Tres retalls de fa 125 anys

Un relat de: peres

Benvolguts corelataires,

Us heu endinsat mai en un casalot vell, abandonat, però amb els records intactes dels antics estadants? Us heu ficat en una tomba egípcia tot just descoberta? Heu vist per dins un vaixell abandonat, amb tots els seus aparells i els estris personals dels antics tripulants? Heu entrat mai en una habitació prohibida de casa els avis que fa decennis que no hi entrava ningú? Heu vist la pel·lícula "Innisfree", de Guerin (després de veure, és clar, "The quiet man", de Ford)? Heu sentit calfreds profunds, medul·lars, en pensar que allà mateix, fa molts o pocs anys, hi havia una gent que feia i deia i reia i estimava i plorava… i de sobte uns pocapenes els han vingut a destorbar els somnis? No us heu sentit llavors com iconoclastes que trepitjàveu maldestrament un terra sagrat?

L'experiència que us volia proposar no és la mateixa, ni de bon tros, però potser s'hi aproxima. És anar a visitar un temps antic, conservat intacte, a través d'uns vells retalls de premsa. Us reproduiré tres textos d'un diari castellà de Barcelona, publicats ara fa gairebé 125 anys. Llegir-los em sembla un bon exercici de reflexió sobre el pas del temps i altres filosofies, però per si de cas no se us acudeix cap reflexió de primer moment, jo mateix us n'encetaré alguna que potser us en farà venir de pròpies. I després callaré.

Primer text:
«Anuncios oficiales
Noticia de los fallecidos desde el 31 de enero al 1º de febrero 1881.
Casados 2
Casadas 3
Viudos 5
Viudas 1
Solteros 2
Solteras 1
Niños 6
Niñas 1
Abortos 4
Nacidos:
Varones 7
Hembras 4»
(La Vanguardia, 2 febrer 1881, pàg. 37)

Quin control! Que suggeridora, aquesta precisió mil·limètrica sobre els casats, els solters, els vidus… I ara que es parla tant de l'envelliment de la població i de la implosió demogràfica i de la pèrdua de població de Barcelona, què caldria pensar d'aquella època (en dos dies, 25 morts per 11 naixements)?

Suposo que els avortaments dels quals parla devien ser naturals. No crec que en aquella època… Eren més humans que nosaltres? Més responsables? Més primitius?

I què me'n dieu, de les "hembras"? El corresponent de "hembra" hauria de ser "macho", no?

…

Segon text:
«Ya pareció [sic] el coche. Se encontró, algunas horas después del escamoteo, abandonado en las afueras de Madrid, sin caballo, sin asiento, un farol de menos, un cristal roto y esparcidos por el suelo los atalajes. El periódico que nos da esta noticia dice que sigue el sumario en averiguación del hecho. ¿No les parece a Vdes. que sería mejor seguir la pista del criminal para averiguar dónde se oculta?»
(La Vanguardia, 2 febrer 1881, pàg. 30)

L'any 1881 era notícia en un diari de Barcelona que, a Madrid!, havien robat un cotxe, i que després l'havien trobat. Quants cotxes, motos, bicicletes… roben a Barcelona, cada dia de l'any 2004? I no parlem dels que rebenten pisos, locals…
Podria sortir mai una notícia com aquesta en un diari d'avui? Potser a la secció de cartes al director…? Potser sí, si aparegués el cotxe robat amb el lladre penedit que el retornava al seu amo legítim…
I la pregunta final, com un comentari editorial ficat enmig de la notícia? I la manera d'esmentar que la notícia no és de la redacció pròpia, sinó d'un altre diari, segurament de Madrid? Quina senzillesa, quina simplicitat deliciosa…
És fals que qualsevol temps passat fos millor… però hi ha coses que et fan enyorar una civilització més humana que la nostra d'avui.

…

Tercer text:
«Se suplica a los señores que no deseen suscribirse la devolución de este número a la Administración de LA VANGUARDIA.»
(La Vanguardia, 2 febrer 1881, pàg. 40 i última)

No us sembla encisadora, aquesta ingenuïtat?

Però si ho demanaven, és que molta gent de llavors devia ser així, diguem-ne, seràfica, candorosa, i ells creien de debò que publicant aquest avís molts lectors tornarien el diari…

I molta gent, si no tenia pensat subscriure-s'hi, bé el devia tornar!

…

Bé, he hagut de remenar exemplars vells de La Vanguardia -sense embrutar-me els dits: en format pdf-, per motius de feina, he trobat això i us en volia fer partícips.

Segur que aquests textos a vosaltres us suggeriran més coses, pensaments, reflexions, idees… Tant de bo poguéssim fer una bona xerrada, ara, amb les vostres aportacions…

Espero que hàgiu passat una bona estona.

Bon cap d'any. A reveure,

peres

Comentaris

  • On queda...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-05-2005 | Valoració: 9

    ...demostrat que qualsevol temps passat és millor... O que abans eren més ingenus... O que hi havia menys"notíciables" que ara... O que has triat, escollint les que més podien adaptar-se a la tesi de...
    De totes maneres, l'exercici de comentarista "noticier" t'ha quedat de fàbula!
    Salut i rebolica!

  • Un bon exercici![Ofensiu]
    Sibil·la | 04-05-2005 | Valoració: 9

    Un bon exercici el fet d'utilitzar aquests vells retalls per recordar-nos fets tant contemporanis com els d'ara. Ara bé, el que més m'ha agradat és el principi de la història. Som iconoclastes trepitjant un terreny sagrat... Magnífic!!! Qui no s'ha imaginat les vides que poblaven antigues cases abandonades, les esperances i els somnis perduts...
    Només agrair-te que et fixis en nous relataires i en relats oblidats de "pobres nàufrags".
    Des d'aquí
    Gràcies
    Sibil·la

  • Gràcies[Ofensiu]
    Brida | 06-01-2005

    Només volia dir que, després que m'hagis comentat tants relats, em semblava que ja era hora de donar-te les gràcies "personalment" :-)
    No tinc gaire temps d'entrar a la web a llegir, però ja feia dies que buscava un moment per passar pel teu raconet de relataire.
    A mi, les coses antigues, del passat, també em desperten un cert interès. He trobat molt curiosos els tres retalls de diari que has inclòs al teu relat. Si n'eren de diferents, les coses, abans! (I això que et parla una que no ha viscut gaire, encara...)
    No he vist la pel·lícula "The quiet man", però vaig estar en aquell pont on, segons em van dir, es va rodar no sé quina escena. Era el lloc més solitari i remot del món. A més, plovia. Bé, a Irlanda sempre hi plou...

    Doncs res, moltes gràcies pels comentaris, i continua fent-ne!, que no hi ha res millor que veure que la gent llegeix el que escrius i, a més, es molesta a dir el que en pensa...

    Buf! Quina parrafada m'ha quedat, no?

    Brida

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

155020 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com