Turment

Si purgués les penes que turmenten la meva ànima, no en sortiria res. No trobaria res que fos considerat una pena per establir-se al meu subconscient i dirigir les meves accions sense que jo ho sabés. Sé quina és la meva única pena i no a fet niu dins meu perquè sempre la tinc present i em turmenta dia i nit amb la seva presència masturbadora de sentiments que floreixen amb la seva sola ombra. Si no retingués, si no fos esclau dels records que revolen un i altre cop pel meu cap, si no fos jo mateix...segurament seria millor que fos mort...

Em fa sentir viu però desgraciat alhora, doncs sé el perquè i no hi puc fer res. Tinc la sensació de que el meu destí consisteix en vagar en vida amb aquesta tortura revifadora. Una esperança constant que mai puc atrapar. Passadís etern amb una porta entreoberta que mai puc obrir del tot per molt que ho intenti. Somnis que em sustenten a una vida que només allò que no puc tindre li pot donar sentit. Paraules mil i un cop recitades i citades i xiuxiuejades que no fan més que alimentar les meves ànsies buides, el meu desig eteri i infantil de contes que sí han fet niu al subconscient maltractat pels records i sobretot, per les esperances...

Sé què vull. Ho tinc tant clar que em fa mal saber el que sé tot i que no puc deixar de desitjar-ho, de desitjar-te, de voler estar amb tu, d'estar enamorat i sentir el que sento, d'estimar-te...

Omitset petita...sempre...