sobre el bo i el dolent, el procedent i l´improcedent com poden ser les religions i les cultures. La reflexió final és: jo sóc només el meu cos biològic? Les meves sensacions, emocions, sentiments, són només expressió del meu cos biològic, jo crec que no. La biologia em diria que, a tot cas, son expressió de dinàmiques químiques i elèctriques de la meva biologia. Jo crec que això és així tant com que el meu cos és experiència energètica conscient que em vincula al micro i macro univers. Cosa que no penso explicar ni discutir perquè cadascú escull el seu punt de vista. Tanmateix diré, sense cap pretensió, que la física avançada obre espais d’interpretació que poden ajudar a trencar dogmes arrelats, a condició de no considerar-los només ciència i mecànica, sinó consciència en acció.
La infermera em tractava amb delicadesa alhora que em donava confiança i m´animava. Al comiat de la consciència hi eren la Lluïsa i la seva germana, un dels meus germans i la seva dona, la meva germana, l´altre germà vivia a Granada i no va poder venir. La meva germana va arribar que ja m’havien posat la injecció i anava perdent el món de vista mentre ella m´anava dient: Torna...Torna.
Tot em succeí amb una estranya serenitat. L´efecte de la sedació fou molt ràpid. A partir de llavors, res, la inexistència.
Hi ha explicades força experiències del més enllà de la mort, jo no en puc explicar cap. És clar que no vaig arribar a morir. Intubat i amb respiració artificial, vivia vegetatiu en un espai estantís de l’existència, totalment inconscient...
VII
En algun moment entre la fosca vaig percebre llunyanament la presència de la Lluïsa i immediatament vaig aixecar el braç dret amb el puny tancat, signe de victòria, i vaig tornar al no res...
Un matí em vaig despertar, estava sol, un dia més a l´hospital. Poc desprès vaig recordar de què havia despertat. - Hòstia, que bé, m´he despertat!- Em vaig dir. Em sembla recordar una certa sensació de gana, però no ho puc assegurar.
Passada una estona va aparèixer l´infermera, crec que estava contenta; em va treure els atuells mèdics que encara duia posats. Crec que poc desprès entrà la doctora de guàrdia i tot va tornar a la normalitat.
Quan va tenir permís entrà la Lluïsa molt contenta. Em va explicar com m´havia cuidat amb rituals i carícies que m´ajudessin al contacte i al retorn. No puc dir que ho recordi, però segur que em van ajudar a seguir en aquest món.
El retorn desprès de la total anestèsia va ser el pitjor de l’experiència. El meu cervell, no processava amb normalitat la realitat circumdant, estava com posseït per un món que no en puc dir altra cosa que de somni, en el qual les experiències tenien la qualitat de símbols autònoms que s’apropiaven completament de la meva consciència i s’acomodaven amb dificultat a la meva realitat física circumdant.
M’ estava sol en una habitació i només la presència de la Lluïsa m’ asserenava i m’arrelava novament a la consciència lúcida i desperta habitual.
La desgràcia, com una traïció del destí, va voler que la Lluïsa també emmalaltís en aquell moment. Va quedar ingressada al mateix hospital, però amb la prohibició de visitar-me. Durant el dia mantenia una relació prou lúcida amb l’ entorn. Però, en arribar la nit, vivia una realitat de ficció totalment alienada.
Tenia somnis lúcids que recordo fragmentàriament com a realitat paral·lela completament vívida, tan, que jo la donava com a realitat viscuda tot i la normalització que permetia la llum del dia.
La desaparició de la Lluïsa em va deixar impotent i incapaç de resituar-me en la consciència lúcida habitual i abandonat a un inconscient revoltat. Durant el dia mantenia una relació prou lúcida amb l’entorn, però en arribar la nit em submergia en la realitat paral·lela de l’inconscient, per a mi completament perceptible i real.
Una de les al·lucinacions repetitives era la d’una platja del nord d’europea amb algues grosses i abundoses, alguns túmuls fets amb troncs i algues vorejaven la platja. Grups nombrosos i formats de soldats amb uniformes color verd fosc i marronós avançaven amb ulls molt oberts i brillants mirant a l’infinit i ignorant-me completament. La meva impressió és que eren soldats de la primera guerra mundial. Soldats morts camí d’algun lloc que desconeixia. Aquesta imatge es va repetir força vegades. Els soldats m’ignoraven completament, entenc que molt arran de la mort aquesta passava de llarg.
Desprès les instal·lacions de l’hospital se’m presentaven com un petit poble. En una habitació s’ajuntaven unes noies que cantaven la cançó del segle XX, recollint en ella l’esperit de tot el que el segle havia de ser. Era un grup reduït i amb una gran comunió, alegria i harmonia. Un ambient molt femení.
Atès el que fou el segle XX, sembla difícil considerar-lo tan alegrement, però, semblava que elles seguien un fil profund i hi veien més enllà del que una vigília habitual pot avaluar. Jo no tenia accés al seu món. Per desgràcia aquell món tan acollidor, entenimentat i compartit només era seu, jo només podia veure’l des de fora. L’únic que se’m permetia. En cap cas, em vaig atrevir a interrompre’l.
VIII
La Lluïsa va desaparèixer de cop i volta per al meu total desconcert i desesperació. Desprès vaig saber que tenia una pneumònia i una baixada de defenses i s’estava a casa a trenta-vuit i mig de febre. Quan em van ingressar a l’UCI, la Lluïsa es va quedar el meu mòbil, per tant jo estava absolutament incomunicat i perdut en les cabòries de l’oneig que juga entre el conscient i l’inconscient.
La doctora que em portava venia bastant de tant en tant per veure com estava. Era un moment per reposar del desconcert. Suposo que fou ella que em va enviar un psiquiatra, l’anàlisi de la meva situació era fàcil, però que algú la reconegui i l’aculli i et plantegi que sí, que hi ha sortida, és un bàlsam excepcional.
Pocs dies desprès aparegueren dues amigues de la Lluïsa, educadores dels temps en què treballava a l’escola bressol. Havien vingut de Barcelona per veure-la. Foren i són un grup molt unit que tot i el pas d’una trentena d’anys mantenen la relació i la solidaritat.
Vaig sentir un gran alleujament i no vaig poder evitar emocionar-me, em queien lentament les llàgrimes galtes avall.
Si més no, s’aclaria aquella situació incomprensible. Es van estar una estona, crec que també em van portar alguna cosa de menjar i també el mòbil.
L’endemà vaig intentar posar el mòbil operatiu. Totalment incapaç, no recordava la clau ni sabia on posar-la. El mòbil es bloquejà.
Afortunadament la Lluïsa havia demanat auxili al meu germà Joan que va venir des de Terrassa.
Se les va empescar per localitzar el PUC del mòbil i el va posar operatiu. Com que jo anava coix, va localitzar una cadira de rodes i li va demanar a la infermera de planta, i així vaig poder fer un tomb pel petit món dels passadissos, el qual feia dies que no veia entotsolat en la meva habitació. La cadira de rodes em va durar exactament un dia, l’endemà van venir a reclamar-la. N’hi havia una per planta.
El Joan va marxar abans de dinar i potser una hora o hora i mitja desprès va aparèixer amb unes revistes per distreure’m, poc desprès va marxar.
La visita i l’operativitat del mòbil em van reconciliar molt amb la vigília i la relació normalitzada amb l’entorn i la Lluïsa.
X
Algun dia desprès va reaparèixer la Lluïsa, em feia visites ràpides i em parlava de la porta porta estant, una nova incògnita que no tenia solució en aquell món de rareses.
Crec que van passar dies sense que ningú m’informés què passava. Ella tampoc. A la fi, una infermera molt acollidora em va explicar que estava ingressada, sense especificar-me perquè.
Aquesta precària reconciliació amb la normalitat no era suficient com perquè deixés de sentir-me sòl i abandonat. En algun somni nocturn, molt lúcid, em veia com un rodamon en algun racó fred de la nit. Llavors arribaven uns homes, que suposava dels serveis socials, els quals em portaven a aquella habitació solitària on m’estava. Val a dir que preferia estar sol que acompanyat, perquè entenia que la meva dèria era intransmissible.
Una nit vaig decidir anar a buscar a la Lluïsa habitació per habitació, treia el nas a poc a poc i el cert és que amb la llum del passadís endevinava ben poca cosa. Esperava que potser també trobaria l’habitació de les noies del cant del segle XX. M’hagués encantat, però em vaig trobar una infermera fent unes cures, la qual ràpidament em va fer fóra i em tornà l’habitació. Un fracàs.
El dia era un cert repòs de la constant intromissió de l’inconscient durant la nit. En aquella habitació de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa tenia una vista molt extensa del Baix Ebre i el Montsià, la qual tancava el mur dels Ports. Veia l’evolució de la llum sobre muntanyes, poblets i cases o masos aïllats, però Tortosa i l’Ebre em quedaven fóra de l’abast.
Somniava que allà, molt al lluny, darrera els munts que veia més al sud, la serra de Montsià, estava casa nostra i allà em trobava amb la Lluïsa.
Un matí em van aixecar i em van baixar per l’ascensor per fer-me una radiografia.
Pocs dies després se’m va presentar un senyor amb una cinta mètrica, el qual amb molta traça em va prendre mesures del tors, desprès em va dir que d’aquí a uns dies tornaria.
Jo m’aixecava de tant en tant i en caminar sentia una estranya sensació de buit en la zona lumbar.
Tenia prohibit sortir de l’habitació, però ara també em van prohibir aixecar-me.
No recordo com i quan ho vaig saber, però algú em va explicar que tenia les vèrtebres lumbars malmeses, i que hauria de fer rehabilitació.
Un matí aparegué aquell home que m’havia pres mides del tronc. Portava una cotilla ortopèdica que havia de portar a causa de les lesions vertebrals. Em sostenia dorsals i lumbars de manera bastant incòmoda.
Cada matí venia una gent jove, ara un noi, ara una noia. Em feien fer exercicis de rehabilitació i una passejada pels passadissos suportat en una cadira de rodes. S’agraïa el seu tracte eixerit i, ateses les circumstàncies, la passejada era com sortir al carrer desprès d’una clausura.
Vaig reflexionar en l’amabilitat d’aquell jovent, i, estava clar, havien d’esperonar un vell decrèpit pelat d’arreu i fet pell i ossos. Ves quina fila la meva. Agraït malgrat tot.
Els somnis lúcids seguien manifestant una realitat paral·lela. El segle XX primerenc se’m manifestava en blanc i negre i jo el veia com flotant a força altura. Allà abaix es veia un raval de cases populars d’una ciutat industrial, en rebia sensació d’insalubritat. Allà pul·lulava una gran munió d’homes, tots amb vestit fosc i amb barret. No eren obrers, eren menestrals o burgesos en plena i imparable activitat, em sorprenia l’absència de dones, se suposa que tancades a casa, però òbviament, la realitat no arribava a aquest extrem. Suposo que el meu inconscient manifestava la posició de submissió que patien en la societat patriarcal burgesa de la propietat, la competència i l’herència.
XI
No sempre en el passat havia estat així, en la Barcelona de la societat estamental del 1789 es produí una revolta popular per la baixada de qualitat i la pujada de preu del pa, i també la manca de queviures bàsics. En la societat estamental, el poder absolut es compensava amb la vetlla efectiva pel benestar del poble, especialment per assegurar l’accés a l’aliment popular bàsic i símbol immemorial d’aquesta entesa, el pa.
El rebombori fou iniciat per les dones i seguida pels homes. S’arribà a diversos enfrontaments amb l’exèrcit, la repressió comandada primer pel Compte de l’Asalto i desprès i més despiadadament pel Comte de Lacy, el qual va desdir els acords establerts amb els sollevats. El vint-i-set de maig penjaren de la forca a la dona que havia estat capitost del rebombori, Josepha Vilaret, La negreta, juntament amb cinc homes. Aquell dia la ciutat de Barcelona era buida com a protesta silenciosa per les execucions. Fins i tot el baró de Maldà, membre de la petita noblesa de la ciutat i cronista voluntari de Barcelona amb un diari que abasta del 1.769 al 1819, considerava el càstig excessiu i també sortí de la ciutat amb els seus tres fills. El baró, Rafael d’Amat i de Cortada, era un noble arrelat al vell ordre, i aquest exigia lleialtat mútua entre poble, noblesa i el rei, especialment pel que fa a les condicions de vida. Els rebomboris pels aliments eren una forma gairebé normalitzada de reclamació popular, ja des de l’edat mitjana és tingué molta cura sobre l’abastiment del pa a Barcelona. Les experiències de revoltes i guerres sagnants amb resultats catastròfics en la història del país havien generat un cos, escrit i fàctic, expressió del pacte social de l’antic ordre.
El baró de Maldà comenta en el seu diari que la Negreta fou enterrada amb hàbits de monja al fossar de la Catedral gràcies a una aristòcrata pietosa. Els cinc homes foren exposats esquarterats als carners de Creu Coberta i la Trinitat fins que van ser portats al cementiri de la Platja.
Aquest rebombori es pot considerar un precedent de la revolta parisenca que per motius semblants als de Barcelona acabà amb la presa de la Bastilla el catorze de juliol de 1789. En el cas de París, l’existència d’una burgesia forta a la ciutat i també a la Gironda amb centre a Bordeus, que tenia objectius polítics clars, permeté una aliança popular entre proletariat i burgesia en el període revolucionari que acabà amb l’ordre aristocràtic estamental. A partir d’aquí s’imposà l’ordre burgès, amb el sotmetiment del proletariat en el marc d’una democràcia limitada per als més rics, la qual surà precàriament en diverses formes de govern com l’imperi de Napoleó i les monarquies constitucionals, Entretant el capital es concentrava
És bo recordar que els girondins, d’allò que en maldiem províncies, tenien un projecte federalitzant per a l’estat republicà. Guanyaren els jacobins centralistes tot utilitzant el terror, decapitacions per imposar la confusió entre igualtat i uniformitat. Des de llavors impera el centralisme uniformista.
Desprès de la fita, duraren poc els jacobins que també passaren per la guillotina, però la fita quedà.
Amb el cop d’estat militar de Napoleó, la revolució burgesa acabà en imperi, a més imperialista, i vençut l’imperi, amb reis útils a l’expansió dels negocis, mentre el capital es concentrava, i democràcia formal per als que disposaven de prou recursos.
Què en va treure el proletariat d’aquesta revolució? No gaire res en principi. Hagué d’esperar l’acceleració de l’expansió econòmica, a costa d’enormes sacrificis i misèria inicial, poc a poc li anà degotant benestar. Amb la presa de consciència que era un factor del tot necessari i organitzat podia fer força, aconseguí una certa redistribució, cosa que accelerà el cercle d’expansió capitalista.
La burgesia Barcelonina creixia en el marc d’una liberalització econòmica impulsada des de la monarquia borbònica que segui el model francès. En part per necessitats de finançament de les guerres per l’hegemonia en el tauler europeu i americà, de manera que la propietat aristocràtica i eclesial de la terra, també les terres i bens comunals i els monopolis de producció i comercialització ostentats pels gremis, passen a ser objecte de lliure comerç.
L’antiga aristocràcia i nova burgesia participen en el procès d’apropiació i comercialització capitalista impulsat des de dalt.
La burgesia compartia el progrès econòmic capitalista amb l’aristocràcia que s’adaptava als nous temps. Així doncs, prosperava amb comoditat en un marc polític que li controlava el proletariat i no li calia una presa directa del poder.
El canvi de model es manifesta en la reacció del poder al rebombori. El Compte de l’Asalto utilitzà l’exèrcit per controlar el rebombori, però dialogà i s’avingué a pactes. Això no degué agradar a Madrid, que envià al Compte de Lacy per tallar la revolta de socarrel.
Cap pacte i repressió dura; el poble menut esdevenia proletariat amb el qual la monarquia no tenia cap pacte, i s’havia de sotmetre, com un factor econòmic més, sotmès a lliure canvi.
El baró de Maldà era un home de l’antic règim, i com a tal sortí de Barcelona.
XI
L’acceleració en aquell raval en blanc i negre era un espectacle gairebé inversemblant, però la meva sensació era que hi havia un conflicte latent darrera la hiperactivitat. Potser una guerra. La guerra europea o primera mundial. Aquella dels soldats que avançaven per la platja del més enllà i que, per sort, m’ignoraven.
Durant el dia cavil·lava la manera de fugir de l’hospital per anar-me’n a casa. No tenia cap vestit per posar-me, només tenia una camisola d’hospital oberta pel darrera i uns esclops per caminar, no tenia diners i sí que tenia el carnet d’identitat. No veia la manera de fugir. La meva presència em delataria només sortir al carrer. Pensava que, potser, si podia agafar un taxi abans no m’aturessin podria escapar. M’imaginava de nit avançant pel voral de la carretera am l’uniforme hospitalari, fins que uns policies en moto m’aturaven.
Tot i les desastroses expectatives vaig fer un altre intent de fugida provant de sortir per la porta de la planta que donava accés a l’escala d’emergència, situada a l’exterior de l’edifici. Intent novament frustrat, però no recordo si perquè vaig ser aturat o perquè vaig trobar la porta tancada. El més probable.
No sé si va ser arran d’aquest intent o a la meva insistència en aixecar-me que una infermera acabà lligant-me al llit.
Vaig avaluar què podia fer i de què disposava per deslligar-me. Vaig agafar el carnet d’identitat i amb la vora plàstica anava fregant el cordill. No sé quant de temps vaig estar fins a deslligar-me, però ho vaig aconseguir.
Per tal de no cansar-vos us faré cinc cèntims apressats de la meva vida paral·lela del somni d’aquelles setmanes, una font inesgotable de vívides i intenses experiències que, tot i el temps passat, recordo amb més claredat que les proveïdes per la vida quotidiana, fent alguna excepció. Tanmateix no sóc capaç de situar-les en el temps ni relacionar-les amb la vida quotidiana.
Una nit vaig somniar que la Lluïsa havia marxat amb unes infermeres i havien fet una festa femenina en el nostre pis, cosa que no s’adeia amb la realitat perquè ens estàvem a una casa. Llavors jo havia agafat el nostre cotxe i allà que em vaig presentar per sorpresa general.
Recordo haver mantingut alguna conversa amb elles en diversos espais. Se les veia contentes, en un ambient animat i de bona harmonia. Jo la percebia entre una gran sensualitat, neta, diàfana. Aquella entesa bàsica que es produeix espontàniament entre les dones quan els homes desapareixem i poden anar a la seva.
Tinc bons amics, i, de tant en tant, podem fer trobades agradables per repassar la vida, però no és una cosa semblant, tan senzilla i espontània. No sé, potser perquè som més competitius i volem lluir d’èxits. No ho sé, sincerament.
El cas és que jo allà feia nosa; elles, com infermeres, és clar que consideraven improcedent la meva fugida, però també com a dones les molestava, també la Lluïsa hi estava d’acord i es distanciava de mi. Total, que una d’elles, crec que no era la Lluïsa, va agafar el cotxe i em va tornar a l’hospital. Elles es van quedar en aquella casa, en aquell àmbit femení al qual els homes no tenim accés. Simplement, em van expulsar.
El dia em feia tornar precàriament a allò que en diem realitat, potser tan aparent com l’altra, però molt més densa, la de la matèria. Arribada la nit el pèlag inconscient agafava les regnes i m’explicava una altra dimensió subjacent al conscient, com una font inesgotable d’experiències que em capbussaven en la profunda realitat de mi mateix.
Una de les al·lucinacions m’havia transportat de manera molt viva al pati de la casa de Palma. Un primer acostament, perquè una de posterior em situar en una habitació solitària d’un pis molt gran de Palma de Mallorca, la meva terra de naixement, potser dels anys quaranta. Jo sentia veus familiars, però de persones que potser no vaig arribar a conèixer, i si així fou, en aquell moment eren molt més joves. Allà estaven les meves ties i també la meva mare, el meu pare era només una presència, atès que se situava en el futur.
Jo sortia de l’habitació i era ben rebut per persones que m’eren familiars, també alguna noia jove que jo no podia identificar, però sentia propera. Ella em va portar amb un somriure simpàtic a un obrador gran que també feia de rebost. Allà feien tota mena de coques mallorquines, panades i queviures diversos, penjaven pernils i carns assecades. Ella es posà a fer una massa mentre cantava i jo m’estava allà mirant-la i sentint d’altres veus d’altre temps.
Quan acabà em feu tornar a l’habitació, i allà va venir la meva mare de jove, tan bonica, i em va fer dormir.
De fet Mallorca, m’acollí, com ho feu en nàixer, i em tornà la pau com un oasi.
XII
Barcelona es va presentar en els meus somnis conscients en un dels seus millors moments, el de les olimpíades que tots vam seguir amb delit. Una ciutat alegre, bonica i satisfeta, que s’havia posat de gala i que rebé els visitants amb un esclat de senyeres mai vist. Jo la passejava admirat i vaig anar amb ma germana a alguna competició d’atletisme. També ho vaig fer als paralímpics.
Al meu somni es presentà de nit, S’havien construït unes torres hexagonals, d’unes vuit pisos amb bases exteriors de maó vista per receptacle de plantes ornamentals, cada nivell estava tancat per vidre fosc. Del terrat penjaven llargues enfiladisses i hi havia instal·lada una antena lluminosa. Les torres tenien una il·luminació exterior color ocre. Vistes des de L’Arrabassada les torres ordenaven el flux multicolor de la ciutat en la fosca.
Aquest somni es repetí unes quantes vegades en relació amb un despatx d’una fàbrica d’una multinacional on havia treballat. No sóc capaç d’establir una relació clara. Potser que les torres eren també llocs de treball.
Jo flotava en aquella nit majestuosa a l’espera del matí gloriós de les olimpíades.
XIII
Un matí assolellat em vaig aixecar com aquell qui res i vaig sortir amb la meva camisola oberta pel darrera i els meus esclops.
Al fons del passadís la Lluïsa avançava decidida i apressada cap a un personatge llarg i molt prim. Sí era la Lluïsa, que tornava amb un somriure. Ens vam abraçar, la fosa més intensa que mai hem viscut, el meu patiment s’havia acabat.
La Lluïsa va reaccionar ràpid i li va dir a un oncòleg també llarg i prim i de posat distant: Aquest senyor no hauria d’estar a llit?
L’oncòleg, que havia vist l’escena, va passar de llarg, però aviat va aparèixer la infermera que em va conduir a l’habitació.
Ja no m’importava, la Lluïsa havia tornat i jo em reconciliava amb el món.