Un altre dilluns

Un altre dilluns. Odio els dilluns. El despertador sona insistent i, quan per fi m'aixeco, és amb el peu esquerre, vull dir: que la dutxa estarà freda, com sempre, que resultarà que la cafetera se li va espatllar el filtre ahir. Que resulta que em vaig oblidar de posar gasolina al cotxe ahir a la nit quan tornava de sopar amb uns amics, i , per torna, que resulta que se m'han estripat els pantalons per la vora i que tornen a ser tan llargs com quan els vaig comprar. Resignada i pensant que això només em pot passar a mi, enfilo camí cap a la gasolinera, i desprès cap a la feina, on, com cada dilluns, el "jefe" m'esperarà amb una cara de pomes agres i em rebrà amb una d'aquelles cares de "si no treballéssim per l'estat i pogués acomiadar-te, ho faria ara mateix". Pensant en aquests desastres naturals de cada dilluns, al arribar a la feina he comprovat un altre cop els meus estranys poders premonitoris. Per fi, desprès de dues hores absolutament esgotadores davant d'uns quants xavals adolescents i amb molts ocells al cap, arriba l'hora de dinar. Torno a casa i em preparo el dinar, ell no hi és, els dilluns sempre tan sols passa per casa un quart d'hora, per agafar unes coses i tornar ràpidament a la feina. I, al cap de dues horetes en les quals corregeixo alguns treballs, arriba l'hora de tornar a treballar: per sort, a la tarda només són dues hores i una d'elles és de guàrdia. En realitat, tot va bé fins que, sense cap motiu, a l'hora de sortir del treball, sento srrreeecck, em giro i miro com tots els meus deures per corregir s'escampen per la vorera, i, oblidant momentàniament que ahir al matí vaig tenir un" crack" a l'esquena, m'ajupo i, de cop i volta, ja teniu a una servidora amb tot de fulls al terra, agafant-se l'esquena amb una mà i intentant ignorar aquells nois tan simpàtics que de cop sembla que no poden parar de riure. Quan , per fi, aconsegueixo arribar a casa, em trobo una noteta que m'avisa que tornarà una miqueta més tard del normal per un contratemps de la feina. M'estiro al sofà. Decididament, els dilluns no m'agraden gens. Però, per sort, no tot és dolent: sé que, malgrat tot, ell arribarà, que m'abraçarà i parlarem i, després de tot, quan ja estigui al llit intentant agafar el son, pensaré que absolutament tot el dia ha valgut la pena tan sols pels últims moments, viscuts amb tu, naturalment.