Un dia magnífic...

Aquest matí feia un dia magnífic, el sol començava a despuntar a trenc d'alba i els ocells començaven a despertar a quants afortunats es creuaven en la seva ruta. Era un dia que feia patxoca i encara m'animava més a fer el que tots sabem que tard o d'hora, sabia de fer. Em vaig vestir amb les millors gales, ja que així ho requeria la situació, i jo, com a fill de bona mare, sempre he estat molt educat. Trajo negre amb camisa blanca, un clàssic sobri i elegant. Dubtava si ficar-me corbata o no, doncs per al conjunt no cal si vols donar un aire més distès, però vaig pensar que, donat que la situació no es tornaria a repetir, millor me la ficava i segur que em feia servei.


Vaig dirigir-me cap al port amb tota la compra que havia fet prèviament per a tal efecte. Sempre m'ha agradat tindre-ho tot sota control i crec que, en aquest cas, no hi hauria res que fes sortir malament el gran moment esperat. Vaig passejar poc a poc i amb pauses que no feien res més que deixar-me gaudir d'aquells moments previs al objecte de la meva visita. Em vaig deixar embriagar per la olor a mar. M'encanta, sempre o ha fet i sempre ho farà, em sento alliberat de tota pressió i refresca els meus pensaments caòticament repartits pel meu cervell, els ordena i fa que els vegi amb altres ulls. Un calfred recorre la meva espina dorsal i es queda una estona al meu clatell mentre la brisa despentina els meus cabells. Tanco els ulls i camino en línia recta lentament, sentint el reguitzell de sensacions que adopto per donar pau a la meva ànima. Vaig seguir fins arribar al far i hi vaig asseure per contemplar l'horitzó i amb serenitat formar part del que ja havia començat a abraçar-me poc a poc.


No sé quanta estona va passar, però vaig decidir que ja estava preparat i vaig baixar a l'espigó per ficar-me mans a la obra. Mai he sigut gaire hàbil saltant de roca en roca, però en aquell moment no m'importava gaire, tot i que National Geograpic hagués tingut un bon documental d'un nou ésser que no sabia saltar. Vaig obrir les bosses i vaig fer la barreja amb força cura perquè res sortís malament, ja se sap que aquestes coses o es fan bé o no es fan. Un cop va estar a punt, em vaig col·locar a sobre i els meus peus es van inundar d'una substància llefiscosa i bromosa de color gris que en teoria, i segons deien els entesos, es tenia que endurir al cap d'una estona no gaire llarga. Així doncs, després de tornar a recollir tot el que havia portat, vaig embolicar-ho tot fent un paquet i hi vaig escriure la adreça de casa meva. No m'agrada deixar les coses escampades i crec que el més civilitzat era allò. Mentre esperava romania de peu observant l'horitzó i pensant que ara, per fi, no t'escaparies. Havia estat una sol·lució un pèl radical, però donades les circumstàncies era la que m'oferia més garanties en un temps més curt. Podia esperar a no tindre dents, però d'aquesta manera, si sortia bé, no caldria. Sempre ha estat una incògnita el que hi ha més enllà, però confiava en els escrits dels erudits. Tanta gent no podia estar equivocada, i d'altra banda, m'agrada contrastar els fets, per tant allò era, sense cap mena de dubte, la sol·lució més lògica.


Quan va estar prou endurida la barreja, em vaig començar a moure no sense dificultats. En arribar a la vora del mar, vaig treure una navalla de la butxaca i em vaig tallar les venes. Mai se sap que pot passar i millor assegurar-se amb un pla alternatiu. Em vaig cordar la corbata fins que em va tallar part de l'aire, i vaig saltar amb totes les meves forces. El descens va ser ràpid, tret uns moments d'angoixa i d'intentar fútilment, imbuït per un sentiment primari, sortir a la superfície, em vaig deixar portar per la idea de l'objectiu real que tenia tot allò. Poc a poc vaig descendir fins que vaig arribar al fons…