Un creuer pel Mediterrani. Dijous: La Valletta

Un relat de: Biel Martí

Avui el vaixell no es diu "Mediterranée" sinó "Perla di mare"

L'entrada al port de la capital maltenya és espectacular. A priori a ningú li crida l'atenció aquest conjunt d'illes, sembla un lloc avorrit i sense gaires recursos a visitar, però quan les fortificacions angleses obren pas a un entrant que descobreix una filera de cases, cadascuna amb les portes i finestres pintades d'un color diferent, es trenquen tots els tòpics. Malta fou descoberta pels cartaginesos i després passà a mans romanes, més endavant les prengueren els àrabs fins que foren els alemanys la tingueren cinc segles per cedir-la a no sé qui era; Napoleó la va fer seva durant uns anys i després els anglesos entraren a per totes i se la quedaren. El 1964 Malta esdevingué independent i ara ja és dins la Unió Europea. Em sembla recordar del folletó que ens dongueren al arribar, que els espanyols i van pintar alguna cosa també, però aquell imperi on mai no es ponia el sol acabà en l'obscuritat. Li passaré per la cara a la família dels polos amb la bandera i el toro. A més, es nota que m'he empollat la història de Malta, que venia en una etiqueta de whisky de Malta... o no era per això que es diu així. I el "Corto Maltés" era de Malta o anava sempre borratxo? I el falcó maltès?
Al baixar del vaixell fem cua sota un sol de justícia (m'encanta aquesta frase, la repetiré) sota un sol de justícia, sol de justícia, sol de justícia... per agafar uns mapes i allà comença el famós assalt del taxista maltès. A la paradeta de mapes ens han dit que ha de costar 10 euros, però tots volen cobrar-ne 15. Finalment assolim el preu just i a través de la ciutat fortificada arribem fins al centre neuràlgic de La Valletta, una plaça d'autobusos, tots molt bufons, emblema de la ciutat; aquesta consta de tres parts: un carrer ample i ple de tendes de souvenirs, la platja i la resta. Passegem tots en família (foto emblemàtica) menys mon germà, que va lligar amb una de les tres amigues de la seva edat i no ha estat capaç de despertar-se dient trobar-se malament (ressaca és el nom oficial, mal de panxa l'extraoficial). Entre les tendes de records hi ha també cafeteries i tendes de moda. Però no és fins que apareix davant nostre una de les debilitats heretades genèticament, els "mercadillos" (a excepció del de Tunis, que no compta), que ens endinsem en els carrers victorians. Em compro una samarreta que diu "Nascut per ser salvatge" en anglès i surt un ninot amb un mocador al cap, descobreixo que la reivindicació maltesa s'assemblava força a la que encara perdura a Còrsega, on vaig anar fa anys. Els botiguers parlen anglès, però entre la gent de la ciutat se sent sovint un dialecte que sembla fer una mescla entre anglès, italià i àrab, el maltès (com en Corto i el falcó). La major expressió de l'idioma la trobem quan pugem al que sembla ser un "temple típic de Malta" i comencen a sortir-ne estudiants ja que és, en realitat, una universitat típica de Malta. Ens fem unes fotografies davant la "Casa de Catalunya", en un dels amples carrers que donen al canal que separa La Valletta de l'altra ciutat el nom del qual ara no recordo.
Decidim separar-nos quan es produeix una lleugera fricció familiar, ma germana vol anar a la platja amb la nena, mon cunyat no vol, jo vull veure la ciutat, ma mare vol no quedar-se parada al sol, mon padrastre no vol que ningú discuteixi. Finalment, la meva cosina, el fill i la mare d'aquesta, s'apunten a seguir caminant per la capital. Tots els carrers tenen cert aire a les ciutats angleses estil York o el centre de Manchester, celosies que adornen les façanes de cases pintades en tons vermellosos, ocres i fins i tot blaus. Em compro una samarreta taronja. Contagiat de l'esperit calmós que suposa el Mediterrani, entro dins una església per admirar-hi una exposició. Els quatre que som, parem a prendre un refresc i jo deixo que la suor que m'ha envoltat i m'ha anat envaint a mesura que empenyia el cotxet del meu cosí segon (Máááááássssssssimo) per les pujades de la ciutat s'esvaeixi.
Per arribar al vaixell ens hem tornat a ajuntar, però jo i ma mare baixem caminant per la vorera de la muralla anglesa tot debatent sobre l'estat del benestar i el conflicte a l'orient mitjà (és a dir, sobre la família). Em sento satisfet, no només pel fet que m'ha sorprès La Valletta com a ciutat sinó perquè he fet el turisme que a mi m'agrada, com el que vam fer a Cagliari. Veure la vida i el moviment del lloc, escoltar la gent parlar, observar els carrers, les cases, entrar en algun museu.
En entrar a l'habitació desperto al meu germà i li comento que anem a dinar. S'emprenya perquè no ha vist la ciutat però en un acte de joventut entusiasta decideix dinar a corre-cuita i baixar a l'illa encara que sigui durant una hora escassa. Sempre dinem en el bufet lliure, no en el restaurant, i després ens asseiem a les tauletes individuals del Cabaret que sembla una sala d'espera gegant d'algun prostíbul quan no hi ha espectacle, o almenys com les que surten a les pel·lícules (mai he estat en un prostíbul, o sigui que és una comparació llençada a l'aire): tauletes amb còmodes butaques envoltats de més amplis sofàs, llum tènue, música de fons. Després, el més petits dels tres germans que som baixa del Perla di Mare i jo em dedico a estudiar, o a intentar-ho, per les proves que tinc al setembre. M'acomodo a les butaques del passadís de la setena planta, amb els apunts repartits, el sol d'esquena i no sé quants adolescents cridaners jugant a les cartes, mentre esperen que siguin les 19:00 i obrin el karaoke. Una afecció que mai he entès aquesta. Pràcticament no estudio res, és difícil concentrar-se quan saps que estàs enmig del Mediterrani, que ets en un creuer i que hi ha dues animadores molt maques en algun lloc del vaixell, una de les quals ha vingut a buscar-te a la popa (o a la proa, al davant en definitiva) la nit anterior. El meu germà arriba al vaixell cinc minuts abans que aquest salpi, ens calcem les sabates esportives (tennis pels pijos, bambes per la gent del món real) i amb el cunyat anem a fer uns tocs de pilota. He de confessar que cada cop que penso en el cunyat o que n'escric tinc ganes de cridar: cuñaaaaaaaaoooo, però em reprimeixo. No hi ha nens mal educats al camp, només dos post-adolescents. Em dutxo poc abans de sopar, seguint la rutina que em sembla agradable a aquestes alçades ("Cuidado con el escalón" i "Cuidado con la cabeza"). Repasso el programa del vaixell, és a dir, el Diario de a bordo, mentre per un dels canals televisius escupen Minority Report (ho escupen amb elegància, és una bona pel·lícula). Decideixo que intentaré evitar la "Noche italiana" del cabaret i que sinó és que rebo proposicions indecents de la malaguenya o, en el seu defecte, de la cordovesa (que de defectes en té pocs), em posaré a estudiar a l'habitació.
Aquella tarda el meu cosí segon aprèn a caminar pels passadissos de la coberta, el seu pare està a Holanda fent un Màster del univers. Al sopar la meva neboda torna a demostrar que quan no li donen directament la mantega, els pals de pa o les patates fregides pot tenir molt mal geni. A la taula proposem fer alguna sorpresa a qui ens ha convidat al creuer i decidim que li comprarem alguna cosa a Roma, demà passat, ja que ell i ma mare, que ja han vist la ciutat molts cops, es quedaran amb la nena al vaixell.
En el cabaret, apareixen els artistes de les pistes vestits de fetuccini i cantant en italià. Després, el Mago Guiller ens demostra que a part d'inflar globus i donar-los forma d'espasa o de granota sap el truc de les anelles xineses. Sortim els tres esportistes de la família a donar una volta i decidim anar a visitar el karaoke. Hi ha la rossa que ens guiava el dia del simulacre i, oh sorpresa, la Núria (la malaguenya) fent d'amfitrions. El trio d'amigues de l'edat del meu germà també hi és, ell no els hi fa ni cas, amb la que es va enrotllar fa cara de mal rotllo. El karaoke és un rotllo i les cançons són pitjors que si es tractés d'un recopilatori de TVE durant la època aznarista. Mecano no ha desaparegut de la memòria col·lectiva, per desgràcia, i tampoc els Hombres G ni Pimpinella. Aquesta diversió em resulta depriment, decadent. Com que el karaoke no tanca fins la 1:30, suposo que la Núria hi haurà d'estar tota la nit. Ens avisem que a les 2:00 passarem per l'estret de Messina i recomanen pels altaveus que sortim a veure-ho.
Em tanco a la cabina ben bé dues hores però en comptes d'estudiar veig Monstres S.A. per enèsima vegada i un tros de "Retorn al Futur II". A l'hora indicada surto a veure l'estret. A la dreta, la punta de la bota italiana, a l'esquerra Sardenya. El mar a tot arreu, com una bassa d'oli. Unes ratlles provocades per les corrents marines semblen bancs de sorra, el meu padrastre creu que ho són hi està convençut que hi picarem. El meu germà puja a les escales que van a parar a les xemeneies i imita el Di Caprio a Titànic, aconseguint ésser el centre d'atenció una estona, en comptes de les llums de la península i l'illa. No hi ha personal del vaixell, només passatgers abarrotant la proa.
Amb el vent relatiu, molt suau per la moderada velocitat del Perla di Mare, concloc que ha estat un dia plàcid, tranquil, serè. I aleshores em ve, fugaç però persistent, com tots els últims dies dels últims mesos, la imatge d'una persona que n'evoca una altra. La primera és un present difuminat i un futur sòlid, espero. La segona és passat. Com s'ho fa el mar per donar-te la calma per evocar-ho tot sense que se't faci una muntanya? Deu ser per la discussió eterna de mar o muntanya? Aquesta broma sobrava.

Demà per la tarda arribem a Nàpols.

Comentaris

  • Malta...[Ofensiu]
    Equinozio | 20-07-2005

    ... maquissima ciutat. Jo considero, que només en vaig veure el port, perque vam entrar al por cap les 11, que es preciós. I ens van fer dinar al vaixell... QUina pena hauriem d'haver vist mes malta. Només ens van explicar les histories del principi del teu relat i poc més. Vam visitar una esglesia plena de templaris morts i un carrer de botigues...
    Amb el teu relat he pogut veure una mica més de malta, gràcies.

    Equinozio

  • Tinc ganes d'arribar[Ofensiu]
    OhCapità | 11-05-2005

    a Nàpols. Continueu amb el seu estil. Narrativament estic captivat. No li havia de fer cas, mmm, ara m'estic fent un addicte dels seus relats. Hauré de fer hores extra. Els toc d'humor segueixen en la seva línia, mmm, i la ironia en tractar divers temes és perfecte.

    Ah, per cert Malta, mmm, una illa que encara no he visitat, mmm, ho hauré de fer, els últims tres anys no faig més que anar a illes i no de manera premeditada.

    Salut company, amic, un honor haver-lo conegut.

  • sorry![Ofensiu]
    mbatista | 05-11-2004 | Valoració: 9

    em vaig oblidar de valorar-te!

  • Segueixes en la mateixa línia[Ofensiu]

    O fins i tot la millores, almenys pel que fa a la fina ironia. M'ha encantat allò de "tot debatent sobre l'estat del benestar i el conflicte a l'orient mitjà (és a dir, sobre la família).".
    Malta des de sempre ha estat un país que, mira tu per on, m'ha cridat l'atenció. Bé, confesso que tinc sempre l'interès molt despert per tots aquests petits estats que són estats; Malta, San Marino, Mónaco i sobretot (no em demaneu perquè) Liechtenstein. En aquest diminut país de l'Europa central hi vaig contextualitzar la meva primera novel.leta, Una Gran Dama del Passat. I a l'ESO (perquè jo vaig fer dos anys d'ESO, 3r i 4t) en el famós treball de final de curs (tan famós que ja ni me'n recordo de com es deia, oficialment), que havia de consistir en la preparació d'un hipotètic viatge a l'estranger, vaig sortir jo proposant a la resta del grup que escollissin Liechtenstein. Vaig perdre. Encara que l'altra opció, la guanyadora, no guanyava gaire més pel que fa a extensió; vam acabar dissenyant un viatge a l'Illa de Pasqua.
    Bé, prou "rotllasso" que jo, quan m'hi poso, no sóc conscient que després hi ha qui s'ho llegeix.
    Què tindrà el mar que ens cridi tant l'atenció? Doncs la veritat, no ho sé.
    I per últim, la perla com diria el meu professor de Mercantil: és ben bonic, el nom de Nuria, oi? ;-) a veure com acaba... bé, detalls no calen, eh? Ja ens en farem una idea.
    I l'examen suposo que com a mínim un 9,9, no?

    Salutacions,

    Vicenç

  • e la nave va[Ofensiu]
    mbatista | 02-11-2004

    per fí! em pensava que haviem naufragat.
    Tinc la sensació que el teu germanet és una bona peça. M' has fet venir ganes de coneixer Malta

Valoració mitja: 9

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236965 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com