Un diumenge qualsevol

Un relat de: Sibil·la de Fortià

Un diumenge qualsevol, a quarts de dues, a casa de la iaia la taula estava parada. Tovallons blancs. Safates de colors. El petit menjador es veia tan atapeït de menjar i de gent que atabalava. Era, en efecte, un diumenge qualsevol entre molts altres. I a l'hora de dinar, al voltant de la taula hi eren tots els que feia temps que s'havien anat convertint en assidus: la Remei, sense el seu home i només amb el més petits dels fills; la Carme i l'Alfred, enganxats com si tinguessin quinze anys; i en Jordi i la Laia, sense els pares.. I la iaia, al cap de taula... I un gos, que jeia panteixant en un cantó... I l'arròs al mig, amb una flaire que embafava.

Riiiiing, Riiiiing, Riiiing..... eren pocs els que com l'Alfred Morera encara es resistien a canviar aquest soroll empipador per una cançó de moda.

- Que t'has begut l'enteniment, potser? - va esclafir la iaia mentre sospesava la llossa carregada d'arròs - Acabes de seure a taula i ja t'enganxes amb aquest daixonses de mobi. Noi, sembles el cul d'en Jaumet!. Ben igual que el teu pare....

Quatre grans d'arròs acompanyats de la seva ració de suc corresponent van caure de la llossa de fusta per aterrar al got de la Laia. Per una vegada que bec vi, ... va pensar.

Silenci. A l'estança tot va semblar que s'arraulia a la vegada. Un començament desafortunat. Els gots de vidre verd tan vells, les cortines reixades, la gent... Era com si aquell tros de fusta enganxat a la mà de la iaia fos una batuta de director d'orquestra que s'hagués aturat de cop, només començar l'obra.

- Mentre estiguis a casa de la teva mare no vull que parlis més amb aquest coi de "mobi". Ja n'hi ha prou! - en Gerard, el fill de la tieta Remei va aprofitar l'enrabiada de l'àvia per picar una ració extra de calamars a la romana. Molts, sense saber ben bé què fer, es van concentrar en aquest gest.

El tiet Alfred, amb les comissures dels ulls abans fixades en un objectiu elevat i incert que ningú sabia on era, es va posar nerviós de sobte. Tenia el front i les mans suades. I el mòbil, que mantenia adherit a l'orella esquerra com un apèndix més del seu cos molsut, se li va mig caure. En un moviment ràpid, però, va atrapar-lo quan ja era a mig camí del mosaic refulgent. I això, si bé el va salvar de malmetre l'aparell i envair el menjador amb el més estrident dels sorolls, el va fer ajupir per sota de la cantonada de la taula tan precipitadament que els ossos sempre estressats del seu crani van petar-hi de ple.

Més silenci. Les llàgrimes de vidre de la làmpada semblaven sostenir la llum en moment d'incertesa.

- Ui, ui, quin mal!- quin cop que m'he donat al cap...

La tieta Carme va cuitar a socórrer-lo.

- Alfred, què has fet?- va dir tota preocupada mentre el subjectava suaument per l'esquena i li feia massatges concèntrics a l'indret de la ferida. Deixa'm veure.... Corre, anem al lavabo a posar-hi aigua de seguida que...

- Deixa!. Ja estic bé, no és res - i amb un cop sec i aspre va apartar la mà de la seva dona, aquella mà que tan curosament amanyagava el lleuger sotrac del crani.

La Laia, abans sumida en la contemplació d'un gra d'arròs anant ça i lla del got de vidre, va alçar el cap.

Els cabells castanys pentinats cap enrera, les galtes balderes, la camisa blanca i la corbata de quadrets. L'Alfred Morera no havia canviat en quinze anys. Conservava encara aquella empenta persistent que el portava sempre més enllà, a canviar de feina cada any i mig pel cap baix, a traspassar els seus estalvis d'un banc a l'altre, a treballar quatre dissabtes al mes, a inscriure el seu nadó a l'escola alemanya a través de la mediació d'un conegut amb influències... I tenia aquells mateixos ulls marrons i aquells mateixos vestits de cafè amb llet (de vegades curt de cafè, de vegades curt de llet). I portava les sabates amb un talonet de dos centímetres subtilment ocult. I mantenia el ventre prominent ben peixit sota els botons de la camisa ben planxada... L'Alfred Morera tenia un posat altiu i complaent a l'hora, potser perquè la tieta Carme, malgrat tot, havia romàs sempre al seu costat.

- Estàs fet un bon capsigrany amb aquest mobin! - va rematar la iaia.

Un silenci punyent va planar damunt la taula atapeïda de menjars i mans. Altre cop, el silenci.

La Laia havia abandonat definitivament la contemplació del gra d'arròs. També havia deixat de mirar l'Alfred Morera, per desplaçar només la mirada un pèl cap a l'esquerra, atent al cutis sorprenentment llis de la seva dona.

La dolça, amable, l'elegant tieta Carme. Els cabells rossos, les celles llargues i arquejades, els ulls lluents color de mel. La bellesa assossegada de la Carme López havia conquerit l'Alfred Morera des del primer moment. Aquell sac de nervis que es delia per emprendre nous negocis tan bon punt albirava la llum lletosa de l'alba, s'havia literalment desfet per l'encís d'una mirada. Un encís que, també des del primer moment, només davallava (encara) davant el jou inexpugnable de l'autoritat materna. Ai las!, una paraula aspre de la iaia i els ulls bellugadissos del seu fill petit es tornaven gèlids i estàtics de cop.

Silenci. Molts nusos a molts colls. Ulls al voltant de la taula que abans es cercaven, ara semblaven no voler-se trobar.

- Es diu mòbil, iaia - va apuntar amatent en Jordi - el cobi era la mascota de Barcelona 92 i el mobbing, amb dues bes (bes altes), és una altra cosa. És com això que fas tu a tots els dinars, però a la feina - va dir rient.

En Jordi, el fill més petit del tiet Joan, el nét més estimat de la iaia, s'havia anat convertint en especialista en el difícil art de trencar aquells silencis neguitosos. I era especialista en aquells silencis i no en altres, per més que aquests altres fossin tan o més colpidors i desagradables. Com si els esperés. Com si li burxessin els nervis fins al fons de la seva sensibilitat més oculta. Com si la humiliació de la tieta Carme davant la iaia fos també la seva. I la humiliació de tots els qui callaven.

Que la Carme sembla mentida que aguanti tant!, Aquest vailet tant que l'estima i davant de la seva mare es fon com la mantega!, Ja hi tornem a ser, aquesta bruixa no canviarà mai! - En Jordi no intercanviava mai aquests comentaris fets d'amagatotis. Afogats. A mitja veu. Ell els traduïa en d'altres que pronunciava ben alt, davant de tots. I en fer-ho, arrencava mirades de complicitat, somriures afogats en ennuecs que es delien per sortir, colzes que es tustaven....

Ara, la llossa suquejant s'havia dirigit de sobte cap a ell en una ràpida maniobra de contraatac.

- Posa'm molt arròs, iaia, que em moro de gana

Però la iaia, que no havia entès l'acudit (com en Gerard, el nen petit de la tieta Remei, que picava una tercera ració de calamars a la romana davant l'astorament dels altres) no havia canviat el seu posat de solemnitat i de victòria. Estimava en Jordi i tot el que feia o deia estava ben fet. Estava contenta, se li veia.

La Laia, estudiant de psicologia, s'esforçava per emmarcar aquesta escena, com tantes d'altres, en un esquema. Li hauria agradat analitzar-la, dotar-la de sentit. Realment, no tenia ni la més mínima idea de com podia fer-ho. En Gerard assaboria amb delectança un tall de calamar que regalimava oli per la barbeta davant la indiferència de la seva mare. En Jordi, somreia a l'àvia i quan aquesta tombava el cap per remenar l'arròs, picava de rebot l'ullet a la Laia, impertorbable, pensativa. La Carme, havia anat al lavabo. I l'Alfred, havia rigut. Més fort que els altres, tant que el botó de l'americana se li havia descordat.

Era, un diumenge qualsevol.

Comentaris

  • peres | 13-07-2006

    he descobert que hi ha un relat de Josep Homar i Giol, que ahir mateix vaig llegir per casualitat, que duu aquest mateix títol, "Un diumenge qualsevol". El teu és anterior, però segur que el d'en Pep Homar no és un plagi. Això passa cada vegada més a RC, i és normal: les paraules existents són limitades, i encara més les paraules "literàries", i en canvi el nombre de relats és com més va més il·limitat...

  • diumenge[Ofensiu]
    ninou | 11-02-2005 | Valoració: 9

    Bon relat, escrit per una bona ploma. Felicitats.

  • ets com un follet?[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 17-10-2004

    els diumenges dinem a casa la sogra, que es que estas amagada sota la taula?
    het trobava a faltar.
    Felicitats pocs com tu descriuen els ambients de la vida de cada dia.
    Fins aviat.
    Manel de Lino.

  • Hola shuhua[Ofensiu]

    Després de llegir el teu comentari, no m'he pogut estar de saludar-te. Gràcies pels teus comentaris encoratjadors!.

    La veritat és que em va saber molt greu no poder assistir als sopar del juliol. Espero no perdre'm el següent i conèixer-te personalment a tu i als altres relataires.

    Una abraçada!

  • Hola jo també[Ofensiu]
    Shu Hua | 13-10-2004 | Valoració: 9

    Quan he vist el teu conte he corregut a llegir.lo i m'ha agradat, naturalment. L'expressió ça i lla l'he hagut de llegir dos cops, no l'havia sentida mai. Escrius molt acuradament -ja ´t'ho havia comentat-, sense repetir paraules ni adverbis ni possessius. Un professor meu m'hi va fer molta força en això i ara m'hi fixo molt.
    Els dinars de diumenge, a casa meva no n'hi han, però sí a casa de la meva sogra, però no els diumenges, només pels aniversaris. És cert que les famílies sempre estan en guerra... i també en amor, al cap i la fi, els lligams són forts.
    Això que dius de no saber si ets escriptora, et faré la mateixa reflexió que em va venir al cap un dia: Si tens el cap ple d'històries i et ve gust escriure-les. Si et fa mandra escriure-les, però malgrat tot sempre fas històries... doncs ets escriptora, em sembla a mi.
    M'enrotllo de quina manera. Una abraçada i a veure si ens coneixem per fi.

    glòria

  • Hola Vicenç![Ofensiu]

    Gràcies pel comentari i la crítica constructiva!

    És veritat que no sóc una "escriptora" gaire regular. Tan aviat em ve la dèria de teclejar com una desesperada com em deixo enduur per la ganduleria. I deixo passar els dies... Ja veus, a més, que això d'escriptora ho poso entre cometes, potser perquè no m'ho acabo de creure. La veritat és que, com t'ho dius, la inspiració no coneix regles ni horaris i de vegades val més no deixar-se portar per la pressió. Suposo que és una de les avantatges dels que escrivim pel simple plaer de fer-ho. En fi... que m'agraden molts els teus comentaris. i els de la shuhua, i els de la Dolça, i els de tots els altres... Respecte a la crítica que em fas de l'ús de paraules antigues, potser tens raó. De cap manera em puc empipar per una observació com aquesta. És difícil això d'escollir les paraules justes, i més amb una llengua com la nostra, tan influïda pel castellà.

    Bé, gràcies a tu acabo de descobrir el fòrum provisional de la web. Miraré de participar-hi. A més de l'excusa eterna de la ganduleria, de tant en tant també tinc feina....

    Una abraçada!

  • HOLA SIBIL·LA![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 11-10-2004 | Valoració: 10

    M'ha fet moltíssima il·lusió veure de nou un dels teus relats! L'home que venia llibres al tren ja em quedava tan lluny! Però sincerament m'agrada que escriguis pel gust d'escriure sense pensar en publicar a la web, perquè seria com pressionar-se un mateix i les coses, en aquestes circumstàncies, no surten mai bé.
    Quins diumenges! Nosaltres anàvem al diumenge a veure els avis (ara hi anem quan podem perquè no estan gaire fins), però hi anàvem a la tarda. Jo aquest diumenge l'he vist a casa mateix. L'arròs del diumenge, el calamars a la romana... Són els diumenges de casa meva! Ja fóra massa casualitat que haguessis clavat els personatges, que no ho has fet, però amb aquesta primera part m'hi he sentit identificat.
    També m'he sentit identificat, ejejem, amb el Jordi, és a dir, el nét preferit de la iaia. Potser ara quedaré com un repel·lent. Però que consti que dic això no perquè sigui o no sigui el nét preferit de la iaia. Discutir sobre aquest punt implicaria entrar en guerra familiar, i les famílies ja se sap, sempre estan en constant guerra freda [almenys la meva]. Només faltaria que es comencessin a tirar míssils terra-aire les tietes [dic les tietes per qüestions... bé, deixem-ho]. Dic, en resum, que m'he sentit identificat amb en Jordi per allò dels silencis. Sempre hi ha algú dels que s'asseuen a taula que té per costum llançar algun comentari amb segones intencions tan marcades que semblen els músculs d'un/d'una culturista. I quan això es produeix normalment em sento el punt de fuga d'alguns esguards (entre ells el de la meva mare) que espera que digui alguna beneiteria per sortir del pas.
    Bé, perdona, m'enrotllo com una persiana. Pel que fa al text, m'ha agradat molt tot i que (no te m'enfadis, eh?) et voldria destacar l'ús d'alguna expressió que no havia sentit mai, tal com l'escrius, que segur que és correcta però que m'ha semblat un xic obsoleta. Vull dir que cantava, que cridava l'atenció perquè hi semblava forçada, com posada amb calçador. Vull dir l'expressió "ça i lla". Pel que fa a allò de "les galtes balderes", aquest adjectiu ja l'he sentit a dir moltes vegades al meu pare i no em sonava estrany, però potser també podria donar aquesta sensació.
    Perdona que t'hagi fet aquestes crítiques, però com que últimament està tan de moda això de "buscar les pessigolles" als autors, jejeje
    M'ha fet molta gràcia allò del "mobi". La meva àvia, quan va començar a circular l'euro, en deia (i ben convençuda!) dòlars. Després, al cap d'una estona, a vegades reflexionava i se'n reia del seu error. Una ximpleria que m'ha fet pensar amb això del "mobi", mira per on.
    Doncs res més que t'he clavat un rotllo per dir-te només que m'has alegrat el dia veien-t'he de nou a relatsencatala que m'hauràs avorrit per una temporada! Per cert, algú més ha dit (al fòrum provisional de la web) que li agrada molt el teu estil. És la shuhua. Amb ella i la Dolça ja en som tres!
    Vinga una abraçada ben gran i fins aviat, Sibil·la!

    Vicenç

  • i quins diumenges![Ofensiu]
    Dolça | 11-10-2004 | Valoració: 9

    M'encanta com descrius aquests dinars de diumenge que tan estimo i tan odio. Només t'hi falten els nens petits barallant-se o el més petit plorant.

Valoració mitja: 9.25