Ulls de mel

Quanta llum s'ha obert en aquest camí
que de cavalls s'anomena?
Aquest camí que de vidre hem anat entelant
i on cada passa interessada espiava la paraula.

I el darrer segon,
buscat a l'horitzó
per poder cremar els respirs
abatuts entre rebrots de mirades
i gestos encoberts.

Recordes l'onada seca que et colpia el pit?
A fugit, veien-te passar de reüll
fregant-me la galta amb la punta dels dits.
Dolçor amarada de tendresa
com la cançó que reposa damunt la vora del mar.

Trobaré a a faltar els teus ulls damunt la meua pell
on mai s'acaben les carícies imaginades.
Pell guaitada
desig a frec.
Entre sospirs amagats
paraules sense veu
i massa obvietats per silenciar.
Calmant les ganes compartides en un racó del paradís
envoltats de mar de sal i pupil·les de mel.

I de cop,
una mirada que et vulnera
i un gest que et cride
en forma d'ulls melosos.
Un buit enmig del pit
i, mar enllà
una lluna desprèn els reflexos
dels instants amagats.

I l'últim segon
com el que anomenava la cançó
esdevé banda sonora
de l'illa dels esglais perduts
irracionalment
desafortunats.