Tristesa i soledat

Són les deu del vespre, desprès d'una forta discussió vaig cap al llit. Allí m'estiro i començo a plorar només tinc temps per això, no vull saber res de ningú vull oblidar-me de tot i de tothom. De tot aquest món artificial i fals que ens envolta, dels suposats "amics" que sols pensen divertir-se, anar de discoteques, agafar una borratxera més gran que la de la nit anterior i enrotllar-se amb el noi o la noia de torn. Vull oblidar-me de tota la família aquells que fan veure que t'entenen que són comprensius amb tu; però, a l'hora de la veritat només et donen punyalades a l'esquena i trobes a casa tot allò pel que lluites fora.
Arribat a aquest extrem de desesperació no sé què fer només em queda plorar i sentir-me culpable. M'adono que tot ho faig malament no tinc vida social, no sóc una brillant estudiant, tampoc sóc una futura miss, no sóc bona en esports ni en res, només m'interessa una lluita que es dóna per perduda i la qual tothom li té menys preu. Pel meu cap passen milers d'intencions i sensacions, de ben segur que no tindria prou valor i suficient valentia per dur a terme aquestes bogeries.
Fa poca estona que ja no ploro; tot i així em sento fatal; no sé què fer ni on explicar tot això, de moment l'escriptura és la meva única via de sortida, només així aconsegueixo esborrar els últims plors de la meva cara. Tanmateix el patiment va per dins i espero que arribi algun dia on desapareixi aquesta tristor, soledat o el que duc dins.