Tros de ferralla

Ell ha tornat estrany després del viatge de "negocis". La meva mare em mira i assenteix amb el cap. Diuen allò de "pensa malament i encertaràs". Em sento mala puta, però penso malament. I l'encerto. La meva mare es passa la vida fent el paper de dona responsable que pot amb tot. El pitjor és que no és un paper. És una dona responsable que pot amb tot. I amb tothom.

Dinàvem junts a casa seva i ell portava un anell. Un anell tot senzill, amb aspecte de llautó, d'aquells que es posen els adolescents perquè el xicot o la xicota de torn els hi regalen i els sembla la joia més preuada del món. És un tros de ferralla però té allò que en diuen "valor sentimental". Un anell de llautó en una mà que llueix un "rolex", va home, no fotem! Li pregunto per l'anell i em surt amb una evasiva. Sospita confirmada. Diga'm mal pensada.

Al cap d'uns dies el cor li juga una mala passada. Arribem a casa, la meva germana i jo, (ma mare a París) i el trobem gris com la ferralla que du al dit, ofegant-se, moribund. No s'hi queda per pur miracle o sort, o com li vulguis dir. Corredissa a l'hospital. En aquell moment encara no sabiem que se'n sortiria. Trucada internacional per, amb veu fingida de calma, fer tornar la mare al costat del llit del moribund. Del moribund infidel.
Dos operacions més tard i un marcapassos després, la figura de la meva mare apareix al passadís, tremolosa. Està tot en ordre. No fora de perill, però en ordre, ens diuen.
Està tot en ordre? a la cuina dos dies després la mare em diu, perquè jo li trec, perquè sé que ho porta a dins i que si no ho treu serà ella la següent en quedar-se a l'hospital, que ell té una amant. O pitjor dit: que està enamorat.

La fidelitat és un tros de ferralla, com la que ell porta al dit.