Un dia deixarà de mal-somiar

Obra els ulls. No necessita mirar el rellotge, les primeres clarianes són un indici determinant per saber que gairebé ja són les set i mitja. Un dia més es frega els ulls encara túmids de les llàgrimes de la nit; de nou aquell somni. Ella dormia, però pot percebre, com si fossin reals, totes les vivències i sentiments que transcorren en aquell malson. Una sensació de fred l’envaeix. Projecta la mirada a la finestra i observa el sol, aquell astre majestuós que regna en el cel i aporta calor, vida... Llavors, com qui passa les pàgines d’un llibre, recorda les escenes del seu malson, però s’atura en la última imatge; ella rodolant per aquella prolongada escala de cargol que no sembla tenir fi fins que... Es desperta.

I mentre, el dia a dia, la vida, transcorra. Està cansada de no sé prou forta, d’ofuscar-se, d’empassar el dolor, de somriure quan el seu cor plora.
Cansada de qüestionar-se mil i una vegades; de repassar punt per punt cada una de les situacions en les quals pot haver errat.
Cansada de rompre’s en murs impenetrables, d’intentar oblidar aquelles mans repugnats sobre el seu cos, aquell somriure infame... Sentir de nou aquelles ferides que semblen que no cicatritzin; por a que no ho acabin fent mai.
Cansada de donar voltes a tot, d’exprimir-se el cervell fins a la màxima expressió buscant perquès sense resposta...

Però, per més mal que li faci, per més pèrfid que sigui el dolor sap que no pot deixar-se anar, caure.

S’aixeca, es vesteix, surt al carrer i s’agafa de la mà de qui realment, malgrat ésser tan complicada, l’aprecia, l’escolta, l’estima, la valora.
Camina. Només així sap que arribarà el dia en que deixarà de mal-somiar.