El cable

Faig equilibris sobre un cable d'acer. No és un cable d'acer normal no. És un cable d'acer més estret del normal, de fet, cada tres passes de nan, té un forat que no se sap de on surt ni on va. És un forat profund del que no es veu el fons envoltat per la boira que es perd a l'horitzó miri cap a on es miri.

El cable no té final. Si en té ni tant sols s'intueix, només intento mantindre l'equilibri i no caure. Evidentment es pot pensar que tot té un principi i que en algun moment devia començar a caminar per sobre el cable i que per tant podria fer mitja volta i tornar a zones més segures. El que passa és que per mi ja no existeix cap seguretat, només l'esperança de que el cable em porti a algun lloc. De fet, ho tinc tant clar, que per mi ja no hi ha camí enrere.

Com deia, el cable seguia i seguia. De tant en tant sentia uns ulls mirant des de qui sap on que m'ajudaven a seguir. Eren profunds i es fonien completament entre la boira, però no sé perquè, destacava una part d'ells que els feia únics i diferents a tot el que l'envoltava. De tant en tant, també canviava la morfologia del cable i es tornava més ample gradualment per tornar-se a fer estret altre cop al cap d'una estona. Quan això passava, formava dues fileres de rajoles blanques i lluents com si la lluna em mostrés el camí, encara que jo crec que seria més encertat dir que eren com un somriure que m'il·luminava el camí.

Aquestes petites coses eren les que em feien seguir endavant. Poc a poc, coses petites, coses que potser semblen insignificants, però que per mi són més importants que res. Seguiré el camí a veure on em porta, si cauré o si trobaré un camí de rajoles que m'il·lumini eternament...